Més espectacle que ideologia

Hollywood està farcit de nissagues i seqüeles, però és indiscutible que Avatar: El sentit de l’aigua constitueix la segona part més esperada de les últimes dècades. El títol precedent, estrenat fa tretze anys, no passarà a la història pels seus atributs estrictament creatius, però sí perquè eixamplà paradigmàticament els horitzons tecnològics en el cinema del segle XXI. El megalòman James Cameron elaborà posteriorment un ambiciós projecte (amb quatre seqüeles del film original), i ara ja podem gaudir del seu primer fruit.

Avatar: El sentit de l’aigua suposa el retrobament amb l’univers de Pandora, on el Jake Sully, que renuncià a la seva identitat humana, és el cap dels Omaticaya i ha format una familia amb la Ney’tiri. Però la seva idíl.lica existència es trenca quan l’amenaça procedent del nostre planeta torna, i els protagonistes es veuen obligats a marxar de la seva terra i cercar un nou refugi en els esculls.

El director canadenc ens torna a embolcallar amb una epopeia grandiosa que entrellaça aventures fantàstiques i ciència-ficció amb uns rivets teòricament crítics. L’autor de Terminator ens presenta un nou al·legat ecològic i anticolonial, però és evident, com en el primer Avatar, que el fort del realitzador nord-americà no és precisament bastir un testimoni ideològicament compromès.

Cameron és un rei de l’espectacle que quan vol desenvolupar unes idees més o menys pretensioses es queda a la superfície. El treball està lluny de ser una obra magna, però s’imposa com una maquinària gegantina que funciona a ple rendiment a la segona meitat, quan la impetuosa cascada d’imatges domina finalment la narració i aconsegueix captivar-nos amb un vertigen emocional que respecta sense fissures els mecanismes de l’entreteniment dur i pur.