«El preu de l’habitatge és exagerat»

Res és el que sembla a les obres de Roc Esquius (Súria, 1982) i encara menys a Els rapinyaires, una ficció sobre l’especulació immobiliària amb la qual no costa gaire identificar-s’hi. L’autor bagenc signa de nou un treball que des de la comèdia posa el dit a la nafra i que, dirigit per Nelson Valente i produït per Apunta Teatre, es pot veure fins a finals de mes a la Sala Versus Glòries de Barcelona.

L’espectador entra a la sala i es topa amb una habitació d’aire rústic plena de mobles vells.

La gent diu que sovint faig ciència-ficció, és veritat, m’agrada. En la ciència-ficció, però, parles de coses que no saps si passaran, en canvi en aquesta obra explico coses que ja sabem que han passat. El 1985, l’any en que transcorren els fets de l’obra, un any abans que Barcelona fos proclamada seu olímpica, que algú comprés una casa en un poble de la muntanya i esperés a que es morís el propietari per anar-hi a viure semblava ciència-ficció. Però l’espectador d’avui ja sap que aquestes coses passen.

Associem erròniament la febre immobiliària a les ciutats?

Volia una estètica de poble, antiga, que els referents ens remetessin a les cases d’abans. El joc està en ensenyar coses que avui ens semblen normals però que en el passat ens haurien vingut molt de nou. És com si el 2018 li parles de la pandèmia a algú i li dius tot el que passarà. T’imagines com reaccionaria? A mi això em semblava llaminer.

No parla de la covid sinó dels preus desorbitats que ha assolit l’habitatge. Era un tema del que volia tractar feia temps?

Fa anys que aquest problema hi és, i de manera exagerada. Ho veiem també ara, en que hi ha gent que busca cases als pobles, i Barcelona es va buidant mentre els fons voltors es queden moltes finques. L’encàrrec que em va fer la Sala Versus és que escrivís el que volgués a partir de la idea que tothom té un preu.

I la realitat de l’especulació immobiliària tan et poc atacar a la ciutat com en un poble petit?

Exacte, és una realitat que en diferents llocs s’hi van anar trobant. Ho veiem en pobles petits del Pirineu que es buiden i s’hi construeixen resorts o la manera com Núñez i Navarro es va carregar cases modernistes per fer-hi blocs nefastos. Ho tenim molt sabut, estem previnguts, i així i tot ens la claven per tots cantons.

Sempre guanyen ells?

Clar, sí, i a qui l’enganxa al mig, mala sort. També ho fa l’Estat quan decideix expropiar cases per fer-hi passar l’AVE. És una manera de fer més ordenada, però és el mateix. O la gent que compra un terreny el dia abans que es requalifiqui. Quina casualitat, oi?

«Els rapinyaires» comença amb l’arribada de la Clara (Rafaela Rivas) i el Bernat (Óscar Jarque) a un poble de muntanya per entrar a viure a la casa que s’han comprat. Desseguida reben la visita de l’alcalde (Ramon Godino) i la seva tieta (Roser Batalla). El problema de l’habitatge és un tema universal.

Tothom l’ha viscut o té prop algú que l’ha patit. Amb l’obra vull fer la reflexió que hauríem de revisar la nostra actitud. Acceptem el joc i paguem uns preus que no toquen, entre tots anem alimentant la roda de les hipoteques. Fa uns anys, estalviaves i et compraves una casa, però per als joves d’ara està el tem realment malament.

El debat, a més a més, està carregat d’ideologia: fa uns anys, si no compraves i preferies anar de lloguer eres mal vist.

El pis és el del banc, el que fas és pagar un lloguer al banc i d’aquí a trenta anys el pis serà teu. I això que segons la Constitució tothom té dret a un habitatge digne.

Tothom té un preu, doncs?

El fenomen va aparèixer en el món pirinenc als 80’s, faig un exercici de retrofuturisme, no és ciència ficció. El Bernat no es creu que segons quines coses puguin passar. I això que, des de l’inici, pots adonar-te que és el més rapinyaire de tots. M’interessava mostrar la sorpresa, però també la doble moral. Com a espectador, ves que el Bernat és el més honest, però viu dels diners de la seva parella.

Desseguida sembla clar qui són els bons i qui els dolents.

Clar, però hi ha un moment en el que apareix un dilema: per salvar una vida, tot s’hi val? És una qüestió ètica: hi ha qui vol diners per salvar la vida de la seva filla, i hi ha qui els vol per tenir una piscina climatitzada. M’agrada llançar preguntes i una d’elles és reflexionar que tots som botxins i víctimes, perquè pagar molts diners per un pis que és poca cosa equival a mantenir el circ.

Hi havia el risc de pamfletitzar el missatge?

A mi sempre m’ha provocat urticària donar solucions, m’agrada explicar dubtes, pors, i que cada espectador reflexioni.

Què més té en perspectiva?

Al febrer tornaré a fer d’actor, començo els assaigs de Un concert a la Casa Blanca. De les poques actuacions que va fer en Pau Casals un cop exiliat va ser en una de les trobades que muntava Kennedy. El president departia breument amb els convidats, artistes, intel·lectuals, ... Amb Casals s’hi va estar una hora, i l’obra que faig amb el Mingo Ràfols, on jo soc Kennedy, i on també hi surt la Mercè Comes, recrea aquesta trobada de la que no se sap gaire de què van parlar. La idea és estrenar a finals de març i abans d’arribar a Barcelona farem bolos.