Lloll Bertran: «Hi ha coses que només goses dir amb una carta»

Es nota que «juga a casa», tal i com descriu gràficament la il·lusió d’actuar al Teatre de l’Aurora. El magnetisme de l’actriu igualadina Lloll Bertran (1957) es va fer sentir quan l’equipament de la plaça de cal Font va exhaurir les entrades de les tres funcions programades i, en un tres i no res, també van volar les que es van posar a la venda per a la nova sessió anunciada. La culpa és d’una filla il·lustre de la cultura de la capital anoienca i d’un espectacle, Cartes d’amor, que des de fa setmanes enamora per allà on passa. «Tornarem a la Sala Versus de Barcelona del 13 al 30 d’abril», explica a aquest diari mentre comenta amb entusiasme les virtuts d’un text que és, com la vida mateixa, fet d’alegries i tristors.

Aquest cop, a la platea, hi haurà molta gent que la coneix, diríem, de tota la vida.

En tinc moltes ganes, em fa molta il·lusió. Saps quan hi vaig actuar per primer cop a l’Aurora?

A veure ...

Jo era una noia i feia sisè de batxillerat. L’Agustí Coll, un home que s’estimava el teatre, va agafar un grup de nois i noies per representar La terra es belluga, del Rodolf Sirera, i vem actuar a l’Aurora. En aquella època encara hi havia l’economat a la planta baixa, i el teatre a dalt. Així vem debutar. L’Aurora és un teatre deliciós ... i des del terrat de casa meva es veia el darrera del teatre.

L’Aurora és especial, però també té les dimensions que té i no tot el que fa vostè hi deu cabre, oi?

I no sempre les agendes quadren. Recordo que no vaig poder venir a fer El secret, el 2021. Per això em fa tanta il·lusió venir ara amb les Cartes d’amor.

A l’escenari hi són només vostè i l’Àlex Casanovas. La proximitat amb el públic, com en el cas de l’Aurora, hi guanya molt?

I tant, hi ha espectadors que et comenten que sembla que estiguin al menjador de casa amb nosaltres. Primers vem fer uns bolos i després vem entrar a la Sala Versus Glòries, on tens la gent a prop. Allí hi vem acabar l’11 de desembre i després hem continuat fent bolos per Catalunya. Ara mateix és una època, pel teatre, d’anar empenyent, encara no hem tornat al moment àlgid d’abans de la pandèmia.

I així i tot, ha exhaurit entrades a l’Aurora.

Sí, es nota que la gent té ganes de sortir. Sempre hi ha algun espectacle que té molt èxit, però en general està costant sortir d’allà on ens vem ficar durant la pandèmia. Però la veritat és que els teatre s’ho estan treballant per tornar a estar a dalt.

«Cartes d’amor» és el que sembla si ens fiem del títol?

És una obra molt especial, un noi i una noia, que després són un home i una dona, s’envien cartes, notes, postals, ... La gent s’emociona, i no pocs em diuen que han sortit plorant o amb la llagrimeta. D’entrada, però, hi ha una certa recança perquè qui no sap massa bé què veu a veure pensa que l’Àlex i jo estarem tota l’estona llegint cartes. Al cap d’un minut, però, l’espectador ja ha oblidat que som dos personatges que llegeixen les cartes de l’altre.

Que ningú s’imagini dos actors recitant i prou.

Pensa, però, que teatralitzar-ho ha estat un opció dels directors, el Marc Rosich i el Jordi Andújar. L’autor, el dramaturg nordamericà A. R. Gurney, va escriure una nota en el text on deia que l’obra és per a un actor i una actriu i que vol que es llegeixin les cartes, drets, o amb un faristol. Talment com si fos radioteatre. I, de fet, s’ha representat d’aquesta manera. Però per al nostre muntatge, els directors van creure oportú teatralitzar-ho. I jo crec que és una opció encertada, ja que l’obra, així, agafa una nova dimensió. L’Àlex i jo, és a dir, l’Andrew i la Melissa, fem reviure les cartes, no és una lectura i prou.

La resposta del públic els ha refermat en aquesta idea?

Recordo un assaig, un moment en el que li dic a l’Andrew ‘simplement vull que sapigues que m’has fet molt de mal’. El Marc em va dir que agafés la carta perquè representa que els personatges estan llegint la carta de l’altra i ho viuen.

Com són l’Andrew i la Melissa?

Són dos personatges molt bonics, dels que a mi m’agraden: plens, i no pas plans. Són complexes, expressen molt sentiments, i això fa que tothom hi pugui connectar perquè tots hem tingut esperances, desitjos, decepcions, frustracions, ...

No revelem res si expliquem que la Melissa i l’Andrew comencen a cartejar-se de jovenets i es van fent grans. No té la sensació que aquestes obres que recorren tota una vida toquen la fibra?

M’agrada de l’escriptura de Cartes d’amor que no fa que un dels personatges sigui el bo i l’altre el dolent. Pot semblar que l’Andrew és el triomfador, però ella també ho és perquè viu amb una intensitat brutal. Ara bé, la vida li dóna unes quantes patacades. Són dos persones que s’estimen molt, però que no s’acaben de trobar.

S’envien cartes i no passen d’aquí?

Això ja ho veuran els espectadors.

De fet, qui ha vist l’obra sap que aquesta pregunta no es pot respondre ni amb un «sí» ni amb un «no».

Recordo una funció en que una senyora va fer un comentari en veu prou alta perquè nosaltres ho sentíssim: va dir ‘noi, no hi manera que es trobin!». La veritat és que es troben anímicament i espiritualment. I pots pensar que tot i que s’estimen, són dues ànimes diferents que no durarien junts ni una setmana si estessin junts. Però cal veure l’obra per saber ben bé què passa.

És una amistat molt especial, de les que potser no s’acostumen a veure entre un home i una dona?

Són complementaris i, alhora, còmplices. Quan fas un personatge et vas imaginant quina vida deu tenir. Jo li deia a l’Àlex que l’Andrew li consulta a la Melissa coses que segur que no les consulta amb la seva dona. Sí, és una amistat molt especial, s’estimen com dos amics o dues amigues, i un moment donat també com a amants.

Un model poc habitual, doncs?

Però interessant. La seva relació té profunditat, té tendresa, ... El Marc també va voler polir el text perquè hi ha una mirada paternalista cap a la noia que no s’escau, i es va veure clar que era més interessant fer que l’intercanvi de cartes fos un com una partida de tennis taula entre dos jugadors en les mateixes condicions.

Com és la Mellisa, el personatge que vostè interpreta?

És una ànima lliure, una noia i una dona molt avançada que no es queda a fer de mestressa de casa sinó que viatja a Florència per complir el desig de ser artista. Viu intensament, en canvi l’Andrew toca de peus a terra.

Una obra com aquesta seria inviable sense una química enorme entre els dos intèrprets?

Totalment. En aquesta feina, et relaciones amb els altres actors, però aquí t’hi has d’implicar més, i la veritat és que quan ens passem les cartes arriba un punt que sembla que siguem l’Àlex i la Lloll i no l’Andrew i la Melissa. És curiós, però ell i jo mai havíem compartit escena junts, tot i que vam estar a la companyia del Flotats, vem fer El misàntrop, el Lorenzaccio. És la primera vegada que estem ell i jo colze a colze.

L’obra és del 1988 però un espectador del 2023 creu que pot fer la lectura que les cartes eren el que avui poden ser les xarxes i les pantalles, és a dir, una excusa o un impediment per a la relació cara a cara?

És cert que res pot substituir la presència física, però a través de les cartes es poden dir moltes coses, i a vegades la distància fa impossible el contacte físic. Com deia en Foix, «m’exalta el nou i m’enamora el vell», soc oberta als avenços tecnològics. De fet, a casa en tinc un exemple, el Celdoni Fonoll fa un correus electrònics deliciosos, literaris, amb reflexions, humor, reivindicació, ... A través dels correus pots dir moltes coses. A l’obra, hi ha un moment en que l’Andrew diu que necessita escriure, perquè és escrivint que pensa en la Melissa.

Avui en dia, ja hi ha adolescents i joves que diuen que prefereixen enviar-se un missatge per whatsapp i no pas trucar-se.

No hi ha res com estar cara a cara, però és veritat que a través d’una carta pots expressar coses que, en un moment donat, no t’atreviries a dir a l’altra persona. A mi em fa il·lusió obrir la bústia i rebre una carta. Ahir, em van arribar dues felicitacions de Nadal! Al capdavall, arriba un punt en que t’adaptes als temps que vius, i els correus faciliten molt les coses. Fa poc, als fillols, que estaven remenant tauletes, són uns cracs, els vem dir que tenien mans per fer-les servir ... i ens van enviar un munt de dibuixos, he, he, he, ...

Segur que fer «Cartes d’amor» d’aquí a vint anys serà tota una experiència pel públic.

És una història que no caduca, perquè parla de sentiments universals, d’amor, desamor, desenganys, esperances, dubtes, ... És una obra que la vol fer tothom, l’han fet molts actors, el Depardieu i l’Anouk Aimée, ... Una espectadora li va dir a la seva amiga que l’obra pot acabar de moltes maneres, però no de la manera que acaba, i l’amiga li va respondre que, al contrari, ha d’acabar com acaba.

Subscriu-te per seguir llegint