«Poso l’amistat en un lloc més central del que ho fan les novel·les»

Una recompensa de sis mil euros i la publicació al segell de narrativa Amsterdam, del grup SOM, és el rèdit que va obtenir Arià Paco (Igualada, 1993) d’imposar-se en el premi Roc Boronat 2022, organitzat per l’ONCE, amb la seva segona novel·la, Covarda, vella, tan salvatge. Un cant a l’amistat i un dard contra la falta d’ambició d’un autor que fa de professor, i el doctorat en filosofia, a la Universitat d’Arizona a través de les pantalles.

Quin neguit batega en l’origen de la novel·la?

És el neguit del que jo vinc, volia veure com es poden justificar decisions vitals com la de tornar a Catalunya des d’Amèrica. Em vaig plantejar deixar el doctorat.

El David, com vostè, estudia als Estats Units i quan el seu pare mor decideix tornar a Igualada i fer-se càrrec del bar familiar. Els seus amics fan el mateix.

Jo poso l’amistat en un lloc més central del que acostumo a trobar en les novel·les. Em pregunto fins on es pot escriure sobre persones per a les quals el seu neguit principal és l’amistat i la fidelitat al territori. També m’interessava la tensió entre ser d’una comunitat petita i l’atracció per marxar.

Així doncs, hi ha molt de vostè?

On més fort puc ser és tibant de coses que m’havien travessat de veritat.

No tenia recança a escriure amb aquest punt autobiogràfic?

El que trobi mentre escric no em fa por, tot el contrari, m’atrau.

Per explicar tot això, la novel·la havia de ser coral?

Sí, perquè la relació entre l’Auger i el David no exhaureix les possibilitats de relacions que hi ha en una petita ciutat. Hi ha la Gal·la, la Itziar, que deixa casa seva a Euskadi i va a Igualada per amor, l’Alexandra, que és la veu d’una escriptora, algú que pensa si es pot fer una novel·la d’això. Jo, quan llegeixo, agraeixo la reflexió literària. La novel·la és coral perquè volia que tothom defensés el que pensa.

No és difícil per a un escriptor donar sentit a tantes veus sobre un mateix tema?

Tots tenim moltes veus a dins. Jo m’identifico amb més d’un personatge, i escrivint hi ha dies que em sento més a prop de les conviccions d’un o altre.

El David i els seus amics busquen el somni fora de Catalunya. No podria haver situat l’acció a Barcelona?

El país s’empobreix, ja no és la solució, el lloc on trobar feina... la gent marxa, se’n va, i volia parlar d’això, també. Entre Igualada i Barcelona hi ha un cop de cotxe, però anar a Tucson o Rostock és una decisió vital més forta.

Símptoma d’ambició?

L’ambició és pensar en gran, buscar casa, tenir estabilitat... Però ara quan deixes la casa dels pares baixes un esglaó, i això va en contra dels instits humans, perquè se suposa que has d’anar a més.

A la novel·la apareixen els fets del 2017. Com ho va viure?

Vaig marxar a Tucson a l’agost, i ho vaig viure amb molts nervis, de matinada. A mi em passava una cosa molt forta però a la gent del meu voltant no. Era frustrant, necessitava la meva gent.

No és inversemblant pensar que uns joves deixen la vida a l’estranger per fer costat a l’amic?

Tornar és un gest de cura. Però que se’ns faci estrany és que tenim la concepció que l’amistat no és tan central.

Igualada és un dels personatges de la novel·la.

Visc a Òdena, però vaig estudiar a Igualada, i la meva relació amb la ciutat és d’amor i odi. Es podrien fer coses molt interessants, però ningú hi creu, ni tan sols els igualadins. La ciutat és una cosa mig tancada, i crec que això afecta la personalitat de la gent.

A quines coses es refereix?

A una vida cultural seriosa, grups de teatre, esdeveniments literaris... fins i tot la militància política és cosa de quatre gats que no creuen en res. El Rec és molt característic d’això. Tens un barri, al centre, abandonat, i dos cops l’any l’omples de botigues que ni són igualadines, i la ciutat no en treu tant. Igualada és Catalunya dins de Catalunya, l’autoodi de creure que no pots fer grans coses.

Hi ha frases punyents: «Igualada pensa com un prejubilat».

És clar, posem botigues dos cops l’any al Rec, però no solucionen urbanísticament el barri.

Queda clar, doncs, que li preocupa la falta d’ambició.

TV3 és l’exemple: sacrifica la qualitat i la profunditat per no deixar ningú pel camí. I el mateix passa a la cultura. Hem de ser més ambiciosos.