Còmics: A la recerca dels paisatges impossibles

Exòtic, llunyà i amb un xoc cultural esperant a cada cantonada, el Japó s’ha convertit en un dels destins més icònics de la literatura i els còmics de viatges. No debades, en les mans més hàbils, el país nipó és una garantia a l’hora d’omplir pàgines i vinyetes convertides en tot un reclam per començar a fer guardiola i preparar maletes.

El Japó rural allunyat de les grans urbs és l’escenari de La noia i el mar de Catherine Meurisse, un còmic que, mitjançant una història d’allò més senzilla i carregada de lirisme, explota amb un gust notable l’estètica tradicional nipona. Amb una trama amb dos punts de partida diferenciats, doncs, l’autora ploma durant una dècada a la revista Charlie Hebdo i que va esquivar per atzar el tiroteig d’ara fa vuit anys a la redacció del setmanari, uneix els records i les impressions d’una residència artística que ella mateixa va fer al Japó amb nocions de la novel·la Coixí d’herba, de Natsume Soseki, que adapta lliurement.

El resultat d’aquesta mescla és una obra on l’escepticisme de la mirada occidental que arrossega Meurisse xoca amb una mitologia i un humor inconfusiblement orientals representats en una galeria d’entranyables secundaris i unes làmines de paisatges entre la passió pels detalls i l’exuberància d’una natura que, com bé alerta el còmic, no sempre mostra la seva cara més amable.

Dels canals als pous de l’infern

Qui també explota al màxim la força dels seus escenaris i el seu estil personal és l’argentí Lucas Varela amb La última comedia de Paolo Pinocchio. Prenent com a referent i punt de partida el personatge de Carlo Collodi, Varela explora els diferents racons de la mentida i les diverses arrels d’aquest comportament, elevat aquí a la categoria d’una de les belles arts.

Els carrers i canals –així com les festes privades– de Venècia d’època són tan sols uns dels escenaris d’una novel·la al·legòrica i gràficament impecable que arriba fins als cercles de l’infern pregonat per Dante. Això sí, recorrent un camí que alterna elements de la iconografia clàssica del cristianisme amb el ric imaginari personal del dibuixant i imatges de malsons encara ben propers en forma de pandèmies i llits d’hospital plens. Tot plegat al servei d’una obra enfocada, tot sigui dit, a un públic habituat a un tipus de còmic més exigent.

El futur més opac

Una altra visió de l’infern, tot i que en aquest cas molt més terrenal, és la que ens porta l’adaptació a novel·la gràfica de La paràbola del sembrador, de l’escriptora Octavia E. Butler. Escrita ara fa tres dècades, l’obra s’ambienta en un 2024 distòpic en el qual els Estats Units s’han vist abocats al caos, al desastre climàtic i a les desigualtats socials més extremes.

Adaptada a quatre mans per Damian Duffy i John Jennings amb un traç que porta al límit la tensió i la violència del text original, aquest còmic esdevé un autèntic crit d’alerta davant d’un món real que cada vegada s’assembla més perillosament al descrit per una escriptora cada cop més valorada i reconeguda més enllà de les fronteres de la literatura de gènere.

La llegenda del poeta

Amo i senyor d’una trajectòria tan breu com intensa i suggeridora, el poeta Arthur Rimbaud és possiblement una de les figures més fascinants de les lletres franceses alhora que una de les més desconegudes pel gran públic. Rebel, transgressor i retirat prematurament de la literatura amb només 20 anys, Rimbaud va cultivar una biografia marcada per les llums més brillants i les ombres més fosques, fins al punt d’enrolar-se com a mercenari i fer fortuna com a traficant d’armes.

Aquestes zones de clarobscurs són el material en què es basa Xavier Coste per trenar Rimbaud. El indeseable, una biografia il·lustrada on afloren sense complexos les diferents cares d’un dels paradigmes més clars de la figura del geni incomprès.

La fam més mordaç

La darrera de les apostes d’aquest mes arriba en la forma del 75è aniversari d’un dels personatges més emblemàtics de la historieta estatal, el Carpanta de Josep Escobar. Emblema crític de la misèria i la fam dels primers anys de postguerra, pàgines com les escollides en aquest recopilatori especial serveixen de mirall d’una Espanya fosca on cada gota de sarcasme punyent havia d’anar amagada sota capes i capes d’enginy.

Subscriu-te per seguir llegint