Beyoncé fa història en uns Grammy que elegeixen Harry Styles per a disc de l’any

Beyoncé s’asseu ja al tron dels Grammy, tot i que encara sense corona. Aquest diumenge, a la 65a edició dels premis de l’Acadèmia de Gravació dels Estats Units, l’artista de Houston va aconseguir, gràcies al seu disc ‘Renaissance’, quatre premis, incloent-hi el de millor disc de ‘dance’, i va batre el rècord que des del 1997 ostentava el director d’orquestra Georg Solti. Amb 32 gramòfons, ja és l’artista més premiada en la història d’aquests guardons.

La celebració, no obstant, no va poder ser completa i Beyoncé, que gràcies a les nou nominacions d’aquest any acumulava –igualada al seu marit, Jay Z– també el rècord de candidatures (88), continua sense haver recollit el premi a millor disc de l’any, un reconeixement que en aquesta edició ha anat a parar Harry Styles per ‘Harry’s house’. La llista de dones negres amb el premi a millor disc continua estancada en tres: Natalie Cole, Whitney Houston i Lauryn Hill, l’última a aconseguir-ho, el 1999.

Bonnie Raitt i Lizzo

Beyoncé tampoc va poder repetir en l’única de les tres categories grans que ha guanyat, la de millor cançó, que va conquerir la dècada passada amb ‘All the single ladies’. Perquè els acadèmics van decidir reconèixer en aquesta categoria el talent veterà i el treball emocionant de Bonnie Raitt a ‘Just like that’, que és una balada folka sobre una mare que coneix el receptor del cor trasplantat del seu fill i amb la qual la cantant i compositora suma el seu onzè Grammy.

La triomfal nit amb asterisc de Beyoncé segurament mantindrà vives i enceses les veus que veuen massa comptes pendents dels Grammy amb música i artistes negres, tot i que els acadèmics aquest any van deixar reconeixements importants en aquest terreny. El premi a millor nova artista va ser per a Samara Joy, una cantant negra de jazz del Bronx. I l’artista de veu monumental i positivisme desbordant que és Lizzo es va emportar el premi a millor gravació per ‘Damn time’.

Va ser la cantant de Detroit la que, amb el seu gramòfon a l’escenari, a més de dedicar el premi a Prince, de parlar amb esperança d’humans que «no només fem coses bones, sinó que som inherentment bons», i de disseminar el missatge de la importància de «ser fidel a un mateix», va tenir paraules emocionades per a Beyoncé. Li va recordar que es va saltar classes a l’escola per veure-la en concert. «Ets l’artista de les nostres vides», li va dir.

Canvis a l’Acadèmia

A la gala també van quedar exposats altres esforços d’una Acadèmia de Gravació qüestionada pel seu conservadorisme, la dubtosa transparència del seu procés de nominació i la falta de diversitat racial i de gènere entre els seus guanyadors, per fer una mica de justícia als artistes i gèneres amb els quals ha tingut una relació qüestionable fins ara.

Es va estrenar, per exemple, el premi Dr. Dre d’Impacte Global, que va anar a parar a... Dr. Dre. I l’indiscutible número estrella de la nit va ser una celebració dels 50 anys del hip-hop, possiblement el més influent i maltractat dels gèneres als Grammy i el naixement del qual es marca en una festa que va organitzar l’11 d’agost del 1973 DJ Kool Here al 1520 de l’avinguda Sedgwick al Bronx.

Al llarg de 12 minuts, en un repàs orquestrat per Questlove i interpretat per 33 artistes, com Grandmaster Flash, Run-DMC, LL Cool J, Slat-N-Pepa, Rakim, De la Soul, Ice-T, Queen Latifah, Busta Rhymes, Missy Elliot, Lil Baby, GloRilla i Lil Uzi Vert, es van recórrer en tres actes moviments, estils, regions i generacions.

L’Acadèmia, a més, assegura que està canviant. En la seva composició des del 2019 hi ha, segons les dades que ha facilitat, un 19% més de dones i un 38% més de representants de «comunitats tradicionalment infrarepresentades». I alguna cosa certament va perspirar en aquesta edició.

La gala televisiva, que després de la pandèmia i un viatge a Las Vegas va tornar a Los Angeles i va ser conduïda pel còmic Trevor Noah, la va obrir Bad Bunny cantant en espanyol. I el porto-riqueny ja havia fet també la seva pròpia història col·locant ‘Un verano sin ti’, premiat com a millor disc de música urbana, com el primer treball gravat íntegrament en espanyol que entrava entre els finalistes a millor disc de l’any.

Va ser també una nit en què hi va haver fites per a la comunitat LGTBQ gràcies a Kim Petras, primera transgènere premiada a la categoria de millor duo per ‘Unholy’, la seva gravació amb Sam Smith. I al seu emocionat triplet d’agraïments: a la morta influent productora trans SOPHIE, a Madonna (que va fer una aparició per presentar precisament l’actuació de Petras i Smith) i a la seva mare. «Vaig créixer al costat d’una autopista enlloc i la meva mare em va creure que era una noia. No seria aquí sense ella i el seu suport», va dir Petras.

Aquesta edició va donar, a més, un altre Grammy per a Rosalía. A la cerimònia prèvia a la retransmesa per televisió, a la qual es van entregar 79 dels 91 guardons, la de Sant Esteve Sesrovires es va emportar amb ‘Motomami’ el premi a millor disc llatí de rock o alternatiu. El que no va poder collir va ser el de vídeo musical de format llarg per ‘Motomami (TikTok Live Performance)’, i en aquesta categoria el guardó se’l va endur ‘Jazz Fest: A New Orleans story’, un documental d’hora i mitja sobre el festival anual que se celebra a la ciutat de Louisiana.