El poder femení es reivindica

Les africanes sempre han estat doblement invisibles, perquè s’identifiquen amb un sexe sistemàticament menyspreat i amb un continent eternament oblidat, desconegut i incomprès. La mujer rey vol reparar cinematogràficament aquest doble greuje.

El film recrea un episodi molt poc difós en el Primer Món que va succeeir a principis del segle XIX en el regne de Dahomey (el Benin actual). L’escassetat d’homes va propiciar la formació d’una unitat guerrera, les Agojie, decisives per lluitar contra l’invasió de l’imperi oyo. El segell Marvel es va inspirar en aquestes figures per concebre el personatge de la Dora Milaje, de Black Panther. I l’èxit comercial de la versió cinematográfica del comic va posibilitar La mujer rey. Una proposta que beu en la tradició il·lustre del cinema èpic de Hollywood que uneix l’espectacle popular i el testimoni crític. La genial Espartaco (Kubrick) seria l’obra mestra del corrent en què s’ha emmirallat el cinquè llargmetratge de Prince-Bythewood. El seu film anterior, La vieja guardia, era una producció Marvel amb un toc femení. I les dones tornen a ser les protagonistes absolutes. L’empoderament femení, una tendencia que s’està imposant fins i tot dins del cor de Hollywood, vertebra una epopeia resolta correctament, però que es queda a mig camí de les seves pretensions: la narració, massa allargada, perd agilitat i solidesa en molts fragments, i les seves intencions reflexives es dilueixen en un guió que s’obre en moltes direccions, només esbossades. La veritable reina de la funció és una imposant Viola Davis, que encarna l’abassegadora Nanisca. La directora estatudinenca també s’ha beneficiat de la brillant banda sonora de Terence Blanchard, un músic de jazz prodigiós i polivalent.