La manresana Elena Sixto convida a mirar l’any a través dels cicles de la lluna

Acostumats al calendari gregorià, heretat de la tradició romana, ens pot resultar estrany fer una mirada a altres formes de mesurar el pas del temps, però la manresana Elena Sixto, ecologista, poeta i publicista fa una dècada que intenta convèncer-nos del contrari. Des del 2013 publica el Llunarbori, que divideix l’any en «tretze cicles lunars dedicats als arbres sagrats dels antics celtes». El calendari es pot adquirir al preu de 18 euros (15 a les presentacions, que es poden consultar al web).

«Vaig estudiar publicitat, però quan tenia vint anys em vaig adonar que no sabia res de la natura», explica Sixto, que arriba el 2023 a la desena edició d’un projecte que va compartir amb Neva Año en els seus inicis. I en el punt d’arrencada hi ha el llibre La diosa blanca, de Robert Graves, poeta, assagista i conegut per una novel·la que va fer fortuna a la televisió, Jo, Claudi. En aquesta obra, l’autor britànic parla d’una divinitat maternal de matriu europea inspirada en les fases de la lluna.

«Jo tenia la creença que hi ha tretze cicles de la lluna i en l’elaboració del calendari he buscat que els referents no siguin només femenins, com el cicle menstrual», apunta la manresana, afegint que el Llunarbori també busca la complicitat masculina i, en cap cas, és excloent. «El temps és cíclic, i el llunarbori pot ser una eina d’observació», indica Sixto, conscient que la persistència en la confecció del calendari respon també a una voluntat d’encomanar i compartir l’estima per la natura.

El Llunarbori s’inicia el 24 de desembre amb un cicle lunar que s’allarga fins al 20 de gener. La seva lluna és la del bedoll, un arbre que era signe de renovació per als celtes perquè és el primer que treu fulles noves. La mitologia li adjudica la representació de l’escala còsmica que uneix el cel i la terra, afirma que creix a l’entrada del paradís i de les seves branques les bruixes en feien escombres.

A partir d’aquí, l’eix del calendari és la representació de cadascuna d’aquestes tretze fases lunars de 28 dies, que totalitzen fins a 364 dies. I què passa amb el que queda fins als 365 del calendari gregorià? Al 23 de desembre li correspon el teix en solitari, frontissa entre un any i un altre. «Aquest dia, entre nosaltres, és hivern, pe-rò en altres llocs és estiu», explica Sixto sobre la simbologia atorgada per Graves a la data esmentada. «Des de la biodinàmica, que considera que rebem un seguit d’influències del cosmos, l’hivern és un moment d’inspiració molt profunda, de parar i respirar», afegeix la responsable del calendari, que resoldrà el 2024 la qüestió dels 29 dies de febrer sumant un nou jorn al període que li pertoca, és a dir, la lluna del freixe, un arbre amb poders sobrenaturals segons la mitologia celta.

El Llunarbori proposa una mirada diferent al calendari anual i Sixto dedica una pàgina a cada cicle mensual on s’indica quina fase de la lluna correspon a cada dia, així com la confluència amb les constel·lacions astrològiques. Per la seva faceta de poeta, l’autora manresana també encapçala cada mes amb una cita de plomes reconegudes com les de Vinyoli, Bartra, Marçal o Arderiu, entre altres; assenyala les propietats que els celtes atorgaven a cada arbre; n’explica una propietat medicinal o terapèutica; i convida el lector a llegir una peça poètica seva. Tot i que no ha publicat cap poemari, acumula una important producció literària.

«La natura és poesia pura» per a Sixto, que té clar que «anem cap a la revolució de les plantes». A través del seu Llunarbori, la responsable del calendari apel·la a apuntar coses com els dies de pluja o quina flor o producte es planta al jardí o a l’hort per «poder-ne treure alguna conclusió».

Subscriu-te per seguir llegint