Porto

Vaig viatjar molts cops a Porto, amb motiu del seu festival de cinema fantàstic, l’anomenat Fantasporto, creat pel matrimoni format per Beatriz Pacheco Pereira i Mario Dorminsky. A en Mario me’l trobava al Festival de Sitges, on ell anava cada any a la recerca de films escaients. Després va venir convidat al nostre Fecinema, i fins i tot es va emportar un premi Plácido d’Honor.

La primera vegada que vaig anar a la mostra de Porto, les projeccions es feien a l’antic Teatro Carlos Alberto de la rua das Oliveiras, un local amb llotges al pis, que encara tenia el sabor de les sales d’espectacles tradicionals, fins i tot amb el grinyol de les butaques. En aquella ocasió, a Ciutat de Mèxic acabaven d’obrir la Filmoteca de la UNAM i van enviar material de terror i fantasia dels anys 50/60. Vaig poder recordar un dels clàssics asteques del gènere com és El vampiro, dirigida per Fernando Méndez, amb la impagable actuació de Germán Robles en el paper del comte Lavud. Germán Robles era asturià, però la família es va haver de traslladar a Mèxic de resultes de la nostra guerra civil. Es va fer popularíssim per aquesta pel·lícula i per la seva continuació, El ataúd del vampiro, així com també en el teatre, quan va protagonitzar La Dama de negro, una obra que ha anat ocupant cartell durant 28 anys. Al costat del vampir de capa i ullals, vam poder veure films del Santo, el Enmascarado de Plata, el lluitador professional Rodolfo Guzmán convertit en una icona popular en la seva lluita contra tota mena d’éssers sobrenaturals, i també Las Momias de Guanajuato, de Federico Curiel, on un guerrer del XIX anomenat Satan desllliura les mòmies del cementiri de Santa Paula per provocar el pànic, que neutralitzen ni més ni menys que El Santo i Blue Demon. Són unes cintes que ens tornen a la ingenuïtat del primitivisme i que, de ben segur, farien les delícies d’Ed Wood, Roger Corman i Tim Burton.

L’any 1992 em van demanar de ser un dels components del jurat del Fantasporto. El president era l’holandès Fons Rademakers, el director de l’oscaritzada L’assalt. Va ser una estada que recordo molt de gust. I no ho dic pas només per l’anguila que servien en un restaurant a prop de la plaça do Carmo o per les tripes de la taverna al costat dels Jutjats, on pasturàvem amb l’escriptor i periodista Viale Moutinho. A la reunió final per decidir els premis, jo hi vaig entrar tot cofoi amb la candidatura de Prospero’s books, de Peter Greenaway, que em semblava una producció aclaparadora i, a més, partia d’una de les obres shakesperianes que més m’agraden: La tempesta. El primer que va cridar Rademakers fou «Tot, menys Greenaway!». Es veu que l’odiava cordialment, considerant-lo fatu exhibicionista i esquarterador de pantalles. Em vaig haver de conformar a donar el guardó a Totó, l’heroi, del belga Jaco Van Dormael.

Temps després, jo anava a fer una conferència sobre Hemingway a la universitat i, en paral·lel, es rendia homenatge a Manoel de Oliveira. El vaig conèixer a la cafeteria, i jo em vaig meravellar de la seva vitalitat d’home de més de 80 anys, i ell del que a mi m’agradava Francisca i El valle Abraham. Impressiona saber que encara va fer més de quinze pel·lícules, fins que va morir als 106 anys. A l’homenatge, l’acompanyava la seva actriu predilecta: Leonor Silveira.