Mounia Akl té una estrena engrescadora

Cineclub Manresa projecta aquest diumenge Costa Brava, Líbano, l’òpera prima de Mounia Akl. Hi ha una regió propera a l’aeroport internacional de Beirut, molt atractiva i amb platges, que s’anomena curiosament Costa Brava. En aquesta zona privilegiada, lluny del brogit de la capital, s’ha instal·lat la família Badri; un clan, encapçalat per la Soraya (una antiga estrella de la cançó) i el Walid (un bohemi apassionat), que cerca una vida alternativa en un país (el Líban) devastat pel caos i la injusticia després de la fallida revolta del 2019. Però el seu projecte alternatiu perilla seriosament quan ubiquen un abocador al costat de la seva casa. La jove realitzadora libanesa ha debutat amb una producció veritablement cosmopolita (han participat set països, de tres continents diferents), en què també hi podem trobar l’empremta catalana: el seu perspicaç guió ha estat coescrit per la Clara Roquet, l’autora de notable Libertad, que també retratava una família. Costa Brava, Líbano s’emparenta amb una de les obres més infravalorades dels vuitanta, La costa de los mosquitos, perquè també ens capbussa, com l’incomprès film del gran Peter Weir, en la dolorosa mort de la Utopia. La crònica paradigmàtica i virulenta d’Akl està revestida d’un fort component metafòric, malgrat s’afermi en una narració clarament realista. Hi ha un evident testimoniatge crític (l’abocador materialitza l’amenaça brutal exercida per un capitalisme depredador i immisericorde), però si el primer llargmetratge de la cineasta oriental s’imposa com un treball magnífic i personal és perquè el seu discurs progressista s’enriqueix amb una anàlisi subtil i implacable de les contradiccions sagnants d’una família que s’ha d’enfrontar en una situació límit a una amenaça molt més temible que l’exterior: les seves misèries internes.