En els darrers anys del govern del general Franco, seguíem patint una censura inclement, mentre el cinema s’havia alliberat amb l’aportació de gent com Pasolini, Bertolucci, Godard, Kluge, Fassbinder, Kubrick i d’altres. Al Cine-Club Mirador de Barcelona –lligat al PSUC– se li va acudir fer un reguitzell de projeccions de pel·lícules prohibides o senzillament impossibles a Espanya en aquells moments. Les sessions abastaven tot un cap de setmana –a vegades, un pont– i se celebraven a l’Andor-Center, una sala que s’obria en una placeta, darrere els Magatzems Pyrenées. Els qui portaven tot el cotarro eren uns autèntics bojos pel cinema, persones que van ser amics meus i que recordo amb simpatia i agraïment, ja que algunes vegades van venir a Manresa a presentar el cineclub i a practicar la resistència. Eren Joan Enric Lahosa, Jaume Figueras, Pere Ignasi Fages i Baby Face Kirchner, els tres darrers creadors del Círculo A, societat que va impulsar el primer cinema «de arte y ensayo» a Barcelona. També recordo com a espectador un joveníssim trapella que es deia Ramon Moix, publicava articles a la revista Film Ideal i immediatament es va fer conèixer amb el nom de Terenci, quan va escriure El dia que va morir Marilyn.
Sembla estrany, però a segons quins diaris es feia propaganda de les sessions andorranes d’una forna ben pintoresca. No es deia el títol de les pel·lícules programades, sinó que es donava una pista perifràstica. Així: La última película de Ken Russell s’entenia que es tractava de The Devils, Las narraciones de Bocaccio era El Decameron de Pier Paolo Pasolini i Un paseo por la Via Veneto amb prou feines amagava La dolce vita de Federico Fellini.
Allò era com la travessia del desert cap a unes hores de llibertat. Ens allotjàvem a l’Hotel Lleida, al restaurant del qual ens podíem cruspir saboroses truites pescades Valira amunt. Un parell de vegades hi vaig anar amb en José Maria Nunes, el situacionista que ens havia sorprès amb Noche de vino tinto al Publi. Ell era un confés admirador de Godard, i vam poder veure junts Sympathy for the devil, el document que va rodar sobre l’enregistrament de la famosa cançó dels Rolling Stones als Olympic Sudios de Londres, barrejat amb intervencions dels Black Panthers.
Em ve a la memòria un dia en què les projeccions van començar a les 9 del matí amb La ilusión viaja en tranvía, un film de l’etapa mexicana de Luis Buñuel, van continuar amb les més de quatre hores de La hora de los hornos dels argentins Getino i Salinas i, a la nit, van acabar amb La Cina è vicina de Marco Bellochio. A primera hora de la tarda se’ns va desmaiar la Marta, la companya d’en Nunes, i la vaig haver de treure en braços, com un heroi de les produccions americanes arraconades.
No tot foren pel·lícules prohibides, també hi vam fer descobriments de quasi desconegudes, com el cas de Paseo con el amor y la muerte, d’un John Huston reclòs a Irlanda, protagonitzada per la seva filla Anjelica i per Assaf Dayan, fill de Moshe Dayan (a la foto). Per si no en sabeu res, us diré que és una història d’amor desesperada entre un estudiant i una noia de la noblesa durant la guerra dels Cent Anys.
