Imma Colomer, actriu i directora: «Fer-se gran no és cap ganga»

La trajectòria d’Imma Colomer (Barcelona, 1946) és extensa i reconeguda. Als seus 76 anys, diu que no concep la vida sense el teatre: «treballar en el què t’agrada és important per estar bé». Acaba de fer Talking Heads al TNC i fa gira amb Moriu-vos, una creació de Cultural i Conflicte que reflexiona sobre la vellesa: es podrà veure demà (20 h, Sala Gran del Kursaal) a Manresa.

Moriu-vos és un títol ben directe. Quina societat hem creat que llença la gent gran a la paperera?

Hem evolucionat cap aquí. Abans les famílies podien viure juntes, els pares, els fills, els avis. Ara ni ho permet l’economia ni ho permeten els pisos, que són superpetits. Això porta a no tenir cura de les persones grans, que són les que ens han fet créixer. I ara el què cal és un anàlisi de com estem. Els casos de soledat i abandonament són molt preocupants, i no ens dignifiquen com a societat. Em surt la paraula vertigen, per produir, per guanyar-nos la vida, que està arrasant coses bàsiques, com tenir cura de la gent gran, i també dels nens. Penso que ho estem fent fatal.

Les persones vivim més anys, però vivim pitjor?

Amb la pandèmia s’ha vist fins on hem anat a parar. Ens han allargat la vida amb tots els avenços científics, però no saben què fer amb nosaltres ara. Tenim dret a una vida digna. Es poden fer molts espectacles sobre el tema de la gent gran, perquè hi ha molts aspectes a tractar, però en aquest donem unes quantes pinzellades que et fan estar amatent.

L’espectacle de Cultura i Conflicte se serveix de l’experiència real i de testimonis. Què li molesta més de com es tracta la gent gran?

Hauríem de millorar les residències, humanitzar-les, perquè no siguin un pàrquing. Cal tenir més cura i més pressupost. També com s’atén la soledat. O la invisivilització de la vellesa, que sembla que per molta gent no existeixi, tot i que vivim conjuntament al mateix món.

D’una banda, es presenta una residència amb els interns i cuidadors. I vostè és en un espai superior, on viu sola...

Jo represento una mil·lèsima part d’aquesta gent que viu sola i dono una mica la idea del què els passa. Reflexionen: «potser ja he viscut prou i no dono més de mi». Han de ser decisions personals i intransferibles del què volem fer a la vida.

Les dues realitats, les residències i viure sol a casa, s’han de reformular?

Són realitats. En alguns casos no pots estar enlloc més que no sigui una residència, però hauria de ser un lloc digne. Hem vist que els joves han seguit l’obra amb intensitat. Ens diuen: «ara em miro l’avi, o l’àvia, d’una altra manera», i això és gratificant. El què es genera és molt beneficiós, perquè traspua tendresa, i obre els ulls.

Com han treballat per crear l’espectacle?

Cultura i Conflicte van fer un treball previ exhaustiu sobre la vellesa, les cuidadores, i ens van donar unes pautes, per fer improvisacions. He gaudit molt treballant amb companys de la meva edat.

La dansa té un pes cabdal.

El cos quan es belluga comunica moltes coses i per això, tant com s’ha pogut, s’han substituït les paraules per dir-les amb el cos. És enriquidor veure ballar la gent gran. Tenim necessitat de moure’ns, perquè és estar viu. La Sol Picó, que és qui ha portat tot el moviment de l’espectacle, és tremenda: la seva vitalitat s’encomana.

El muntatge compta amb un grup de figurants de Sallent format per Rosa Serra, Elisa Muixí, Gemma Massip i Pilar Sala. Com ha estat treballar amb elles?

Són incondicionals, amb una il·lusió i entrega fantàstiques. També són de la nostra edat. Bé, jo sóc la més gran. Al seu poble ja fan teatre. Ajuden a donar gruix, per mostrar que som molta gent gran.

Per anar bé, tots ens hem de fer grans...

Un ha d’aprendre a fer-se gran, i no és fàcil. T’ho havien explicat, però quan ho estàs vivint és diferent. Si no ets productiu, la societat és molt cruel, i resulta que cada cop hi haurà més gent jove que tampoc produirà... Fer-se gran no és cap ganga, ja t’ho ben juro. No tothom hi arriba amb salut, i es crea una càrrega si t’han de cuidar, perquè no està ben muntat. Però l’obra fa una reflexió preciosa: ens vam convertir en persones quan algú va tenir cura d’un altre. Un os prehistòric curat ens va fer humans.

Sorgeixen projectes d’habitatges cooperatius de gent gran per compartir serveis. Són gotes d’aigua?

Estem sent conscients que et pots anar preparant, però no tothom té la possibilitat. Són casos molts beneficiosos, però aïllats. Hem d’ajudar a què aquestes idees es puguin fer extensibles.

I també diversos muntatges teatrals s’han fixat en la vellesa...

Un dia qualsevol, que vam fer amb el Quimet Pla i el Pep Ferrer, també feia un toc d’atenció a les residències. És important que la gent gran pugui decidir què vol fer, perquè a vegades se’ls anul·la.

Ha notat com, a mesura que es feia gran, li costava trobar projectes?

Costa. Jo potser no em queixo, però costa. Tenim energia i il·lusió, som professionals amb experiència, però tants joves surten cada any de l’Institut del Teatre... Ara, la gent que va al teatre és gran, i els hem de parlar de temes que els interessin. S’haurien de barrejar temàtiques, de vells, joves i nens, perquè la vida en societat és compartida. La compartimentació actual és molt cruel.

Vostè té tremolor essencial. La condiciona?

Quan em veig al mirall penso: «merda!», però m’ho he de prendre bé. No em condiciona, perquè no em medico. Els medicaments per això et poden anular la memòria, afectar l’equilibri, i he decidit no prendre res, perquè no m’interessa. Tinc el cap molt despert. Em sento estimada, i crec que ho entenen bé. Però ja no faig tele, perquè en un pla curt és espantós. Però puc fer teatre, i és fantàstic.