Un centenar i mig de fotografies reviuen el Calders dels estiuejants

Una exposició que obre portes avui dissabte al Casal Social recorda els anys en que es feien tres mesos de vacances i el poble s'omplia de visitants

Les denominacions dels pobles remeten a una altra època

Les denominacions dels pobles remeten a una altra època / Albert Abadal

Toni Mata i Riu

Toni Mata i Riu

Les restes del naufragi de la matança del porc que tenia lloc cada dijous a l’antiga fonda, reconvertida el 1955 en botiga de queviures, era un regueró de sang al mig del carrer que la Montserrat Torra i els seus germans contemplaven des del balcó de la casa familiar que hi havia al davant com el que era, un espectacle. El record dels estius dels primers anys de la segona meitat del segle XX a Calders el comparteixen la manresana i altres famílies que encara sovintegen les estades a la localitat del Moianès en una exposició amb un centenar i mig de fotografies que s’inaugura avui (11.30 h) al Casal Social. «L’estiueig a Calders (1947-1972)» es podrà veure fins al 5 de febrer i en l’acte d’apertura hi intervindran Josep Armengol, Miquel Esquius i Lurdes Castells, representants de tres generacions d’estiuejants.

«M’agrada celebrar les coses», reconeix Torra, que en els darrers anys ha publicat una monografia sobre el seu avi Ramon Torra i Pujol, propietat de la Impremta Sant Josep i activista cultural a la Manresa de la primera meitat del XX, i ha recuperat la poesia del seu oncle Ferran Puigdellívol, que va morir als 21. «Com que fa 75 anys que els meus pares van anar per primer cop a passar l’estiu a Calders, vaig pensar que estaria bé fer una exposició», afegeix, aclarint que la mostra no és una excusa per parlar de la seva família. Altres estiuejants i hereus que encara sovintegen l’indret també hi han aportat fotografies personals.

Nascuda el 1950, Torra recorda els llargs estius que «començaven per Sant Joan i s’acabaven amb la Festa Major, al setembre». La cronologia de l’exposició recorre un període d’un quart de segle i parteix del Calders que «ens vem trobar quan hi vem anar els primers anys». Fotografies i postals d’època reflecteixen un petit poble on hi havia «tres botigues, dues de comestibles i un forn, la fusteria, el paleta, la vaqueria, ...». Les imatges també traslladen l’espectador d’avui en dia a un municipi «on els nens jugàvem al carrer, anàvem a les fonts i al riu, i féiem excursions».

Vista posterior de les cases del carrer Raval, als anys 50

Vista posterior de les cases del carrer Raval, als anys 50 / ARXIU PARTICULAR

En el llibre sobre el Calders del segle XX, l’escriptor i ex-alcalde Lluís Cerarols va dedicar un capítol a l’estiueig, un fenomen compartit amb altres municipis de la comarca. «Molts dels manresans que van anar-hi a parar ho van fer per prescripció facultativa, ja que la situació del poble, dalt de la carena, el fa especialment saludable per respirar un aire sa», explica Torra: «els nens que es constipaven, cap a Calders, deien els metges».

La manera de fer vacances i de passar els estius ha canviat molt, però continua havent-hi calderins d’adopció que hi passen els caps de setmana, com la mateixa Torra, i altres períodes de descans. «Hi havia dos grups d’estiuejants», afirma: «els que tenien arrels al poble i els que no». Uns i altres van contribuir a fer d’aquest poble a mig camí entre Manresa i Moià un destí preuat no només per l’aire que s’hi respirava sinó també per la «llibertat» que s’hi gaudia. «Recordo de jugar al carrer, una cosa que a Manresa no podíem fer», rememora Torra, filla de la capital bagenca i que des de fa molts anys viu a Sant Joan Despí. «Trobar-nos tots plegats era la felicitat», afegeix: «en aquella època no hi havia casals d’estiu ni res d’això, i durant les vacances anàvem a berenar a la font, al bosc, al camp de futbol, ...».

Fent memòria, com ho fan les 150 fotografies repartides en els plafons de la mostra, Torra té ben present que hi havia també el ferrer del poble, que ferrava els cavalls. «Estem parlant d’una època en que hi havia carros», anota, a tall d’inventari. I prossegueix amb «la centraleta telefònica, tots aquells pius i les noies cridant; els telèfons d’avui tenen set xifres, però en aquells moments no en tenien ni 6, ni 4, ... el restaurant Cal Soldevila tenia el 2 i l’hostal el 28». De les fotografies emergeix un món ja desaparescut i figures carismàtiques com la Cacauera, «la filla d’un home que venia cacauets i garrapinyades al cine». La seva popularitat va assolir un dels cims que pot atènyer un català: convertir-se en el gegant el poble, Rossita la Cacauera.

La casa de la Montserrat Torra a Calders, l'any 1957, davant la botiga on es matava el porc

La casa de la Montserrat Torra a Calders, l'any 1957, davant la botiga on es matava el porc / ARXIU PARTICULAR