Carlos Vermut estrena 'Mantícora', una de les millors pel·lícules espanyoles de l’any

Amb Magical Girl i Quién te cantará, Carlos Vermut va demostrar que és una de les veus més interessants del cinema espanyol actual. La seva obra no és per a tots els paladars, però justament aquesta singularitat i el fet d’atrevir-se a desafiar les formes tradicionals és el que el converteix en un autor de ple de dret que porta l’espectador a terrenys tan incomodes com alhora suggeridors.

El director encara eleva més el seu propi llistó amb Mantícora, presentada al darrer Festival de Sitges i segurament una de les apostes més arriscades i personals de l’any. És un film del que millor saber poc o res, rodat amb una atenció al detall tan inusual com addictiva, i amb un fons dramàtic tan elaborat que situa Vermut a l’alçada dels grans cronistes de les psicologies pertorbadores. No seria estrany que s’acabi convertint en el gran títol de culte d’aquest 2022, i té molt mèrit tenint en compte que es tracta d’una de les millors collites de cinema espanyol de les darreres dècades.

El protagonista de Mantícora és Julián, un jove dissenyador de videojocs que viu turmentat per un secret i la sensació que no aconsegueix escapar del seu desestabilitzant món interior. Res del que diu o fa el rescata de les seves dèries, que a més, arran de la seva feina, s’expressa en universos tridimensionals que encara l’aïllen més de la realitat. Tot sembla que ha de canviar quan coneix Diana, una noia de la que s’enamora i que es converteix en la seva única possibilitat d’una certa felicitat. Però Diana també el porta a treure el monstre que perviu al seu interior i que acaba revelant els aspectes més pertorbadors de la seva personalitat.

Carlos Vermut aconsegueix que a Mantícora hi convisquin una mirada molt costumista sobre situacions i personatges amb una incursió gens convencional als laberints emocionals d’un individu que torpedina tots els clixés d’un demiürg tradicional. És, d’alguna manera, una immersió a aquelles coses que no ens agrada mirar del nostre entorn emocional i de nosaltres mateixos, i un cop més Vermut hi demostra una capacitat única per ser original i per fer que les seves idees i reflexions et vinguin al cap encara que ja faci dies que has vist la pel·lícula. Un altre dels grans encerts del film és l’esplèndid repartiment, encapçalat per Nacho Sánchez, Zoe Stein (la parella protagonista és tot un descobriment, per cert), Catalina Sopelana, Javier Lago, Patrick Martino, Ángela Boix, Álvaro Sanz Rodríguez, Vicenta N’Dongo, Joan Amargós, Miquel Insúa, Ignacio Ysasi, Chema Moro, Aitziber Garmendia i Albert Ausellé.