«Cantant sota la pluja»

A banda de la primera època dels musicals de la RKO amb Fred Astaire i Ginger Rogers, la gran dècada del gènere foren els anys 50 a la MGM, de la mà del productor Arthur Freed, dels directors Vincente Minnelli i Stanley Donen i del ballarí, coreògraf, actor i també director Gene Kelly. A partir d’Un dia a Nova York, el musical es va desencotillar, va sortir als carrers i va celebrar l’alegria de viure d’uns anys de superació de la postguerra, amb la cursa fins l’horitzó de les majors del cinema americà.

Els crèdits de la prodigiosa Cantant sota la pluja informen de que el film ha estat inspirat per la cançó del mateix títol, un número joiós –que prové del Hollywood Revue 1929– en el que l’enamorat expressa tot el sentiment que l’omple ballant pels carrers, sense que li importi quedar xop per l’aigua que està caient a bots i barrals. El guió d’Adolph Green i Betty Comden –la parella de compositors ja clàssica, que surten afalagadorament caricaturitzats a Melodies de Broadway 1955, de Minnelli– vol ser un homenatge i, a la vegada, una sàtira al Hollywood de finals dels anys 20, quan l’enorme èxit d’El cantor de jazz per a la Warner va obligar tots els altres estudis a abandonar els seus projectes silents i capbussar-se de ple en el rodatge de talkies.

Quan algú va preguntar a Gene Kelly qui era en realitat l’autor d’un musical, ell va respondre sense titubejar: «No hi ha un autor als musicals. Es impossible». Tenia tota la raó, perquè, tenint en compte la complexitat de la proposta, l’autoria es reparteix entre una sèrie de persones, cadascuna de les quals té cura d’una part de l’espectacle. Cantant sota la pluja és de Kelly i Donen, no tan sols pel que fa a la direcció, sinó també a la coreografia. Però la història és dels esmentats Comden & Green, el disseny de producció va a càrrec del veterà Cedric Gibbons, la música la va composar Nacio Herb Brown i les lletres de les cançons són del mateix productor, Arthur Freed. I això sense afegir que res no hauria estat el mateix si Donald O’Connor –que fumava quatre paquets diaris de tabac– no s’hagués buidat al trepidant Make’em laugh, si la debutant Debbie Reynolds no hagués estat la nena-que-mai-hauria-de-sortir-d’un pastís o si Jean Hagen no hagués demostrat tanta capacitat d’autoparòdia.

Els números musicals han restat ja per sempre en la memòria dels aficionats. Ja hem assenyalat el Make’em laugh que va acabar amb un O’Connor rebentat al llit i, a part del mític que proporciona el títol, destacarem el Moses supposes, que Kelly i O’Connor interpreten davant un atribolat professor de dicció, la cançó romàntica You were meant for me, que Kelly canta a la Reynolds en un plató buit, i l’apoteosi de Broadway Melody, ambientada a Times Square i al carrer 42, on apareix amb llum pròpia una texana de llargues cames anomenada Tula Ellice Finklea i que a la pantalla va ser coneguda com Cyd Charisse. La seva presència amb un pentinat Clara Bow i en fastuosos decorats estil revistes de Ziegfeld és un plus molt agraït

No tot eren flors i violes a les bambalines dels musicals. La pobreta Debbie Reynolds no ballava gaire bé i en Kelly la renyava tant i tan fort que ella corria a amagar-se per plorar de gust. En un d’aquests amagatalls la va descobrir Fred Astaire, que rondava pels estudis, i la va ensinistrar en secret. D’altra banda, la Reynolds no canta pas amb la seva veu, sinó que la dobla la Betty Noyes. Hi havia dies que el rodatge durava dinou hores, donat el caràcter perfeccionista i quasi tirànic de Kelly. L’altra cara entre bastidors d’una cinta que traspua optimisme i que s’ha guanyat la consideració de clàssic. Aquesta setmana es pot veure als Multicinemes Bages Centre, en commemoració dels 70 anys de la seva estrena a Espanya.