Ramon Muntané: «El FineArt incorpora de ple els espais de l’Escorxador»

El festival de fotografia Fine Art d’Igualada es posa en marxa avui a la tarda (19 h) amb l’acte inaugural al Museu de la Pell. Totes les propostes es poden visitar fins al 19 de març, de forma gratuïta.

Onze anys, 20 espais d’exhibició i 49 exposicions fotogràfiques. On situem el focus de les novetats en l’edició d’enguany?

El festival incorpora ja plenament l’Escorxador, en tot el seu espai, ja que hi hem muntat disset exposicions. I es converteix així en l’altre gran centre neuràlgic juntament amb el Museu de la Pell. En l’edició d’enguany també sumem l’Adoberia de Cal Granotes, amb una mostra amb teles, al pati.

Què aporta poder disposar plenament de l’Escorxador?

Ens permet diversificar i, alhora, concentrar. La tendència ha de ser anar reduïnt, i tot i així el festival té una vintena d’espais.

Superades ja del tot les anormalitat pandèmiques?

Sí, i tant, recuperem fins i tot la copa de cava de l’acte inaugural. La normalitat ja és absoluta.

L’any passat deia que no volia exposicions sobre la pandèmia. I aquest any tampoc n’hi ha. És voluntat del festival?

De fet, sí que hi ha una exposició de Richard Le Manz que parla del virus, tot i que en el títol no ho posa i també toca altres temes, però és una fotografia que busca el joc, no és trista. Però és veritat que no volem més pandèmia. Ens arriben propostes, però no les hem volgut agafar, ja l’hem patit prou, la covid.

Hi ha algun gènere que predomini?

Aquest any hi ha més fotografia documental que altres edicions. Però no està fet expressament. En el FineArt del 2022 hi havia quatre o cinc exposicions de temàtica LGTBI, un tema del que se n’ha parlat molt aquest any, és com si s’haguessin avançat. Va com va, el que no hem volgut han estat exposicions d’Ucraïna. Potser en un any o dos anys, estaria bé tenir, per exemple, la mirada de l’Emilio Morenatti, però ara és un tema que no el volem tocar.

També hi ha força noms estrangers. Més que cap altre any?

Sí, però no més que altres cops. És cert que pels noms ho sembla, hi ha els japonesos Yamamoto Masao i Takushi Katafuchi, els argentins Guillermo Franco i Diego Pretilli, la txeca Jana Asenbrennerová, la siberiana Olyla Dubovik, el rus Vladimir Sichov...

Un rus parlant de Rússia?

En Sichov viu a París, va haver de marxar de la URSS perquè el volien tancar en un manicomi. Es va endur 180.000 fotografies, imatges de la vida quotidiana a la Unió Soviètica. N’exposem unes que va regalar a un conegut i que ens les ha deixat. És interessant el contrast entre la propaganda soviètica i la realitat que ensenya Sichov.

En clau internacional, és impactant el treball de Jana Asen-brenerová sobre els nens que viuen als cementiris de Manila.

Sí, és dur, però et diria que encara ho és més la realitat que descriu el Lucas Vallecillos sobre l’explotació infantil. És una gran exposició amb més d’un centenar d’imatges. I també hi ha una petita mostra de l’Alfonso Rodríguez i el Xavier Aldekoa sobre adolescents africans.

Un dels atractius del FineArt és l’eclecticisme temàtic. Parlem, per exemple, del projecte de l’Iris Muñoz.

La Iris fa un treball sobre la maternitat als pobles petits, i les fotografies que mostra al festival estan fetes a Copons. En el festival hi ha moltes realitats. La Marta Areces mostra els preparatius de les desfilades de models; el Ferran Sendra fa conjunts amb fotos d’un concert, el disc de l’artista i el lloc on es va fer la portada; el Pep Gol, trompetista de La Vella Dixieland, ens mostra la rerabotiga de les actuacions dels pallassos; el Josep Blanch ens retrata els kalash, una comunitat d’homes i dones d’ulls blaus del Pakistan que es creuen descendents de les tropes d’Alexandre el Gran, ...

Per exòtica, la del Katafuchi.

Un japonès que el 1989 va viatjar per Espanya a peu, en tren, agafant el bus, ... Les fotos em recorden les de Masats que vem tenir l’any passat, que eren dels anys 50 i 60, és la mateixa imatge de l’Espanya profunda.

Subscriu-te per seguir llegint