El MNAC exposa a partir de divendres un tastet de l'obra de Mey Rahola (Lleó, 1897 –Vaucresson, 1959), fins ara una desconeguda en la minsa historiografia de les dones fotògrafes de Catalunya. Gràcies a l'interès de la pròpia família, el museu es va unir a una recerca pel seu arxiu, dispers però extens, i recentment ha adquirit algunes de les seves fotografies, totes elles incloses a l'exposició. El MNAC redescobreix així la figura i l'obra de Rahola, malgrat que el "valor patrimonial i simbòlic" de les seves fotografies la van convertir als anys 30 en una de les poques dones inscrites a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i la primera en guanyar un concurs fotogràfic de prestigi.

Per primer cop, el Museu Nacional posa en valor la trajectòria d’aquesta fotògrafa pionera amb una mostra de caràcter antològic, que segueix un itinerari cronològic en tres etapes que reflecteixen les transformacions de la seva pràctica fotogràfica: de la fotografia amateur i artística a la fotògrafa d'estudi (ja a França) i el retorn final a les obres més lliures de creació

Mey Rahola va participar en la construcció del nou paper de la dona en l’esfera pública durant la Segona República: una dona independent, viatgera, empàtica i irònica. La guerra i l’exili, però, van truncar aquesta carrera prometedora, tot i que va seguir fent fotografies ambicioses, professionalment, durant la Segona Guerra Mundial, i després, com a aficionada.

Un altre nom "relegat" de la historiografía

"La història l'ha esborrat, ha quedat relegada", observa la conservadora de fotografia del MNAC, Roser Cambray, que ho atribueix a la seva condició de dona però també al fet que l'exili la va allunyar de Catalunya. Cambray encara recorda com van acollir amb sorpresa la visita de la família de Rahola, que al seu torn també començava a descobrir que "la besàvia era fotògrafa". "La historiografía de les dones fotògrafes comença relativament fa poc, amb primers estudis als 80 i 90. I, de fet, tots aquests noms comencen a ebullicionar el 2020!", s'exclama.

Cambray no deixa de sorprendre's, malgrat tot, que Rahola no hagi transcendit més, ni abans. La seva fotografia "té un valor patrimonial, simbòlic i artístic" que bé ho mereix, apunta. Les 600 fotografies que se'n conserven, la majoria en possessió de la família, mostren el caràcter d'una fotògrafa que va començar amb un estil molt lliure, "d'una bellesa increïble", i que seguint la corrent de l'època s'allunyava progressivament del pictorialisme per abraçar el moviment modernitzador.

Després d'uns breus però intensos inicis als anys 30, en que es va introduir amb força en el panorama fotogràfic, amb l'esclat de la guerra i la victòria del bàndol franquista van haver de marxar amb la família a França. Establerta allà, de fet va ser la fotografia el que va sostenir la família. Rahola es va convertir en fotògrafa d'estudi i va realitzar tota mena de treballs. Després de la postguerra de la Segona Guerra Mundial, amb la família ja més assentada, va tornar a la fotografia més creativa. 

Part del relat del museu

Avui el museu repara en part aquest oblit, no només amb l'exposició temporal que es pot visitar a les sales d'art modern sinó amb l'adquisició recent de 14 de les seves fotografies. Un cop acabi l'exposició aquestes s'integraran en el relat de la col·lecció permanent. Des de fa uns anys el MNAC pel seu compte o a través de la Col·lecció Nacional de Fotografia ha anat incorporant l'obra de dones fotògrafes del país o que hi van tenir vincle, com són Sophie Koller, Mónica Roselló, Cristina Núñez i Aleydis Rispa.