«És just que ‘El fred que crema’ aspiri al Gaudí, però és injust que tingui només una candidatura»

Un dels títols que demà a la nit aspiraran a ser proclamats com a millor pel·lícula a la gala dels Premis Gaudí és El fred que crema, on dos manresans han deixat una empremta decisiva. L’escriptor i dramaturg Agustí Franch és l’autor del guió i el músic i compositor Francesc Gener signa la banda sonora d’una cinta ambientada en un poble fronterer de l’Andorra del 1943, on un matrimoni rep la visita d’una família de jueus que fugen dels nazis.

Veure el film nominat en la categoria de millor pel·lícula és una injecció d’autoestima?

Agustí Franch: No, és una injustícia que només tingui una candidatura. El mateix Francesc pateix aquesta injustícia, i la Greta Fernández, el David Horvath, el Santi Trullenque com a director novell, el director de fotografia, la responsable de vestuari... Està nominada amb molta justícia, això sí, perquè és de les millors pel·lícules del 2022 a Catalunya.

Es fa estrany que es destaqui el resultat i no els responsables.

A.F.: Com que no tinc cap motiu per pensar malament, vull creure que el problema és que els acadèmics no l’han vist. I que s’hagi estrenat dos dies abans dels Gaudí no hi ha ajudat, tampoc.

«El fred que crema» és la versió cinematogràfica de l’obra de teatre «Fred» que vostè va escriure i va estrenar el 2015. S’ima- ginava aquest destí per al text?

A.F.: Hi vaig pensar des del primer moment. Quan escrivia, ja pensava que voldria adaptar-la al cine i en acabar l’obra ja em vaig posar a escriure el guió de la pel·lícula.

Els pressupostos del cine no són els del teatre.

A.F: L’obra va costar 20.000 euros i la pel·lícula 1.200.000.

La música, quan entra en acció en aquest procés?

Francesc Gener: Conec el Santi de fa temps, hem treballat a Món Sant Benet, en un parell de documentals... A l’inici es va plantejar d’enregistrar la música de la pel·lícula amb una orquestra simfònica de setanta músics, però al final es va descartar i es va crear un petit grup d’intèrprets.

Què implica ser el responsable de la banda sonora d’un film?

F.G.: Doncs en aquest cas seixanta minuts de música, tota la que hi ha a la pel·lícula, tret d’un parell de cançons.

Treballa sobre el guió?

F.G.: Sobre el guió vaig fent coses, proves, les envio al director i ell hi diu la seva... en aquest punt, tothom va a cegues. És important saber llegir entre línies, entendre que és complicat fer en llenguatge musical allò que el director està pensant en clau de narrativa cinematogràfica. Mica a mica vas fent aproximacions, prepares coses que després pot ser que no surtin... i has de tenir sempre molt clar que estàs «al servei de».

El guionista i el compositor parlen entre ells?

F.G.: No, jo m’entenc amb el director i prou.

Però l’autor del text pensa en música mentre escriu?

A. F.: Quan escrivia Fred sí que ho feia, perquè també n’era el director. A l’obra hi havia una música molt xula, però després vaig veure clar que a la pel·lícula no hi encaixava.

La versió fílmica de «Fred» difereix molt de l’obra teatral?

A.F.: És un univers bastant expandit, el final és diferent, hi ha més personatges i més espais.

Va reescriure molt?

A.F.: Sí, a fons, dels fragments teatrals potser se n’han conservat un 10%. I el guió també va anar canviant molt: del primer a l’últim hi ha hagut catorze versions. I el muntatge final també és diferent.

En els crèdits també hi surt en Trullenque com a guionista.

A.F.: Escriure, he escrit jo, però ell em va ajudar a fer el text menys teatral, i va millorar el guió.

Parlar dels passadors que ajudaven fugitius a creuar els Pirineus és un tema tabú a Andorra?

A.F.: No hi ha hagut cap inconvenient, tot i que és veritat que algú m’ha dit «a veure què dius». Hi ha hi ha historiadors que diuen que la llegenda negra («la mort de jueus a mans de passadors per robar-los») és certa i d’altres que no. Jo no ho sé. El que sí que puc dir és que el tema de la pel·lícula és poc conegut a Catalunya i està generat molt interès.

La música va estar llesta al mateix temps que el muntatge?

F.G.: Després de totes les proves que comentava, al final arriba un dia en què et diuen que ja està tot fet i tens un mes per enllestir la música. Et lliuren una còpia amb un muntatge on hi ha unes músiques de referència i tu has de fer la banda sonora.

Què són les músiques de referència?

F.G.: Músiques d’altres pel·lícules que serveixen d’exemple. La meva feina ha estat donar coherència al discurs paral·lel que és la música.

Agustí, després d’estrenar-se en el món del cine, té més projectes entre mans?

A.F.: Sí, he fet un teaser, amb el Pedro Casablanc. Tracta d’uns botxins a l’Espanya de la postguerra.

I ja té padrins?

A.F.: Pensava que ara s’obririen portes, però de moment res de res. Fer la primera pel·lícula és difícil, però la segona encara més.

Subscriu-te per seguir llegint