En record d’en Lluís Bonet

Diumenge passat va morir a Barcelona el meu gran amic i magnífic escriptor de cinema Lluís Bonet Mojica. Encara que delicat de salut, no podíem pensar que la mort fos tan sobtada. En un temps en què els elogis són comprats i la veritat s’amaga sota un munt d’interessos, en Lluís Bonet ha estat un exemple incontestable d’home bo, admirat pels qui coneixien el seu treball i intel·ligent a partir de l’experiència en una cultura que li era vida.

Ens vam conèixer els anys en què La Vanguardia s’obria al carrer Pelai i l’aparador atreia mirades dels passavolants. El mític José Luis Guarner cercava un articulista que tingués la suficient edat per haver vist amb atenció les pel·lícules dels anys 50-70, donat que llavors omplien les programacions de les comptades cadenes de televisió. Es tractava d’escriure cada dia un article llarg sobre una pel·lícula destacada i un breu comentari de les altres, justament amb una valoració obligatòria, que anava fins a les cinc estrelletes com a màxim. Llavors la programació a la tele ja se sabia a principis de cada mes i, per això, en un cap de setmana intens, en Guarner, Jordi Batlle, Lluís Bonet i jo mateix ens encarregàvem de glossar els films de les cadenes en una pàgina especial que hi havia a la secció de cultura. Recordo que jo enviava els escrits per transportista des de Manresa i després per fax. Era un fet anormal que hi hagués un canvi en la proposta, tan sols podia ser si s’esqueia un homenatge a un director. Més endavant, quan en Guarner va morir, i en Bonet va tenir cura especial de la crítica a les sales cinematogràfiques, a la roda de comentaristes s’hi van afegir Josep Escarré i el meu fill Gerard.

Amb el company Bonet vam anar moltes vegades junts al Festival de Sitges. Ell era l’enviat especial de La Vanguardia a l’esdeveniment i jo un aficionat des de les primeres edicions d’en Rafales. Ens trobàvem per sopar a la platja de Sant Sebastià davant d’una bona paella i xerràvem hores d’allò diví –el cine– i d’allò humà –les xafarderies. Era una joia completa la conversa amb ell, doncs mai volia imposar les opinions, més aviat les contrastava. Destil·lava a gotes la seva saviesa, sense escarafalls, fins que t’adonaves que era extensa i ben païda. Un cop, ell havia d’aconsellar a l’Àlex Gorina una pel·lícula que no hagués estat estrenada i que mereixés una projecció especial. Jo li vaig indicar –no em pregunteu per què– Noises off (a la foto), l’adaptació que Peter Bogdanovich va fer de la popular peça còmica Pel davant i pel darrera, de Michael Frayn. Quan va arribar en Bogdanovich al festival, en Lluís me’l va presentar al vestíbul del Prado, tot dient-li que jo havia estat qui havia fet la tria. Vam estar parlant amb el director americà exhibint el nostre pobre anglès una bona estona al bar. Encara bo que el tema principal van ser en John Ford i l’Orson Welles, i així ens podíem defensar. Qui no té anècdotes per explicar és que encara no ha viscut.

Et trobarem molt a faltar, Lluís. Tornarem a llegir el teu llibre sobre Cary Grant i els dos lliuraments de Casa de citas, per assaborir sempre el teu enginy i sentit de l’humor. Tu ens estàs contemplant des del cel del Monumental Valley, mentre sona Raiders on the Storm, de The Doors.