Tres a Irlanda

Avui voldria fer un comentari entusiàstic de tres films que han estat rodats a la República d’Irlanda –o a Poblacht na hÉireann, si voleu– i que són mostres d’una manera de fer cine i de veure la vida, i alhora obres ben recomanables.

El primer és L’home tranquil, de John Ford. El poble de Cong, al sud del County Mayo, es disfressa d’Inisfree els anys 20 del segle passat. Sean Thorton, boxejador americà carregat amb la culpa d’un combat desgraciat, retorna als seus orígens irlandesos, per recuperar la casa dels seus pares, enamorar-se d’una pèl-roja assilvestrada i lluitar contra el germà d’ella pel dot matrimonial. Som davant d’una representació del paradís fordià, amb els guardians de l’IRA com a única autoritat, el pub com a centre social regat amb cervesa negra i whisky Jameson al so de les cançons tradicionals. Un combat entre els racons de la culpa i la vida idíl·lica, en un món tan primitiu com entranyable, que cal contemplar més com a elegia que com a document. Quan Maureen O’Hara estava a les portes de la mort, escoltava un i altre cop el tema musical de Victor Young.

El segon és Dublinesos, de John Huston. Dublín, any 1904. Durant un tradicional sopar familiar de la nit de Reis, es menja, es beu, es fan discursos, es plantegen discussions sobre nacionalisme. Greta Conroy resta molt afectada quan escolta la balada The Lass of Aughrim, que li recorda un tràgic amor de joventut. Adaptació del conte Els morts, el darrer de la col·lecció Dublinesos, de James Joyce, una complanta sobre allò que roman a través del temps i brolla amb la melangia. Cant del cigne del carismàtic i aventurer director John Huston, que ja estava greument malalt quan va començar el rodatge i va poder transmetre amb coneixement de causa la tristesa del relat. Connectat a una bombona d’oxigen, va tenir l’ajuda del seu fill Danny per acabar l’última obra mestra, amb guió del seu altre fill Tony. El monòleg final de Gabriel Conroy tot contemplant caure la neu per la finestra és un prodigi d’intensitat en el sentiment.

El tercer és Banshees of Inisherin, batejat aquí com Almas en pena de Inisherin, candidata als Oscars d’aquest any (a la foto). L’ha escrit i dirigit l’angloirlandès Martin Mc Donagh, de qui hem pogut veure en cine Amagats a Bruges i Tres anuncis als afores, mentre que en teatre s’han estrenat a Barcelona La reina de la bellesa d’Inishmore i La calavera de Connemara. El sobtat trencament de l’amistat entre el bonhomiós Pádraic i el sorrut Colm pot ser vist com una al·legoria de l’enfrontament entre bàndols en la guerra civil, les canonades de la qual s’escolten en la llunyania. O bé una revisitació de Beckett fet rural. O bé com els esforços d’un per desarrelar-se d’una relació que creu superada, mentre que l’altre s’hi aferra per sobreviure en el costum. És així que la lectura del film s’obre a diferents interpretacions. Valoro la seva riquesa en la manca d’explicacions concretes, que tu mateix has de copsar. El paisatge d’Aran, els personatges secundaris –Siobhán, la raó, i la vella McCormick, el mal averany– i les balades de taverna embolcallen la narració d’un absurd acarament.