Des de Berlín: les noves produccions catalanes surten a escena

Les cintes d'Urresola i Gago compartixen amb 'Alcarràs' una voluntat poètica i autoral amb veu femenina i feminista

L'actriu María Vázquez, protagonista de "Matria"

L'actriu María Vázquez, protagonista de "Matria" / Cedida a l'ACN per Avalon

Esteve Soler

A la Berlinale, l'ombra d'Alcarràs és allargada. I és que resulta completament inevitable comparar les 5 produccions catalanes presentades enguany amb la pel·lícula guanyadora de l'Os d'Or l'any passat. Sobretot quan dues d'elles participen en les principals seccions competitives. Totes dues han estat projectades en les darreres jornades i comparteixen diverses constants amb la proposta de Carla Simón: son cintes amb una voluntat poètica i autoral evident, on una veu femenina i feminista sobresurt per damunt de totes les altres, tot expressant la necessitat d' una fugida per sobreviure a un món hostil i masculí. En secció oficial a competició hem vist 20.000 especies de abejas, el debut en la direcció d'Estibaliz Urresola, film gairebé parlat en basc en la seva totalitat, que comparteix també amb Alcarràs una reivindicació de la naturalesa i del camp, en aquest cas a través del món dels apicultors, l'art de tenir cura de les abelles. Tot plegat queda al servei del relat de Coco, de vuit anys, que no acaba de definir el seu gènere sexual, davant del desconcert del seu entorn.

20.000 especies de abejas és un debut sòlid amb ganes de transcendir i formar part de la generació Simón. Algunes de les escenes del film son poderoses i saben posar-se el públic a la butxaca, com la de la família que busca a la nena perduda sense saber si han d'anomenar-la pel seu nom masculí o femení. Potser la comparació amb Alcarràs no l' afavorirà, i menys aquí a Berlín, però sembla evident que Estibaliz Urresola té una veu com a realitzadora i mereix ser escoltada amb atenció. També és molt interessant l'opera prima com a realitzador d'Álvaro Gago, Matria, que juga formalment amb una proposta propera als germans Dardenne en la història d'una gallega sobreexplotada per la feina i la família. Gago dilata el relat fins a un final que recorda el cop de porta de La senyoreta Julia, d'August Strindberg, i que suposa una nova i poètica fugida femenina al no res per sumar a aquest sovintejat tema dins del cinema contemporani.