Opinió de Los Fabelman: El testament vigent d'un gran mestre

Amb l’estrena avui de Los Fabelman és raonable preguntar-se si el cinema de Steven Spielberg encara manté la seva vigència entre les noves generacions i la seva posició privilegiada com a referent a Hollywood. Amb la temporada de premis en plena ebullició, molts es pregunten si els triomfs de la molt més moderna i agosarada Todo en todas partes al mismo tiempo poden significar un cert relleu generacional. De moment, al marge del que puguin dictaminar aviat els Oscars, sembla clar que qui porta avantatge amb els Globus d’Or a la butxaca és Spielberg i Los Fabelman.

Més enllà de tot plegat, sembla evident que costa trobar en la història del cinema una figura amb un consens tan ampli i a través de tantes generacions d’espectadors diferents com el que ha assolit Steven Spielberg. Durant molts anys, especialment als vuitanta i noranta, semblava que Spielberg era un cineasta només per al gran públic, però el seu cinema durant les tres darreres dècades ha emfatitzat els seus trets com a autor, cohesionant tota la seva carrera i fent més evidents els elements biogràfics i referències recurrents del seus inicis. Los Fabelman és un film impossible de veure i gaudir sense tenir tot això en el cap. Som davant d’una pel·lícula completament biogràfica que ofereix un relat sorprenentment senzill i que encaixa amb tot el que ens ha anat explicant i mostrant durant la seva carrera: la seva passió pel cinema, però també la raó dels conflictes a gairebé tots els seus films, és a dir, la separació dels pares i l’intent de reconstruir la unitat famíliar.

Los Fabelman és un film amb una notable responsabilitat moral, com tota la carrera de Spielberg. D’aquesta manera, tot i que sovint un enyora una planificació visual més ambiciosa, el cinema acaba tenint el seu pes en el film, però moralment, convertint-lo en un mitjà per fer el món un lloc millor, com es demostra en el muntatge que el protagonista edita per a la mare, on es revelen els secrets familiars, o la projecció que culmina la seva etapa d’estudiant. Per tot plegat, som davant del testament d’un dels grans mestres de la història del cinema. Res hauria de ser més vigent i eternament valuós que això.