Una de les pel·lícules de la meva vida és Crónica familiar, de Valerio Zurlini, inspirada en una novel·la bastant autobiogràfica de l’escriptor florentí Vasco Pratolini. Va obtenir el Lleó d’Or al Festival de Venècia de 1962. La vaig veure per primer cop en una de les inoblidables setmanes de cine que organitzava José Luis Guarner a Barcelona i, des de llavors, l’he anat gaudint molts cops, fins i tot presentant-la en sessions de cinefòrum.
Pratolini és un dels escriptors italians conreadors d’un realisme a la vegada intimista i social, que pertany a la generació dels 40 i la postguerra, com Moravia, Vittorini, Pavese, Calvino i Buzzatti . Zurlini ja l’havia adaptat al cine a Le ragazze di San Frediano, el seu primer llargmetratge del 1955, una comèdia sobre els amors d’un donjoan de barri als voltants de la Via del Corno florentina, on Pratolini es va criar.
D’altra banda, al bolonyès Valerio Zurlini, resistent comunista, ajudant d’escena al Piccolo de Milà i descobert per en Pietro Germi per a la productora Lux, el recordem també per La chica con la maleta, una de les primeres destacables actuacions de Claudia Cardinale. Després va rodar amb Alain Delon i Sonia Petrova La primera nit de tranquil·litat, un film existencialista desesperat, i va adaptar la novel·la de Dino Buzzatti El desert dels tàrtars, amb un repartiment de primeres figures europees. Per a mi, és un dels grans oblidats del cinema italià, en bona part per les dificultats de la seva carrera amb els productors i, potser, pel predomini de figures com Fellini, Antonioni, Pasolini i Visconti en el panorama transalpí dels anys 60.
Narrada en un flashback, Crónica familiar ens mostra la relació entre dos germans de vides i educació molt diferents quan resten orfes. Enrico, el gran, viu amb l’àvia, fins que ja no pot mantenir-la i l’ha de destinar a una residència amb les monges, mentre ell surt com pot de la misèria treballant de periodista afiliat al PCI. Lorenzo, el petit, passa a dependre del majordom d’un baró i creix reprimit i malaltís, educat com si fos d’una classe social alta, però esporuguit davant la vida. Les trobades entre ells dos en una Florència empobrida després de la guerra marquen el desenvolupament d’una història trista de desarrelament, en la qual Enrico prova d’infondre valor al germà i topa amb la manca d’energia del jove, incapaç de fer front a les dificultats. Hi ha escenes commovedores, com la de l’àvia acomiadant-se d’ells dos, després d’un dia en el qual l’han anat a veure a l’asil –ella és la veterana actriu francesa Sylvie, en la seva darrera interpretació– i els moments de la malaltia d’en Lorenzo, culminació del seu tràgic destí.
La fotografia de Giuseppe Rotunno és un prodigi en el deambular pels carrerons darrere del Palazzo Vecchio. Els llargs tràvelings i el tempo pausat de cinema contemplatiu a la fi es concentra en primers plans de gran força dramàtica. Cal esmentar la música de Goffredo Petrasi –que va ser mestre d’Ennio Morricone–, que barreja un adagio melancòlic amb l’atonalitat.
