Agafar el ritme a l'institut

Estudien batxillerat artístic a l’institut Lluís de Peguera, ja sigui en l’especialitat plàstica, ja sigui en l’especialitat escènica. Però arribaven a la sala d’actes del centre amb la idea que els farien una xerrada avorrida. Ara bé, de seguida els van advertir: no us asseieu gaire, que us tocarà posar-vos en marxa. Txus Eguílaz (Tudela, 1981), que divendres oferirà a Manresa (20 h, teatre Conservatori, 5 euros) Got Rhythm, un espectacle en el qual mostra les seves habilitats rítmiques, els va oferir un taller que els va fer posar les piles per treure el ritme que cadascú porta a dins. I tot plegat ho va fer possible Platea Jove, el cicle que des del 2002 ofereix espectacles de teatre, música o dansa al teatre Conservatori, especialment adreçats als alumnes d’institut i a un preu assequible. Un cicle que, a més, compta amb els propis joves per fer-ne difusió als centres. 

Dimecres al matí Eguílaz va impartir al Peguera un parell de tallers de percussió corporal amb una trentena d’alumnes cadascun. Si al principi els estudiants van començar asseguts i encarcarats, al final ja s’havien desinhibit i mostraven grans somriures. També havien deixat anar alguna riallada. Senyal que s’ho havien passat bé. Marina Fernández (18 anys, de Navàs), que estudia batxillerat plàstic, assegurava que la dinàmica «m’ha sorprès, i m’ha sabut enganxar». També agraïa que l’artista s’hagués preocupat que «tothom participi i s’animi, i que no hagi estat la típica xerrada». Judit Morera (18 anys, de Calaf), també del batxillerat plàstic, es mostrava «contenta» d’haver participat en el taller, perquè «ens hem divertit». I Cristian Sánchez (17 anys, de Manresa), del batxillerat escènic, que s’havia mostrat ben participatiu durant el taller, es mostrava satisfet que Eguílaz els hagués «deixat fluir i col·laborar entre nosaltres».

De fet, l’artista navarrès, a banda dels seus espectacles, també es dedica a impartir tallers de ritme, i la seva experiència i el seu carisma es van imposar entre l’alumnat. Ell mateix exposava, després del primer dels tallers, que s’havia sentit «molt còmode. S’han sorprès, perquè no sabien què venien a fer. Tant fa a quina edat, però veure la innocència amb la qual reben la proposta, és el que ho fa tot fluït i fàcil. I ells han estat especialment receptius a la proposta».

I què es tractava de fer? Doncs només començar Eguílaz els va parar una trampa: fer una improvisació rítmica sense descans. És a dir: ell proposava un ritme, i els alumnes el seguien. Tant se val si els sortia bé, o no, perquè ja en tenien un de nou per seguir, ja fos fàcil o més difícil. Després els va admetre que el repte era difícil, però va explicar-los el perquè: «a la vida, i especialment a l’escenari, tant se val si t’has equivocat, no cal perdre el temps lamentant-ho, cal seguir i mirar endavant, perquè si continues mirant enrere, l’error es repetirà».

I van continuar aprenent ritmes vip, d’aquests més difícils, i van acabar fent una coreografia, amb música i tot. Si primer feien percussió corporal individual, després van començar a interactuar, dirigint-se aleatòriament a algun company. Van trobar «un calimero» al qual no s’havia dirigit ningú i, per compensar, el van atacar tots alhora. També van crear flow (Eguílaz en va dir «purpurina») en parella. A aquestes alçades, l’animació ja estava desbocada, i els va haver de reclamar l’atenció diverses vegades. Ho va fer amb un so original: el del metro de Barcelona. I va arribar el més difícil, la coordinació del moviment de les mans amb el moviment del cos. Primer va sortir «com una autèntica cagada», però la repetició va ser «molt millor». L’artista va demanar: «teniu ganes de tornar-ho a provar per últim cop?». La resposta va ser un sí rotund. Ja havien agafat el ritme!