L'artesenc Lluís Riera debuta en la literatura amb vint-i-un relats sobre perdedors

Noms com Chris Offutt, Charles Bukowski, Chuck Palahniuk o Donald Ray Pollock. Però, també, obres com Drames rurals, de Víctor Català o La mort i la primavera, de Mercè Rodorera. Si a l'artesenc Lluís Riera (1974) li demanen els seus referents literaris no dubta ni mig segon a assenyalar els primers noms i en ressaltar, per la "profundidat i la foscor", les obres de les autores catalanes. Riera, que viu de fa 16 anys a Castelló d'Empúries, presenta aquest divendres a casa seva, a Artés, el seu debut en la literatura, "Contes bruts" (Neopàtria), un recull de 21 històries sobre "perdedors" que habiten en els racons marginals de la condició humana. Realisme brut amb un estil directe i un llenguatge planer "sense floritures ni en el contingut ni en la forma". Sense "sucre ni condescendència". Lluny de les nostres suposadament vides endreçades. Riera, que des de l'adolescència toca el baix i el contrabaix, és un vell conegut de l'escena musical bagenca amb grups com Chill Out o Sapo i ara, amb l'empordanès Merkado Negro.

Tot és ficció perquè, com subratlla, "els casos reals serien massa inversemblants. Encara que sembli un tòpic, la realitat sempre sol ser més recargolada". Drogues, dependències emocionals, alcoholisme, salut mental, sexe malaltís... Riera ha aprofitat la seva experiència personal, fa més de 25 anys que treballa en el camp social, a l'inici ben a prop del món de la drogodependència en centres bagencs i barcelonins i actualment a a l'administració pública, a l'Alt Empordà, per traslladar al paper un univers d'històries crues protagonitzades per personatges que "han acumulat moltes males decisions a la seva vida", apunta. "Tant de bo dormissis tu i no la iaia". És la frase que tanca el primer relat, "La iaia" i ja és, apunta, "una declaració d'intencions de cap a on va el llibre": Retratar des de la ficció "moltes situacions quotidianes que queden invisibilitzades perquè són lletges". Els límits de la moralitat i la crítica social que sobrevola els relats interpel·la una lectura desassossegant amb "gir de guió final". Com passa a "Esperma" o "Bicicleta": "suposo que és inevitable fer pensar però no he fet un assaig ni un estudi, és ficció i busco el punt d'emoció, amb el ritme, el tempo, i entretenir el lector sense emetre judicis de valor". Imprescindible no jutjar. I mai en la seva feina quan "has d'ajudar a les persones a sortir de processos vitals molt complicats". Els 21 relats tenen un vèrtex comú: "La caiguda a l'abisme dels personatges". Les addicions -físiques i emocionals-, diu, porten la vida al límit. I ni la redempció -com a "La cita"- mai no és de color de rosa.

Apassionat de la lectura, Riera va decidir portar la seva inquietud per escriure a l'Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. Un dels seus mestres va ser qui el va animar a participar en concursos literaris i va quedar finalista dels premis Ciutat de Carlet. Un guardó que li ha permès publicar la seva primera obra, acabada de sortir de forn on no s'estalvia referències musicals. Abans d'estudiar Educació Social i un Postgrau de Gestió Pública dels Serveis Socials, Riera va treballar en una granja de pollastres, de peó de la construcció, fent càrrega i descàrrega de camions i a la cadena de producció d'una fàbrica. Feines que l'han ajudat a la creació dels personatges: "Quan vaig treballar a la construcció, per exemple, era un món molt alcoholitzat". Busca localitzacions reals com a escenaris: "és com el nord dels relats, m'ajuda a descriure els espais". Artés, per exemple. La presentació a Artés (aquest divendres 19.30 h, Cal Sitges) on hi té la família i amics, li fa "respecte", confessa, precisament per això. I vol deixar molt clar que per molt que tot sigui versemblant, els relats són ficció i "no soc jo. Que la meva mare no es pensi el contrari", riu: "He començat tard a escriure però deixar-ho per a una altra vida era molt arriscat".