Paz Padilla omple el Kursaal de vida, de riures i de llàgrimes

En dues hores, i 15 minuts de regal, l’actriu Paz Padilla es va posar a la butxaca divendres tot el teatre Kursaal de Manresa. I quan diem tot, és tot. Perquè ni una butaca lliure va quedar per poder gaudir d’El humor de mi vida, un espectacle que parla sobre la seva biografia centrada en la vida que va compartir amb l’Antonio, el seu marit, que va morir de càncer fa un parell d’anys.

I és que l’humor era la base de tot plegat. Un monòleg que va començar parlant de quan ella era petita i del que s’esperava d’ella, és a dir, una expectativa ben allunyada del que seria en la realitat. Qui hagi llegit el llibre del mateix títol veurà que, a banda del nom, un i altre comparteixen fil conductor. Qui ho ha dirigit és Pablo Barrera i qui la va acompanyar musicalment divendres va ser Juan Fernández de Valderrama. Un músic de cap a peus, que afina totes les melodies que tu li posis al davant. Amb la guitarra, una mica de percussió i, si cal, també, algun instrument de vent. Això sí, els focus se centren sempre en ella malgrat que l’acompanyament de Fernández va fer que tot quedés ben encaixat. És per això que al músic no se li podia demanar més. Bé, potser una mica més de presència a l’escenari, però ser protagonista tampoc era el seu paper.

Paz Padilla no explica res que no sapiguem. Parla de com és la vida real. Un carrusel d’emocions en què el patiment, la tendresa i, per sobre de totes, l’amor són presents en tot el guió. Perquè, al cap i a la fi, moltes vegades no és el que diem sinó com ho diem. No cal dir que Paz Padilla és una gran actriu. De cap a peus. Però quan veus algú de la seva magnitud despullar-se com ho va fer divendres al Kursaal, parlant de la vida, la mort, el patiment, el sexe i del cafè amb les amigues, és d’admirar i, sobretot, d’escoltar.

I és que l’obra enganxa des del primer moment. Segurament estem acostumats a veure una Paz Padilla molt diferent a la de divendres. Aquella que et va explicant paraula rere paraula quins són els seus sentiments i com va afrontar la mort del seu marit. Però el més sorprenent i difícil que tenia Padilla al davant era barrejar l’humor i la mort. I ho va fer així: entre riure i riure, pum!, una pinzellada que et deixa amb aquella llàgrima a l’ull però que desapareixia per art de màgia al cap de mig segon, perquè després pam!, una altra vegada tornem als sentiments intensos. I així durant les dues hores que dura l’espectacle.

I és que de les coses dolentes sempre s’acaben traient coses bones. I Paz Padilla ha sabut treure molt suc de la seva tragèdia personal per convertir-la en una prova de superació i per explicar-la. I, qui sap, segurament a més d’un i a més d’una els ha servit. Paz Padilla et ve a dir que parlem i vivim més la mort.