Fet aquí amb mans de dona

Una àmplia col·lectiva a l’Espai 7 de Manresa reivindica les creadores locals

L’Espai 7 de Manresa acull des d’ahir la col·lectiva «Picant pedra», una mirada crítica, organitzada pel CACIS, a l’escassa visibilització de l’art creat per dones al territori central. Text: Carles Blaya. Fotos: Oscar Bayona

Dones, Artistes i treballadores

Artista i emergent. Dos conceptes que van indefectiblement units lluny dels grans circuits comercials. L’emergència es pot fer eterna, en el món de l’art. Més encara a la Catalunya central, faltada d’espais professionals, d’un recorregut convencional per on poder encarrilar una trajectòria. Una àmplia exposició col·lectiva a l’Espai 7 de Manresa, que es va inaugurar ahir i que es podrà visitar fins al proper dia 19, pretén posar en evidència aquesta realitat contra la qual les administracions no acaben d’esforçar-s’hi mai prou.

Comissariada per Roser Oduber, l’exposició «Picant pedra» és una edició més, la novena, del projecte «Gènere i territori», nascut al Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç (CACIS), a Calders, que dirigeix la mateixa Oduber. En aquesta ocasió, la col·lectiva reuneix més dones artistes que mai. La comissària ha proposat que les creadores aportin una mirada geològica a la seva obra, impregnada de les petjades pel seu propi territori. Són dinou dones, disset de les quals de les comarques centrals (més l’argentina Irene Serra i la mexicana Angélica Chávez, que en el passat van fer estades artístiques al CACIS). Excepte dues de les participants locals, Jessi Padilla i Alba E. Peligero, que asseguren no haver renunciat a provar l’arriscat camí de la professionalització, la resta compagina la seva vocació artística amb feines amb què omplir la nevera. La majoria són docents, educadores en l’art, una forma de mantenir-se vinculades al que de debò els entusiasma: crear, donar sortida a la seva necessitat íntima de comunicar-se mitjançant formes artístiques.

Rosa Binimelis, Lídia Camprubí, Eva Cardona, Mercè de Subirà, Alba Garriga, Tamara Hernández, Raquel Luis, Alèxia Lleonart, Maria Llop, Jessi Padilla, Marta Parera, Alba E. Peligero, Mia Perramon, Berta Pubill, Montsita Rierola, Joana Sardà i Imma Simon, a més de Serra i Chávez, aporten rics discursos sobre la relació amb el territori, sobre la dificultat de la professionalització i la visibilització social i també sobre el debat de gènere, a punt de celebrar-se el Dia de la Dona.

Roser Oduber assegura que la Catalunya central no és un espai idoni per fer-se una carrera en el món de l’art. No hi ha espais, no hi ha ajuts. Essent dona, «és doblement complex, perquè s’ha de compaginar amb la vida familiar». Viure d’altres oficis aliens (o gairebé) a l’expressió artística «s’acaba cronificant». Moltes de les participants relaten com un somni inicial de viure de l’art va acabar en una renúncia, empeses per les necessitats econòmiques. «No poder consolidar un currículum va en detriment de la professionalització», afegeix Oduber, que recorda l’escàs nombre de dones d’aquestes comarques que poden viure de l’art. «Hi ha un gran dèficit per a aquest col·lectiu de dones», denuncia la comissària. Bars i cafeteries, espais no gens concebuts per a l’exposició d’obra, acaben sent llocs no premeditats per mostrar-se. «Aquí es fan els currículums a la Catalunya central», diu Oduber, que assegura haver fet la tria d’artistes «pels seus diferents llenguatges».

A la mostra, l’espectador pot descobrir la intensitat i la passió amb què treballen aquestes artistes, que poden gaudir, a canvi de no guanyar-s’hi la vida, d’una enorme llibertat creativa. Són dinou mirades de dona al territori i al món que les envolta, regit per normes a les quals no han estat convidades a participar, contra les quals es rebel·len i que s’esforcen per capgirar a cop de talent.

Una de les fotografies que es poden veure a la mostra «Picant pedra», que es va inaugurar ahir i que estarà oberta fins al proper dia 19

Quinze de les participants a la mostra, amb la comissària Roser Oduber (segona per la dreta, en la darrera fila), reunides ahir a l’Espai 7 del Casino de Manresa

Artistes i visitants conversen durant la inauguració, ahir, de la mostra

Observació atenta d’una de les peces de l’exposició

Roser Oduber durant la inauguració

Rosa Binimelis Adell

Santa maria d’oló, 1979

«Sempre m’ha interessat el llenguatge de l’art per construir el relat científic»

Binimelis presenta a la mostra «Si no s’és poble», un títol inspirat en un vers de Vicent Andrés Estellés. Una peça que manté en fràgil desequilibri pedra, tova, fusta i cotó. Ambientòloga, treballa per a la cooperativa Arran de terra. Ciència i art. Dues vessants d’aquesta castellonenca establerta al Moianès, crescuda entre influències artístiques familiars. «Sempre m’ha interessat el llenguatge de l’art per construir el relat científic», diu Binimelis, per a qui l’expressió artística és una «forma de comunicació» que permet traslladar amb més potència el discurs de la ciència, tant per a la comunitat científica com per al públic en general. Creadora des de la joventut, només fa sis mesos que ha decidit exposar la seva obra, animada per la seva pertinença al col·lectiu artesenc Artèria. Aquesta és la seva tercera exposició. En la seva peça, l’element geològic remet a la dona «com a fonament de la societat capitalista». Estereotips, patriarcat són arguments a denunciar en el seu treball, en què la pedra esdevé la substància a reivindicar: femineïtat que sosté l’entorn. Per a Bininelis, l’«amateurisme» artístic no té cap connotació pejorativa: «Ho faig tot amb la mateixa passió», assegura. I amb la mateixa «professionalitat».

Lídia Camprubí Alcoceba

Moià, 1997

«Carreguem motxilles que és molt important que trenquem»

Una pedra fragmentada i una frase: «A tu nena et van tallar per xicot i et van cosir per mossa». El pes del poble i de la tradició. El pes dels rols de gènere. Estereotips que és necessari esberlar. «M’agrada fer el que vull fer, no em cauen els anells per treballar al camp». Una actitud vital franca i directa que no sempre ha obtingut el vistiplau social en una comunitat reduïda. «M’agrada ser de poble, però també té les seves conseqüències». Els judicis. Els prejudicis. La frase que il·lustra la seva obra, titulada «Un bon roc», havia estat dita a la seva mare, explica. I cinquanta anys després es mantenen encara els impediments perquè les dones puguin desenvolupar-se amb tota la seva naturalitat. Un roc feixuc que cal fer miques. «Carreguem motxilles que és molt important que trenquem», assegura. El pes de la cultura, dels rols establerts. Estudiant de Belles Arts i de disseny floral, la matèria natural és el seu hàbitat artístic. Reclama més reconeixement per a l’expressió artística, que qualifica de «curativa». Lamenta que no hi hagi més recursos públics per consolidar un recorregut, i entén el circuit comercial com un món tancat, intransitable. Ja ha exposat a l’Espai 7 i també a Castellcir i Gironella.

Eva Cardona Guitart

Gironella, 1979

«Potser de més gran provaré de dedicar-m’hi professionalment»

La instal·lació «Empremtes» pretén condensar un indret natural de Cal Bassacs. Quatre ampolles de vidre que recreen les roques de Les Tortugues amb diferents tècniques: fotografia, frottage, gravat. Al llarg de la seva trajectòria, Cardona ha fet enquadernació, gravat, llibre d’artista. És mestra d’educació infantil al Pont de Vilomara. La «necessitat» de comunicar-se mitjançant el gravat va sorgir ja fa anys, quan treballava a Caldes de Montbui, recorda. «Volia omplir les tardes amb alguna activitat i em vaig apuntar a un taller de gravat. I em va atrapar la seva màgia». No crea pensant en el circuit comercial: «Vendre és la bomba!», diu amb molta sinceritat. La professionalització de l’expressió artística és una quimera que es reserva, si de cas, «per quan sigui més gran. Potser», afirma amb totes les reserves. Amb tot, agraeix la «llibertat» amb què pot treballar aquella artista que no depèn d’uns potencials ingressos per la seva obra per garantir-se la supervivència econòmica. «Així és com pots experimentar», assegura. Per a Eva Cardona, és un bon moment per a les dones artistes: «Cada vegada n’hi ha més», afirma, i veu en les criatures com aquelles amb qui treballa una pedrera de futur.

Mercè de Subirà Sospedra

Manresa, 1962

«Estic a punt de jubilar-me i encara puc dir que soc una artista emergent»

Gravat i pedres recollides en viatges. Una petita instal·lació que desprèn caràcter japonès i que ordena el paisatge, el racionalitza i alhora conté i recrea la memòria. Escultora però també pintora, amant dels grans formats, Mercè de Subirà està a punt de tancar al Lluís de Peguera de Manresa la seva llarga faceta com a mestra. Art, dibuix tècnic, disseny. Amb tot, la seva primera vocació va ser la infermeria. Una vocació, recorda, orientada pel desig familiar. «El que volia era fer art teràpia, però en aquells anys a això no li havia arribat el moment», lamenta. Estudiant més tard de Belles Arts, en el seu recorregut va haver de renunciar al gran format per una qüestió d’espai. Amb tot, al Casino concentra en uns dos pams tota la potència d’una obra que ha sabut sintetitzar-se en una expressió minimal. «Estic a punt de jubilar-me i encara soc una artista emergent», diu De Subirà, conscient que per dedicar-se professionalment a l’art «cal estar en el lloc i el moment correctes». Durant els anys 90 mantenia la il·lusió de convertir l’art en el seu ofici. Una il·lusió marcida amb el temps i que ara, en la maduresa, amb més llibertat personal, pot recuperar. «Mai no és tard», diu aquesta artista que ha renascut amb la pandèmia.

Alba Garriga Casas

Sant Joan de Vilatorrada-Manresa, 1970

«Algú és artista quan està convençut que ho és»

Els núvols i les seves formes evanescents. Un espai entre el cel i la terra, diu Garriga. Núvols i boira, «impediments» per veure-hi més enllà. «Però al darrere tot continua». El mòbil és l’eina de treball d’aquesta fotògrafa autodidacta, iniciada en l’art fa poc més de tres anys, empesa per un entorn que va reconèixer en les seves imatges de núvols un llenguatge fugaç i espontani. Treballadora en l’àrea de recursos humans d’una empresa, tot just acaba de començar el seu recorregut artístic. Aquesta és la quarta exposició en què participa. Col·lectives i restaurants, un dels últims refugis per mostrar la creativitat en un territori sense a penes espais professionals com el de la Catalunya central. «Algú és artista quan està convençut que ho és», diu Garriga, que es declara lliure d’expectatives econòmiques per expressar-se. «Creo per il·lusió, no per cap retorn econòmic», afirma. «Que no et venci la son» és el títol de la seva aportació a la mostra. Malgrat totes les dificultats, assegura, les dones són capaces d’«acollir de manera infinita». El seu treball, confessa, és un homenatge a la seva mare, «una dona molt potent i treballadora». La realitat més tangible darrere tota la densa nuvolositat.

Tamara Hernández Ledesma

Manresa, 1982

«L’educació et treu moltes hores per poder dedicar-te a la teva obra»

Hernández aporta a la mostra una de les dues obres audiovisuals que s’hi poden veure. «Connexions» reflexiona sobre els nexes que genera la natura amb si mateixa. Les connexions vegetals. Una forma de relacionar-se que contrasta amb la manera amb què ho fan els humans. «Podríem aprendre’n i gaudir del mateix equilibri. A la natura, si no es trenca, hi ha harmonia». El vídeo recull paisatges de Viladordis, per on Hernández acostuma a passejar. El seu hàbitat de treball és l’entorn natural:boscos, plantes remeieres. «Hi estableixo una connexió espiritual», afirma. Per a Hernández, aquest vincle és inherent a les formes de vida: «Formem part de la natura, i d’això tan obvi no ens n’hem d’oblidar». Va formar-se en Belles Arts, creació audiovisual i enquadernació artística. S’ha estatjat a França per aprofundir en els secrets de l’animació, i a Bèlgica per fer-hi pràctiques d’enquadernació. Ha il·lustrat llibres. Amb tot, la seva feina és d’educadora visual i plàstica al Pius Font i Quer. «L’educació et treu moltes hores per poder dedicar-te a la teva obra. Voldria poder-ho fer més», diu aquesta artista, que assegura continuar encara «picant pedra» per desenvolupar plenament el seu projecte.

Raquel Luis Pascual

Artés, 1976

«En moments d’estrès, necessito tancar-me al meu propi espai»

«Paper, paper, paper». Una reivindicació de la força de la paraula, de la cultura, de la justícia per damunt de la violència. Luis utilitza el «sinistre», com el qualifica, joc de «pedra, paper i tisora» per girar al revés el clixé: el paper guanya les eines violentes. «Cal picar pedra per aconseguir qualsevol cosa. També en l’art», diu aquesta exadministrativa i ara mestra d’educació infantil a Súria. «En moments d’estrès necessito tancar-me al meu propi espai», assegura Luis, que utilitza paper crespó per extreure motlles de la natura: troncs, arrels. Una tècnica que ha dut a escoles per ensenyar-la als més menuts, perquè descobreixen el gust per l’expressió artística. Tints naturals com el cafè, la remolatxa i el vi aporten color a la seva experimentació. «El 2011 vaig començar a fer proves», explica.Una dècada més tard, després de temptejar l’aquarel·la i l’oli, utilitza el paper reciclat per deixar fluir els seus estats d’ànim en peces d’una fràgil solidesa. Com l’equilibri d’un món, diu, «en què tot és molt difícil». A la seva obra el paper imposa el seu caràcter i les seves condicions. Venç els contratemps i l’agressivitat. Viure de l’art? «És molt complicat quan tens família i feina». Per a ella, és «una afició» necessària.

Alèxia Lleonart Pujol

Calders-Manresa, 1965

«Quan deixes d’imitar els altres comences a tenir el teu propi relat»

Lleonart aporta a l’exposició una peça de gran format, una instal·lació elaborada amb un frottage amb òxid de ferro i extracte de gales de roure d’un mur esfondrat al gorg de Relat d’Avinyó. Escala 1:1. Una recreació del col·lapse global a què aboca la societat capitalista. Hi inclou llanes sobrants de la minsa ramaderia extensiva del territori, abandonades per la seva escassa sortida comercial, i l’estampació de romaní. Lleonart és una veterana professora de l’Escola d’Art de Manresa. Formada en Belles Arts, va desenvolupar la seva vessant creativa anys més tard. «Encara em considero una artista emergent», assevera. Lamenta les poques ocasions en què una artista com ella es pot mostrar al públic i alhora lloa El Forn de la Calç com a «motor» de l’art contemporani al territori. Lleonart reivindica l’art com a «reflexió» i com a forma de «posar en dubte» allò establert. Per això la seva obra vindica un passat i un espai natural que aporti equilibri i cohesió social. «Cal repensar les dinàmiques capitalistes», diu l’artista, que assegura que no va ser fins fa una dècada que va iniciar un camí d’autoreconeixement creatiu. «Quan deixes d’imitar els altres comences a tenir un relat. És un llarg procés de maduració», afirma.

Maria Llop Sarsanedas

Barcelona-Santa Maria d’Oló, 1981

«Arribar a algun lloc per exposar per un mateix és molt difícil»

Dues mans intenten trencar una pedra. «Clarament, no ho aconsegueixen», diu Llop. Però les mans ho intenten i ho intenten. L’esperança és que «la força i la subtilesa del paper ho acabin aconseguint». De moment, en la peça «Pedra, paper, tirania» ja s’hi mostren esquerdes. Per a Llop, l’obra és una representació del patriarcat. D’una duresa extrema, difícil d’esberlar. Però no impossible. El temps, doncs, també és un element, present i absent, en la peça de Llop. Un component essencial per al trànsit. Raquel Llop forma part del col·lectiu artesenc Artèria, un grup d’artistes locals que acumula forces per trencar la granítica resistència dels amplificadors de veus artístiques. «Arribar a algun lloc per exposar per un mateix és molt difícil», constata Llop. Va formar-se en Belles Arts, però aviat va «renunciar» a la seva pretensió inicial de viure de l’art. «No valia la pena l’esforç, que topava amb l’especulació de les galeries. Una expressió tan directa de la meva ànima acabava en un mercat que no m’encaixava», diu Llop, avui educadora en el petit projecte escolar L’Erol de Gurb. Paper, tèxtil, serigrafia són les eines d’aquesta artista que, després de la maternitat, torna a tenir cura del seu recorregut creatiu.

Mia Perramon Serra

Manresa, 1971

«La creació és molt solitària i a mi m’agrada molt també socialitzar»

«Donar una nova vida al que semblava acabat, aquesta és la mostra més gran d’esperança», diu Perramon al catàleg de l’exposició. La seva peça, «Fluint», expressa aquesta reinterpretació dels materials aparentment obsolets, avui imprescindiblement necessaris per fer front a l’emergència climàtica. Perramon utilitza el coure, un mineral excel·lent conductor energètic, per dibuixar un traç de perfil sísmic damunt un paper de gravat. En la seva obra recent, l’artista manresana reutilitza materials en desús per retornar-los a la vida mentre expressen una urgència global. El coure, en aquest sentit, explica, és un bon aliat, perquè «sempre es transforma». El coure li aporta mal·leabilitat i alhora tonalitats diverses. Dibuixar amb coure és una forma d’apropar-se a la imprescindible comunió amb la natura en un temps en què cal més fermesa que mai per repensar el futur. «El fil de coure condueix l’energia, i també la meva», afirma Perramon. Va estudiar Belles Arts i ha fet de la docència el seu modus vivendi. Avui, al Lluís de Peguera. L’artista assegura que mai no ha provat de viure de la seva passió. «Necessito una seguretat econòmica i, a més, la creació és molt solitària i a mi m’agrada molt també socialitzar».

Berta Pubill

Santpedor, 1983

«Ningú no ens ensenya a entendre’ns; l’èxit, el fracàs i la competència ens danyen»

Una pedra «molt polida, arquitectònicament fascinant». Porta per títol «El Cuelébre», un personatge de la mitologia asturiana, lleonesa i càntabra, puntualitza Pubill al catàleg. Una serp alada, vigilant de tresors, que la fotògrafa santpedorenca va reconèixer en aquestes formes geològiques de la riera de Merlès. Per a Pubill, va esdevenir un refugi momentani en un moment molt complicat de la seva vida, revela. L’artista planteja sense embuts la qüestió (viscuda en primera persona) de la possibilitat del suïcidi com l’últim resguard possible. «La roca va ser bellesa no buscada, trobada inconscientment», un espai on arrecerar-se «quan creus que res ja no té sentit». Una figura «als marges, fora d’allò que mirem habitualment». Pubill entén l’expressió artística com un tot o res, una forma de cura, una salvació per mantenir-se surant. Autodidacta, ha exposat, entre d’altres, a l’espai Català Roca de Barcelona. Comprèn la fotografia com el nexe entre el cinema i la pintura, altres passions conreades. Professional de l’hostaleria, avui està de baixa per salut mental. «Vull normalitzar que es comprengui com se’ns pressiona socialment. Ningú no ensenya a entendre’ns. L’èxit, la competència i el fracàs ens danyen».

Montsita Rierola de Mas

Vic, 1971

«És molt important portar la didàctica artística a les escoles»

Una llibreta de viatge recull el seu moviment, com un sismògraf ambulant. Deixa la mà quieta i permet que siguin la sinuositat i la rugositat dels camins els que dibuixin un traçat que revela, com un electrocardiograma, les petjades que deixa damunt del territori. Habitual de les derives artístiques (desplaçaments sense rumb previ, en els quals el propòsit és fer aflorar fèrtils experiències artístiques), Rierola impregna els seus blocs de notes del rastre del camí. A «Picant pedra» presenta una d’aquestes llibretes, plenes del rastre experimentat, també físicament, dels camins recorreguts. Una artista del moviment. Estudiant a l’Escola d’Art de Vic, ha conreat la ceràmica, les instal·lacions conceptuals, la poesia objectual. Amb una llarga trajectòria expositiva, Rierola lloa l’ecosistema cultural vigatà, on, assegura, hi ha bones oportunitats per als artistes per mostrar la seva obra. Amb tot, puntualitza, viure de l’art és una quimera. Per a ella, la millor forma de continuar deixant el seu rastre artístic és mitjançant l’educació. Rierola confia potenciar la sensibilitat artística dels menuts per transformar l’entorn. «És molt important dur la didàctica artística a l’escola», afirma.

Jessi Padilla Pérez

Artés, 1979

«La pandèmia em va expulsar de la meva zona de confort»

Una fotografia de la seva neboda. Una imatge, dura, en un inquietant blanc i negre. La noia sosté una aixada d’on brota un pom en flor. «És el desig femení que floreixin resultats després de picar tanta pedra com hem fet les dones». Padilla, autodidacta, va comprar la primera màquina compacta amb el seu primer sou, encara preadolescent, fent de cangur. La fotografia l’ha acompanyada sempre, però no va ser fins a la pandèmia, quan va perdre dolorosament la seva feina en una empresa de logística, que va decidir fer el salt, convertir la seva passió en més que un hobby. «Vaig obtenir el reconeixement públic a Instagram», explica. Encara està assimilant el canvi de registre, la transformació que ha experimentat la seva vida en només dos anys. El suport de la seva família ha estat vital. «De moment no hi ha retorn econòmic, però estic en camí de professionalitzar-me». La marca de roba de la surienca Beth, LittleLia, ja és clienta d’aquesta fotògrafa artesenca, que ara agraeix que la pandèmia «m’expulsés de la meva zona de confort». «Les dones ho tenim sempre tot més difícil», diu. Vèncer la inseguretat, el temor a no poder, ha estat el primer pas. Padilla està convençuda avui que el seu camí ja no té aturador.

Marta Parera

Berga, 1965

«Hi ha un gran buit d’espais comercials, que avui s’han transformat en les xarxes»

«No he estat molt activa a l’hora d’exposar. Em calia madurar abans, trobar el meu propi llenguatge», diu Parera, professora en tallers inclusius a Berga per a persones amb malalties mentals. La seva aportació a l’exposició és «Sense parió», una instal·lació que conjumina pintura i restes geològiques. Parera ha evolucionat d’un estadi «més formal», entre la figuració i l’abstracció, al seu treball actual, pur concepte, influenciat per l’art i la filosofia orientals. «Visc en un entorn rural, prop del treball a la terra». Una circumstància vital que li permet aprofundir en com «reflexionar sobre l’entorn». Parera advoca per l’austeritat i per l’art entès com un llenguatge per a la meditació «des del personal cap al global». L’obra de la berguedana presenta «un fons matèric, de comunió amb la natura». Una experiència creativa que també pot brollar mentre passeja en un entorn natural. Amb tot, no és fàcil mostrar la pròpia feina: «Hi ha un gran buit de circuits comercials. Aquests s’han transformat ara en les xarxes, però clarament no és el mateix». Parera reclama «espais per exposar que dignifiquin la nostra feina». Després d’una dècada dedicada plenament a la docència, el 2015 va tornar a activar la seva carrera artística. Fins avui.

Alba E. Peligero

Astúries-Marganell, 1990

«He decidit privar-me de moltes coses per poder-me dedicar al meu somni»

«Sexless» recrea un bust de ferro asexuat. Una peça en què la peanya, de pedra, adquireix tanta rellevància com l’obra en si que la corona. Una peanya que transmet fragilitat, un tens equilibri a punt de trencar-se. L’escultura qüestiona la dualitat de gènere. I ho fa amb el ferro com a estendard, un material amb què Peligero treballa des de fa set anys. «M’aporta la possibilitat d’expressar moltes contradiccions. És un material molt sòlid, però que alhora pot ser d’una gran fragilitat. I és fàcil de manipular». Una expressivitat matèrica que Peligero utilitza per posar en relleu una realitat social que entén carregada de prejudicis contaminants. Per a l’artista asturiana establerta al Bages, «picar pedra és intrínsec a les dones». En el seu cas, tot l’esforç s’adreça a viure de la seva obra. I ho està fent. En contrapartida, té una «qualitat de vida amb poques expectatives». La renúncia a les comoditats és indestriable, assegura, d’una dedicació completa a l’art. «Gasto molt poc, no tinc fills ni responsabilitats que generin despeses. He decidit privar-me de moltes coses per poder dedicar-me al meu somni». I quan l’art no genera diners, explica, hi ha feines precaritzades amb què sobreviure.

Joana Sardà Just

Igualada, 1987

«Intento fer feines que em permetin tenir temps per dedicar-me a la meva obra»

Un marc de tela permet jugar amb les ombres que projecten formes vegetals. Una segona tela pintada amb pigments minerals completa una instal·lació suportada per pedres calcàries de la conca d’Òdena. «Cos Mineral Evaporític» esdevé així una finestra des de la qual observar «pintures efímeres», el que elabora habitualment Sardà en instal·lacions en plena natura. Li agrada encaixar-hi petxines collides al territori:«Trepitgem encara un llit de mar. Caminem per rastres marins», diu Sardà. Va formar-se en dibuix i pintura a Igualada i als estius ha fet de cambrera. «Intento fer feines que em permetin tenir temps per dedicar-me a la meva obra», diu l’artista, queixosa amb la manca de recursos i de visibilitat per als creadors. També a Igualada. «L’Ajuntament no hi aposta, i encara menys per la cultura feta per dones». Recorda amb amargor el dia que presentava una il·lustració per a un encàrrec municipal. «’Que mona que ets’, va ser tot el que van saber dir-me. No se’ns prenen seriosament». Un reflex de l’estat de la qüestió global. L’art ha esdevingut decoració, diu; i l’artista, també. «Ja et seguiré a les xarxes», se sent a dir sovint. «Tenim un dèficit en contingut. No hi ha educació ciutadana en art», lamenta.

Imma Simon Rojas

Manresa-Súria, 1972

«Dono classes de batxillerat artístic i és una sort tenir una professió vinculada a l’art»

El quadríptic es titula «Endins». L’obra recupera materials de rebuig, papers descartats i arrugats al taller de gravat que, treballats, proporcionen formes orgàniques, nervades, sanguínies. Disseny i fotografia van ser els primers interessos d’aquesta artista manresana, avui professora de batxillerat a l’institut Lluís de Peguera. No va ser fins que va arribar a la trentena que va decidir-se per iniciar els estudis de Belles Arts, malgrat que la inquietud artística l’expressava ja des de molt jove. En el seu recorregut, iniciat creativament fa poc més d’una dècada, ha treballat tècniques molt diverses. Combinar l’obra pròpia i l’ensenyament és una bona manera de mantenir intacta la vocació, afirma. «Tinc la sort de tenir una professió vinculada a l’art. Perquè, algú pot dir de debò: em dedicaré a viure de la pintura?». Per a Simon, les artistes que no poden consagrar-s’hi tenen una càrrega afegida. «Has de buscar el temps d’on pots per fer allò que et surt del cor». Abans d’arribar a l’exposició inaugurada ahir va poder exhibir la seva obra al desaparegut Espai Rubiralta de Manresa, a la Facultat de Belles Arts (en mostres col·lectives) i a restaurants de Barcelona, un aixopluc per als artistes en temps de penúria comercial.

Angélica Chávez Blanco

Chihuahua, Mèxic

Art i natura, en un projecte originat al Forn de la Calç

Formada a la Facultat d’Arts de la Universitat Autònoma de Chihuahua, Chávez s’ha interessat en la gestió cultural, la recerca, en la creació plàstica i visual sobre conceptes vinculats al canvi, la condició humana i les interaccions transdisciplinàries entre art, ciència, tecnologia, naturalesa i societat. A l’Espai 7 presenta «Huellas latentes», un projecte fotogràfic desenvolupat el 2013 per al programa de residència CACIS Forn de la Calç. La simbiosi entre cos i natura protagonitza el treball de la mexicana.

Irene Serra Maldonado

Buenos Aires, Argentina

«Les roques, «les que més es desplacen en el temps»

L’artista argentina diu assumir, en el catàleg de l’exposició, que són justament les roques «les que més s’han desplaçat a través del temps». Vídeo i fotografia ajuden la creadora a desenvolupar aquesta premissa. «Intento repetir amb petites accions les seves reverberacions, interpretar les seves formes, allò que n’ha quedat imprès». El setembre del 2019, Serra va fer una residència d’artista al Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat de Calders. El treball presentat va ser desenvolupat durant aquesta estada.