Quiosc Regió7

Regió7

ENTREVISTA Angelina Vilella Artista

«De 4 a 5 de la tarda descanso, però la resta del dia faig deu mil coses»

El Premi d’Honor de Cultura del Berguedà reconeixerà avui la trajectòria de Vilella

Angelina Vilella Arxiu particular

Angelina Vilella (Berga, 1948) rebrà avui (18 h) el Premi d’Honor en la gala dels Premis de Cultura del Berguedà que se celebrarà al Pavelló de Suècia de Berga. Artista plàstica, directora de teatre, docent, responsable dels Pastorets, restauradora de les comparses de la Patum... Vilella veurà reconeguda una llarga i encara vigent trajectòria com a creadora i activista social i cultural en una trobada durant la qual també es donaran a conèixer els dos altres guardons de la convocatòria: Creació Artística i Difusió Cultural.

És veritat que conserva dos mil pinzells?

No els guardo només, els faig servir. I crec que són més de dos mil. Un dia em vaig posar a comptar-los i quan anava pel 870 em vaig cansar, però crec que n’hi havia més de dos mil.

Com que els fa servir?

Tots serveixen un dia o altre. N’hi ha per encolar amb cola d’impacte, cola blanca, silicona, per a aquarel·les, acrílic, temperes, per empastar... Cada cosa té el seu pinzell, i jo els cuido. Ahir, de fet, en vaig comprar un parell, d’aquests petits de dos o tres euros... És car el material de pintura, però pintar és la meva vida.

Què va pensar quan li van comunicar el guardó? Il·lusió?

Sí, i una mica de por; bé, por no, no tinc por jo, però angoixa sí. El premi és un reconeixement, una paraula molt llarga, i tot el que he fet no ho he fet esperant un reconeixement, com a màxim els aplaudiments del públic quan s’acaba l’obra de teatre. Quan em van dir que em donaven el premi, vaig quedar frapada, amb la pell de gallina i, després, pse!, em va semblar que estaven de broma. Però no feien broma, no, i ja ho he anat assumint.

Se’l mereix, no creu?

Buf, no, de veritat. Quan faig les coses, les gaudeixo. Com quan fem les catifes de flors, som tota una colla de gent i al final ho dirigim dues, però i què, no ho faig perquè se’m reconegui, en tinc prou quan sento algú que diu que ha quedat xulo. Jo tinc un problema: soc molt metòdica amb la feina, vull que surti bé, si no ja no m’hi poso. Jo he estat professora i he posat moltes notes, però també me’n poso a mi, i quan acabo alguna cosa penso un 6, un 6 i mig, un 10. De coses de 10 n’he fet algunes... i la resta de bé i notable.

En què s’ha posat un 10?

En els arranjaments de la Patum. Del 1987 al 2003 vaig estar restaurant la comparseria, va ser una experiència molt forta, cada element s’havia d’arranjar segons la seva història, i jo no soc restauradora, ho vaig anar aprenent, sempre he estat autodidacta. Em van arribar els elements de la Patum destrossats, sobretot la guita gran, estava per tirar a les escombraries, perquè a la carcassa, amb els anys, s’hi havia posat de tot, sac, roba, paper... Al final, hi vam aplicar massilla de planxisteria per resistir els cops.

En què més es va assignar un 10?

A Saint-Lizier, a l’Arieja, tenen un claustre romànic, i una pintura que diuen que és del Mestre de Pedret. Jo crec que no ho és, però em van demanar si podia pintar reproduccions de tretze obres del romànic català. Vaig anar molts cops al Museu Nacional d’Art de Catalunya per pintar el Crist en Majestat de Taüll, les pintures de Burgal, Santa Maria de Taüll... Van quedar molt contents i ho van exposar. També els vaig pintar les pintures de Santa Maria d’Avià, que són més bizantines que romàniques, van cap al gòtic, però no les van voler.

Hi ha més coses 10?

No fa gaire, vaig dirigir una obra de teatre amb La Farsa, El diari d’Anna Frank. També em va agradar molt haver dirigit La plaça del Diamant.

Ens ha quedat un butlletí de notes esplèndid.

També em poso un 10 a fer classes a l’associació Dones d’Art, i a estar amb la família, ser feliç, intentar que tothom estigui content... tot això també ho mereixo.

D’on li surt aquesta polivalència?

La culpa és dels de casa, sempre molt treballadors, molts d’ells relacionats amb la cultura. El meu besavi, Vicenç Cabanes, va ser l’home que més treballava a Berga. El dia del seu casament, a la tarda, va dir que havia d’anar a fer pa i va demanar al seu germà que portés la seva dona a Manresa a passejar. El meu avi Climent Capellera va dirigir obres de teatre, feia tertúlies literàries... I el meu pare, en Joan Vilella, va fundar l’entitat Cau d’Art amb Lluís Cosp, Quirze Casals i Josep Vilà. Eren uns bohemis, cada diumenge agafaven la tartana i anaven a pintar i a esmorzar. Bé, esmorzaven més que pintaven...

Quin arbre genealògic...

La meva mare, Angelina Capellera, va ser una gran creadora de moda, em portava a veure desfilades, era una gran modista, capaç de fer-te un vestit al damunt sense patrons. I el meu germà gran, en Climent, va obrir els escoltes a Berga, i va fer d’actor. Un cop li van donar un premi al Romea per Figuretes de vidre.

Josep Maria de Martín li va fer classes. Què recorda?

Jo tenia 25 anys i un dia me’l vaig trobar i li vaig dir que sempre havia dibuixat però que no sabia pintar i volia que me n’ensenyés. Ell em va dir que no feia classes particulars, era un home no gaire proper a la gent, però vaig insistir i el tercer cop em va dir que era molt pesada i que ja vindria a casa meva. Durant mig any ho va fer, després de dinar, i em va ensenyar la pintura a l’oli, que és el millor que hi ha, m’agrada molt.

Les influències han estat importants en la seva vida, oi?

Encara et podria dir un altre nom, però que no és un parent de sang, la meva tieta-iaia Elena Jordi.

Caram, l’actriu que va fer fortuna al Paral·lel.

Jo no hi vaig tractar mai, de fet es va endur els fills a Barcelona i el meu oncle va quedar molt disgustat, va agafar una depressió.

Com és el seu dia a dia?

Bastant estressant! Al matí faig classes amb el grup Dones d’art, després compro el dinar... i cada dia, de 4 a 5 de la tarda, descanso, poso la novel·la de TV3 i m’adormo. Després, fins a les 12 de la nit, deu mil coses. Però a les 9 del vespre, sempre quedem amb quatre amics de tota la vida i fem una copa de cava a la bodega.

I la resta del temps?

Sempre ajudo l’Ajuntament quan m’ho demanen, sigui del color que sigui. Estic a la comissió del Carnaval, faig coses per Reis, per la pintura ràpida, fires... Hi ha moltes reunions per fer, organitzar coses... I els assajos amb el teatre. Assajar no és tan divertit com actuar...

Vostè va dirigir Els pastorets.

I en fer els 70 vaig dir prou. Era una feinada.

Encara dirigeix?

Sí, i tant! A la primavera estrenarem una obra d’en Benet i Jornet, Una vella i coneguda olor, per mi és molt especial perquè en Benet i Jornet va estar uns anys a Berga fent la mili, el meu germà Climent l’anava a buscar i a vegades venia a sopar a casa. Havíem xerrat de literatura... i aquesta obra és la primera que va fer, crec que la deuria escriure a Berga. Sergi Belbel em va dir que no la toqués, que no fes cap retallada perquè és tota ella poesia, et deixa molt bon gust. Fer-la em fa recordar una època de la meva vida.

Compartir l'article

stats