Xavier Gonzàlez-Costa, escriptor: "El dia que em jubilava es va iniciar la guerra i vaig començar a escriure poemes"

L’autor berguedà Xavier Gonzàlez-Costa (Berga, 1967) presentarà demà a Barcelona el poema Un llençol blanc, on expressa una mirada molt personal a l’impacte de la guerra d’Ucraïna. Una dècada després del seu darrer treball, Gonzàlez-Costa torna al gènere poètic amb un llibre que surt dimarts, publicat pel segell berguedà Edicions de l’Albí. La presentació a Berga està prevista per al 15 d'abril.

Tant el va impactar la guerra?

El poemari neix d’una casualitat. El 24 de febrer de l’any passat era el meu darrer dia de feina, em vaig prejubilar. És aquell moment en el que penses que comença la resta de la teva vida, que ara tindràs temps per fer moltes coses, i una d’elles tornar a escriure poesia.

L’anterior poemari és del 2011.

Sí, i tant, feia més de deu anys que no escrivia poesia, i tenia ganes de tornar-hi, però no pas per publicar sinó com una cosa íntima. I aquell dia, va començar la guerra: el primer poema el vaig escriure dedicant-lo a aquest tema.

Era difícil fugir de l’actualitat?

Vaig pensar que n’escriuria un cada dia fins que s’acabés. Que innocent vaig ser! 

Encara hi seria si la idea original es mantingués dempeus.

El 19 de juny, va sortir el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg afirmant que la guerra anava per llarg. I vaig decidir parar. El darrer poema és del 24 de juny, el dia de Sant Joan, just quatre mesos després de l’inici: 121 poemes.

El retorn a la poesia va prendre camins inesperats.

Em van regalar una Moleskine i cada dia hi escrivia un poema. Un dia els vaig ensenyar al Manel Alías, periodista de TV3, i em va dir que eren molt originals i que havia de publicar-los. En vaig parlar amb el Jaume Huch, perquè Edicions de l’Albí ja havia editat la meva poesia, i vam tirar endavant.

Quin tipus de poesia trobarem a «Un llençol blanc»?

He de dir que no hi ha només poesia. Jo col·laboro amb Nació Digital del Berguedà i vaig escriure un parell de contes sobre la guerra. També hi ha un manifest en favor de la pau que vaig fer a petició del Conservatori de Música dels Pirineus, i que vaig anar a llegir el 8 de març. Curiosament, l’Associació d’Escoles de Música d’Espanya va voler un manifest i des d’aquí els hi van passar el meu i va agradar. El vaig retocar una mica i es va llegir per tot Espanya.

La poesia, però, hi té el pes preponderant?

Sí, però no és un poemari a l’ús, també hi ha aquests altres textos.

El subtítol diu «Dietari poètic frustrat de la guerra a Ucraïna». Per què ‘frustrat’?

El volia acabar quan acabés la guerra, i la guerra no s’ha acabat.

Així doncs, la part poètica, quina poètica és?

No hi ha una regularitat d’estil. Un dels poemes, el número 100, del 3 de juny, és fet amb xifres: número de morts, de desplaçats, d’hospitals ensorrats, ... 

Quin record té del 24 de febrer?

L’impacte va ser molt gran. Havia estat 35 anys treballant, em prejubilo, un moment d’inflexió vital, i va passar el que va passar. La reflexió que vaig fer va ser sobre la nostra condició com a espècie. Durant les primeres setmanes, els poemes eren molt il·lustratius del que estava passant. I cap al final, els versos ja derivaven cap a qüestions relacionades amb l’existència i la condició humanes, la vida i mort, els perquès de tot plegat. Per això, també vaig creure que havia d’acabar.

Què alimentava la poesia?

Un dia m’impressionava una co-sa, un altre dia una altra, ... El segon que vaig fer, per exemple, es va centrar en la imatge dels trens russos carregats de tancs. En un altre em va inspirar un carro blindat que estava fent maniobres i, de cop, va passar per sobre d’un cotxe. Em va impressionar molt.

Els drets d’autor es destinen a la Fundació del Convent de Santa Clara que dirigeix Sor Lucía Caram per a l’acolliment de famílies que fugen de la guerra.

Tant el Manel Alías, que ha fet el pròleg, com TV3, que em va ajudar per a les fotos de portada, es van portar molt bé amb mi, actuar de manera desinteressada, jo no em podia lucrar amb una crisi humanitària. 

La poesia, doncs, ha tornat?

Em preguntava si en sabria, si podria tornar a escriure poesia, i ara he vist que puc, i si algun dia tinc ganes de tornar-m’hi a posar, ho faré. Ara, però, vull gaudir de l’experiència d’aquest llibre, que m’agradaria que servís per sensibilitzar-nos no tant sobre la guerra sinó per reflexionar sobre perquè som com som.