El dolç moment que viu la literatura de ciència-ficció en català amplia registres amb «Mare», una odissea amb un peu a l’espai més claustrofòbic i l’altre en un futur distòpic amb ressonàncies inquietantment massa quotidianes.

Si fem cas de la literatura especulativa, tard o d’hora ens tocarà fer les maletes i fugir estels enllà deixant enrere una Terra destrossada. Bé, o com a mínim els més afortunats de nosaltres podran fer-ho. Aquest mateix escenari és el punt de partida de Mare, novel·la amb la qual la barcelonina Isabel del Río reclama com a propis alguns escenaris i referents imprescindibles de la literatura i el cinema d’horror còsmic i mundà.

Seguint una trama que es desplega en diversos nivells de realitat, l’autora explora temes com ara les relacions familiars, de parella i jeràrquiques o la potència de la creació artística. Tot plegat, això sí, sota una capa poètica que deixa un grapat d’escenes de gran potència i bellesa en el camí cap a la fi del món.

Complex en alguns moments per als lectors menys habituats a aquest gènere, el llibre dona nous arguments a favor de l’interesant ventall de veus, temàtiques i registres que s’han obert recentment en la literatura de casa nostra allunyada dels cànons més tradicionals.