"Durant l'estat d'alarma, els clients encarregaven menjar per ajudar-nos, no per necessitat"

La nit abans que el president del Govern Pedro Sánchez decretés l’estat d’alarma, la sommelier i copropietària del restaurant Las Vegas de Manresa, Pilar Garcia, ja tenia coll avall que la restauració abaixaria la persiana, inicialment per només quinze dies. Aquell divendres a la nit, recorda, «ja hi havia molt poca gent a sopar, la Conca d’Òdena ja estava confinada però no m’ho acabava de creure. Vaig trucar al Pep Aligué, incrèdula, i em va dir: ‘Pili, no s’hi pot fer res’. Com nosaltres, tota la restauració tenia les neveres plenes perquè arribava el cap de setmana. Què vam fer? Envasar i congelar el que vam poder». Però els quinze dies es van allargar: «fins al cap d’un any, l’abril o el maig del 2021, no vam recuperar tot el personal contractat al restaurant». 

Assegura que a l’inici va patir, sobretot, amb la «gestió del personal. Els primers quinze dies, qui tenia vacances les va fer però el confinament s’allargava i ningú no tenia clar què fer i si podríem incloure després aquells treballadors a l’ERTO». Al final, gestió directa amb la Seguretat Social per solucionar la situació dels treballadors i aprendre a conviure amb la incertesa. Durant aquells mesos a casa, Pilar Garcia es va dedicar a fer «cursets de gestió» del negoci i amb les anades i vingudes posteriors que va patir la restauració (obertura només per servir menjar preparat, restriccions horàries...) «ens vam haver de reinventar. Nosaltres mai no havíem fet menjar per emportar, un servei que necessita un ordre molt estricte. Però en vam aprendre. Si fins i tot vam fer una Fira Mediterrània amb menjar preparat perquè ens van tancar, novament, d’un dia per l’altre!». El que recorda amb més agraïment és «que els clients t’encarregaven menjar preparat no perquè els fes falta sinó senzillament per ajudar-te. I això va ser molt bonic».

A nivell personal, explica, aquell inici de pandèmia el va viure com una pel·lícula de «ciència-ficció. Tothom tancat a casa. I la por a sortir per si t’encomanaves. Anar a comprar era un drama. No hi havia mascaretes, no hi havia guants i creuaves els dits per no trobar-te a ningú al carrer». Recorda el silenci, com creixia la vegetació sense control i, en sortir a passejar quan es podia, veure un cabirol per la zona de Collbaix. «Imatges inèdites», diu. Ella, que sàpiga, no ha passat la covid però, a hores d’ara, tres anys després de l’inici de la pandèmia, creu que està superada. «Treure’ns les mascaretes va ser definitiu i, abans, veure que la vacunació funcionava i que el virus ja no provocava la mortalitat de l’inici, també». 

Garcia està convençuda que la gran lliçó que n’hem tret com a col·lectiu és «viure el moment, no pensar tant en un endemà que no sabem si arribarà. Crec que la gent, en general, gaudeix més de les petites coses, un sopar, un aniversari. Qualsevol festa es viu més i tot té més importància». Ella, però i després d’un ensurt de salut, «ja ho havia après abans de la pandèmia», somriu.

Per a la restauradora manresana, la pandèmia ha marcat «un abans i un després». En la seva feina, diu, la vida post-pandèmica es reflecteix, en especial, en els treballadors més joves: «hi ha menys esperit de sacrifici. És difícil trobar gent per treballar nits i caps de setmana. La feina ja no és per a ells el més important».