El rastre es va perdre a Cercs

Ramon Rom Castellví havia de salvar la pell per l’amenaça que suposava l’arribada de les tropes franquistes a Catalunya i, anant cap a l’exili, va sojornar uns quants dies a Cercs, procedent del poble de Montbrió del Camp (Baix Camp). Vuitanta anys després, el seu besnet Pere Francesch Rom, nat al mateix lloc el 1981, va intentar resseguir les petjades de l’avantpassat per via materna i va visitar el municipi berguedà amb la missió de seguir el rastre perdut: «No sabem encara on és el besavi, on el van matar, suposem que a la frontera francesa el gener del 39, però ara almenys tenim un lloc especial on anar-lo a recordar, el darrer on se’l va veure, el poble de Cercs». L’experiència ha pres forma de novel·la en clau d’autoficció amb el títol El silenci dels altres.

«Els besavis i els fills van marxar perquè en Ramon havia participat en l’Ajuntament de la Segona República», explica Francesch, periodista cultural a l’Agència Catalana de Notícies (ACN): «Es van estar uns quants dies a Cercs, on hi tenien un conegut, i després ell se’n va anar cap amunt i la seva dona, la Teresa, va tornar a Montbrió, on sempre va esperar que tornés, però no ho va fer mai; la meva besàvia va aixecar la família». Parlar d’ella és també una manera de posar en relleu la vàlua de les «dones silencioses de poble, on eren els homes els qui decidien».

Autor de l’assaig Gainsbourg i Dalí, moi non plus (2019), Francesch debuta com a novel·lista amb una història personal que «neix del mateix neguit que imagino que sent molta gent que vol saber què va passar amb els seus avantpassats. Al cens de desapareguts de la guerra civil hi ha 6.300 persones».

El protagonista d’El silenci dels altres és un periodista en plena crisi vital perquè la seva parella l’ha deixat. Per trobar-se a si mateix i afrontar el comiat, la sanadora a qui visita de tant en tant l’empeny a anar a Cercs a descobrir la veritat sobre el seu besavi per tancar així un altre dol. Ficció i realitat caminen de bracet en un text que l’autor va decidir escriure en primera persona perquè «en una història tan meva, m’hi havia d’implicar fins al final».

Francesch va pujar a Cercs a inicis del 2020 i de l’experiència n’ha tret un grapat d’amistats. Lamenta, però, que des d’aleshores s’han mort dues de les persones que va conèixer i que apareixen en el llibre, el Benet, a qui el reporter va anar a entrevistar, i la Clementina, filla de la Clementina Garcia, autora de la postal enviada des de Cercs a la besàvia Teresa el dia del seu sant, el 15 d’octubre, del 1941.

El pes del passat

«No he volgut jutjar ni passar comptes amb ningú», assegura el reporter, que no defuig tampoc la necessitat de posar sobre la taula un interrogant que difícilment podrà resoldre: va participar o va ser còmplice el besavi en les atrocitats que a la rereguarda es van cometre contra persones a qui es considerava de dretes i contra els capellans? «M’ho pregunto perquè s’han de posar les coses al seu lloc», diu Francesch, afegint que «vaig tenir un besavi republicà i un avi franquista, no vull fer judicis de blanc o negre, hi ha matisos, i en els pobles la guerra va dividir molt la gent, en part perquè ja hi havia problemes i enveges».

Fa uns quants dies, Francesch va tornar a Cercs per presentar el llibre en una jornada de la qual només conserva bons records. «Em van obrir el bar de la Conxita, que està tancat des de la covid, i va venir molta gent», rememora: «Va ser espectacular». I assegura que «he fet molta amistat amb la família de la dona que va escriure la postal a la meva besàvia». Una targeta que mostra una fotografia antiga de Cercs de quan encara no hi havia la tèrmica. «El poble em va impressionar, sembla aturat en el temps», comenta, «i no ho dic en un sentit negatiu», adverteix.

Plena de referències musicals i de la cultura popular, la novel·la combina el relat dels fets que van tenir lloc fa prop d’un segle amb les vivències del protagonista: un contrast que «és el motor que fa arrencar la història», apunta. I reconeix que «en la meva feina, quan informes, no hi ha espai per als sentiments, però aquí sí que he volgut ser molt més emocional».

El relat és fruit d’una necessitat vital, però «l’èxit» ha estat per a Francesch compartir històries amb els lectors. «Mentre l’escrivia, no vaig parlar de la novel·la amb gaire gent, però un cop publicada, a les presentacions, ha vingut gent a explicar-me el seu cas, i m’encanta perquè així s’obre el debat». En aquest sentit, l’autor incideix que «no he fet tot això per reobrir ferides sinó per tancar-les», i la novel·la esdevé «un homenatge a tota aquella gent que el 39 va haver de marxar, inclosa la meva besàvia, que després va tornar».

Pere Francesch ha «descobert» que «és important tenir un lloc on anar a recordar, ja sigui un cementiri o un indret especial». Què va ser de l’avi és un dubte irresolt, però «la història no s’acaba aquí, hem entrat en la campanya de la Generalitat per buscar avantpassats... només falta esperar».

Subscriu-te per seguir llegint