El lluitador gai que va desafiar el masclisme de la lluita lliure mexicana

Per als mexicans, la lluita lliure és molt més que un esport i més que un tipus d’espectacle teatral. Contemplar lluitadors que representen diferents aspectes de la identitat nacional mentre es destrueixen els uns als altres els ofereix una forma de catarsi comunal, una dosi d’esperança en el triomf del bé sobre el mal. Això ajuda a explicar l’estricta categorització que divideix aquests gladiadors en dos grups. Els que es coneixen com a tècnics personifiquen l’heroisme, i per tant sempre guanyen els combats; els seus adversaris, els rudes, són epítoms de maldat i, per tant, sempre perden. 

Malgrat la hipermasculinitat que promou, la lluita mexicana sempre ha tingut un subtext homoeròtic, principalment gràcies als lluitadors coneguts com a exòtics, ‘drag queens’ conegudes per la seva extravagància i la seva afectació que, òbviament, considerant el masclisme enquistat en la societat a la qual pertanyen, des de la seva aparició als anys 40 van formar un subgrup en el si dels rudes. Durant molt temps van existir exclusivament per ser derrotats, i humiliats en el procés per un públic que s’esgargamellava cridant sinònims com ara «‘maricon’», «puto» o «‘joto’»; tots ells afirmaven ser heterosexuals fora del quadrilàter. Però tot això va canviar a finals dels 80 gràcies a Saúl Armendáriz. 

{"youtubeEmbed":[]}

Fent-se anomenar Cassandro en honor a la propietària d’un bordell de Tijuana famosa per donar tots els seus diners als pobres, vestint mitges de reixeta i lluentons i lluint un pentinat inspirat en Farrah Fawcett, Armendáriz es va convertir en el primer guerrer del circuit que no ocultava el seu rostre rere una màscara; en el primer que admetia la seva homosexualitat, i que l’exagerava al ring per posar en evidència l’homofòbia de rivals i espectadors; i en el primer exòtic que guanyava baralles; de fet, el 1992 es va erigir en campió mundial en la categoria de pes ‘welter’. La seva història és recreada a ‘Cassandro’, el ‘biopic’ protagonitzat per Gael García Bernal que acaba d’estrenar-se al Festival de Sundance.

El seu director, Roger Ross Williams, ja s’havia acostat a la història d’Armendáriz el 2016 a través del seu curtmetratge de no ficció ‘The man without a mask’, dos anys abans que el documental ‘Cassandro, The Exotico!’ dirigit per Marie Losier, repassés no només el seu ascens a la fama, sinó també les seqüeles que més de tres dècades de combats han deixat en ell.

La lluita mexicana es distingeix del ‘wrestling’ nord-americà per ser més aèria i acrobàtica; els lluitadors executen salts impossibles per donar puntades de peu voladores, i sovint són llançats del quadrilàter cap a la multitud. Per això, tot i que els els cops s’atenuen, les caigudes s’assagen prèviament i els resultats dels combats són predeterminats, es tracta d’un esport d’alt risc. A Cassandro, que als 52 anys continua en actiu, no només li va causar seqüeles físiques; també addiccions al tequila i la cocaïna –fa dues dècades que està sobri–, i una depressió que va acabar en intent de suïcidi.

La nova pel·lícula o bé passa de puntetes per aquests passatges biogràfics més foscos o bé els esquiva per complet; prefereix centrar-se a remarcar la rellevància social i cultural del seu protagonista i, de passada, a funcionar com a aparador de la que sens dubte és una de les millors interpretacions de García Bernal fins ara.

A més de construir amb precisió una dualitat de personalitats –i multitud de matisos entre totes dues– similar a la que ja va mostrar a ‘La mala educación’ (2004), enlluerna amb el seu atleticisme sobre el ring, i la seva capacitat per executar ‘hurricanras’ i ‘moonsaults’ i altres moviments essencials en la lluita. Després de veure la pel·lícula, un sent la necessitat d’acudir immediatament a YouTube a la recerca d’imatges del veritable Cassandro, i l’actor surt més que airós de la comparació.