Entrevista | Ivan Labanda | Actor. Es combina amb Àngel Llàcer el paper protagonista de «La jaula de las locas». Ha estrenat més de 60 espectacles, és reconeguda i premiada la seva feina en musicals, és popular per les seves imitacions a «Polònia» i «Crackòvia» i també ha doblat més de 400 pel·lícules

Ivan Labanda: «Sempre caldrà reivindicar la llibertat»

El Kursaal acull des d’avui fins diumenge sis funcions del musical «La jaula de las locas», amb les entrades gairebé exhaurides

L'actor Ivan Labanda

L'actor Ivan Labanda / MAITE CRUZ

Pepa Mañé Vall de Vilaramó

Pepa Mañé Vall de Vilaramó

Més de 4.000 persones passaran pel teatre Kursaal entre avui i diumenge, on s’hi representaran sis funcions del musical La jaula de las locas que, després de 5 anys d’èxit, arriba a Manresa, l’única població catalana que acollirà el muntatge, a part de Barcelona. Les entrades per avui (19 h) ja s’han exhaurit, però encara en queden algunes (poques) per a la resta de sessions. Amb aquest espectacle de més de 50 artistes entre músics, actors i ballarins, tornen els grans musicals al Kursaal. Els protagonistes són Albin i Georges, propietaris del club nocturn La Cage aux Folles de Saint Tropez. Ivan Labanda i Blanco (Barcelona, 1980) es combina amb Àngel Llàcer el paper d’Albin, que es transforma en la vedet Zaza quan puja a l’escenari.

Gairebé no queda cap entrada per vendre de La jaula de las locas al Kursaal. De fet, fan ple per allà on passen...

És brutal, estic flipant. Acabem de tornar de València, amb les tres últimes setmanes amb les entrades completament exhaurides. És una gira que ha anat superbé.

Per què diu que està flipant?

Perquè ja hem fet el musical a Barcelona, i ja sabem com reacciona el públic. Però ara, amb la gira per la península, amb la barreja de cultures i humor, no sabíem com funcionaria. I realment La jaula ha demostrat ser un espectacle a prova de bomba. És un mecanisme de rellotgeria que ha funcionat allà on ha anat, i la gent n’ha sortit entusiasmada, n’hi ha hagut que han repetit, que ens han esperat a la sortida... És un fenomen.

Què els diria als que encara no s’han animat?

Que vinguin! Que no esperin que els hi recomanin quan queden tant poques entrades, perquè val molt la pena. A València, tothom acabava dempeus i cridant com bojos, semblava un concert! És una experiència brutal! No és només un musical a l’ús, una obra de teatre, és una experiència i els gairebé cinc anys que fa que la fem ho demostren.

L’argument de La jaula de las locas vindria a ser un Endevina qui ver a sopar amb molt d’humor, música, llum i color?

L’obra de text va ser escrita als anys 70 i després va triomfar a Broadway com a musical. I molta gent n’haurà vist les pel·lícules, especialment el remake amb Robin Williams i Nathan Lane. És un muntatge que ho té tot, és un carrusel d’emocions que et porta allà on vol, té connexió amb el públic, cabaret, vodevil fins i tot... I per això funciona tant, perquè aglutina totes les vessants de l’humor i arriba a l’espectador.

Ivan Labanda va començar fent de Georges, el seriós de la parella, i ara fa el paper d’Albin, que es transforma en la vedet Zaza

Ivan Labanda va començar fent de Georges, el seriós de la parella, i ara fa el paper d’Albin, que es transforma en la vedet Zaza / IMATGE PROMOCIONAL

L’obra parla d’amor, de respecte i, sobretot, de llibertat. En aquests temps amb tanta involució social, és un missatge més necessari que mai?

Sempre és un missatge necessari, i per això els clàssics són clàssics. Sempre caldrà reivindicar l’amor, la llibertat, perquè sempre hi haurà qui ens ho vulgui prendre. En l’espectacle hi ha dos moments catàrtics. El final del primer acte, amb la interpretació de Yo soy lo que soy, en el qual la gent s’emociona moltíssim, perquè l’Albin es reivindica molt a sí mateix i tot el que diu és molt fort, però a dia d’avui encara ens toca. I, al segon acte, La vida empieza hoy és el número més espectacular, i ve a ser un carpe diem: aprofita el temps actual. I que et facin un copet a l’esquena també sempre va bé.

En la gira no escatimen res: hi ha fins a 140 canvis de vestuari. Com és formar part d’un muntatge de tanta volada?

En els grans musicals formes part de l’equip, d’un engranatge en el qual cal molta disciplina i molta cura dels altres. És un encert de l’Àngel Llàcer i el Manu Guix que formin petites famílies, perquè hem de conviure en moltes ciutats, en teatres que no sempre estan tant bé com el Kursaal, al qual ja conec. I per això és clau portar-se bé i part de l’èxit de La jaula és el bon rotllo entre nosaltres, que arriba al públic.

Parla de l’Àngel Llàcer i el Manu Guix, els directors de l’espectacle. Què aporten a aquesta versió d’un musical que no ha parat de representar-se arreu?

Hi han aportat molt del seu punt de vista de l’humor. Fa molts anys que treballo amb ells i compartim una manera d’entendre el món de l’espectacle, amb el sentit del ritme, la posada en escena... Per mi són els reis Mides del musical. Fan productes de gran qualitat que arriben al gran públic, de totes les edats, tocant l’ànima i crec que és essencial.

Amb ells també ha fet Cantando bajo la lluvia, que ara fa temporada a Madrid...

Que havia de fer jo... Però entenc que és un paper que gaudeix molt més un ballarí, i l’Àngel em va proposar de compartir amb ell el personatge de la Zaza (Albin), que té un ventall actoral que no te l’acabes, i és molt més atractiu.

De fet, vostè va començar a La jaula fent de Georges, el personatge que ara fa Armando Pita. I ara fa de Zaza... Com és estar a les dues bandes de la parella?

El millor que et pot passar després de tant de temps fent un espectacle és canviar de rol. No et cremes tant. El paper de l’Albin-Zaza és un bombó, però un personatge no s’entén sense l’altre. Ara, per a una persona que porta la comèdia a les venes, haver de fer de seriós, en molt moment és desagraït, perquè has d’aguantar els focs artificials de l’altre. Passar a ser l’Albin és una meravella, a més té el contacte amb el públic. És com en Mickey Mouse, la joieta de la funció.

Quin és el seu moment preferit del xou?

El contacte amb el públic. A València ens va venir a veure l’Amparo Moreno, i em va dir: «Com es nota que has fet Molino!». Perquè havia estat mestre de cerimònies al Molino. És molt guai el contacte amb el públic, perquè es genera el cabaret de tota la vida, amb moments entranyables i s’estableixen vincles. Cada dia és sorprenent, perquè no saps què et trobaràs a la platea. És una catarsi brutal, molt divertida!

Doncs el públic manresà té fama de seriós...

També tenien fama de ser seriosos els de l’Arriaga de Bilbao. Ens deien: «aquí no s’aixeca ningú!» i va ser tot el contrari: la platea dreta i encantadíssims. A veure si Manresa serà l’excepció!

Després de Manresa només els queda Mallorca i, després de cinc anys, s’acomiadaran amb un retorn de nou setmanes al teatre Tívoli de Barcelona. Com encaren el final?

Amb la pandèmia, hem engegat i parat tants cops que t’immunitzes. I, tot i que la gira ha estat molt divertida, tornar a casa sempre està bé. Tinc ganes de dormir a casa meva i poder anar a les funcions amb la moto.

Subscriu-te per seguir llegint