El 14 de març del 1978 moria a la presó de Carabanchel el sallentí Agustín Rueda per una brutal pallissa dels seus carcellers. Tenia 25 anys i al darrere un historial de lluita per millorar, sobretot, les condicions de vida de la colònia minera de la Botjosa. La seva germana, Maria, va aconseguir portar a judici els seus assassins al cap de deu anys. No van passar més de 8 mesos a la presó. Ella i la seva filla, Jèssica Parra, recorden la seva història.
Text: Susana Paz / Fotos: Alex Guerrrero
«Que les noves generacions coneguin l'Agustín Rueda»
El meu únic pensament era portar a judici els assassins del meu germà, i deu anys més tard els vam asseure al banc dels acusats». A Maria Rueda (1956), germana de l’anarquista sallentí Agustín Rueda (1952-1978), el dia 14 de març del 1978 li va canviar la vida. Aquesta setmana ha fet 45 anys. Aquell 14 de març, l’Agustín moria assassinat a cops després de ser interrogat i torturat per funcionaris de la presó madrilenya de Carabanchel: havien descobert un túnel i volien els noms dels suposats autors. Juntament amb l’Agustín, sis presos més van patir la violència dels carcellers. Quan el van assassinar, el sallentí tenia 25 anys, un historial lligat a les vagues mineres i, sobretot, a la millora de les condicions de vida de la Botjosa, però també a la resistència cultural, com l’organització, el 1972, de Les Sis Hores de Música Progressiva de Sallent.
Què va passar? Exiliat a França el 1976, el febrer del 1977 el sallentí era detingut per una delació amb el seu amic Fernando Simón mentre transportava munició a través del coll de Banyuls. Se l’acusava de pertànyer als denominats Grups Autònoms de Combat. D’aquí, a la presó de Figueres, a Girona i a Carabanchel, sense informar els seus advocats. Quan el van assassinar, la Maria tenia 21 anys i se’n va assabentar per la televisió. Des de la presó li van dir que el seu germà havia mort en una baralla amb altres reclusos. Però una trucada la va alertar de la veritat: res de batusses, assassinat «pels carcellers». Casada i amb un fill de poc més d’un any, començava una dècada d’anades i vingudes a Madrid buscant justícia: «Durant 11 anys, la meva vida va ser això».
Avui, 45 anys després. La Maria respira i creua les mans, asseguda al menjador de casa seva, a Sallent. És una història que ha explicat moltes vegades. Acompanyada de la seva filla Jèssica Parra, nascuda el 1982, quatre anys després de la mort del seu tiet, busquen fotos d’una vida familiar marcada per la figura de l’Agustín, assassinat en la recta final de la Transició. La primera comunió de l’Agustín, la comunió de la Maria, tots dos amb els pares, l’Agustín amb amics... i les brutals imatges del sumari que demostrava l’acarnissament dels funcionaris. «Van ser uns anys molt durs. Ho vaig viure molt sola. Vivia per tirar endavant el judici i reconec que el que em va fer lluitar d’aquella manera va ser l’odi. Ja no en tinc, encara que els que van matar el meu germà guanyessin dos cops [els responsables no van passar més de 8 mesos a la presó]. Però no he volgut mai que l’Agustín fos un màrtir. Ell només lluitava per una vida millor i per la dignitat dels presos. El que vull és que el seu compromís no caigui en l’oblit, que la gent torni a saber qui era, sobretot les noves generacions», explica.
Però, qui era l’Agustín? «Era un líder», diu la Maria, «sabia moure les masses, ja de ben petit. Volia canviar les coses». Més que una convicció política o una ànsia de llibertat abstracta, explica, l’Agustín Rueda lluitava en el seu terreny: miner, obrer, oprimit per «millorar les condicions de vida a la Botjosa». Avui, l’Agustín Rueda seria considerat un activista social i cultural. Del sallentí, fent una cerca ràpida a Internet, surten centenars de pàgines. De la seva vida i, especialment, de la seva mort, del seu judici. Pàgines sobre les seves inquietuds, la seva pertinença a organitzacions llibertàries, la seva relació cenetista i la seva vinculació a la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), on es va implicar completament ja a Carabanchel.
Saber-ne més. Fins a la llar de la Maria arriben estudiants universitaris i d’institut per fer treballs i recuperar la figura de l’Agustín. Però «hi ha molta gent, fins i tot a Sallent, que no sap qui era ni què va fer», diu. La seva filla Jèssica, a qui durant anys va «evitar» involucrar-la en la lluita contra l’oblit, com havia fet amb el seu fill gran, és qui va agafant el seu relleu. «Durant molts anys, a casa no es va parlar de política. Jo vaig créixer sense saber-ne res. Tenim por de la veritat. El meu tiet era un home sensat, perseverant i fidel als seus ideals, que lluitava per les seves injustícies i que va acabar involucrant-se de ple en la lluita clandestina», explica la Jèssica. Les diferents iniciatives en record de l’Agustín (com les marxes en homenatge als maquis) han portat la Jèssica i la Maria a saber en els darrers anys molts més detalls sobre el sallentí a través de persones que el van conèixer directament durant l’etapa que va viure exiliat a França: «Per no preocupar-me em deia que recollia fruita, i era veritat, però no només feia això», diu la Maria. Per a la Jèssica, conèixer l’activista polític i cultural Joni D, autor de Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica, un assaig històric que té un dels seus pilars en la figura d’Agustín Rueda, va ser clau per arrodonir la imatge del tiet i per reactivar, anys després, el cas Agustín Rueda: «En la primera trobada dels maquis que vam assistir, el 2013, vam conèixer el Fernando Simón [el company amb qui van detenir Rueda], l’Enric Melich [fundador de la Llibreria Espanyola de Perpinyà, on el sallentí es trobava en la clandestinitat], Andrés Grima [company de cel·la] i Daniel Pont [un dels fundadors de la COPEL). Per a la Jèssica, la figura del tiet neix del que «m’han explicat i he llegit». Però en la vida de la Maria hi ha «el viscut amb l’Agustín». I això es remunta a la Botjosa, els anys 50.
La Botjosa. En aquesta colònia minera de Sallent, construïda els anys 30 per allotjar-hi els obrers i les seves famílies, van arribar de Granada els pares de la Maria i l’Agustín. Ell, per treballar a la mina; ella, al tèxtil. «Érem classe treballadora», diu la Maria. De l’Agustín, nascut ja a la comarca el 14 de novembre del 1952, la Maria recorda una anècdota de quan el seu germà tenia 12 anys que explica les seves incipients inquietuds: «Va fer una redacció per a l’escola en què explicava el que es vivia a la colònia, «com els homes tornaven del bar a casa, sovint beguts, i apallissaven les seves dones... El mestre va voler parlar amb els meus pares. Però ell era així, denunciava el que hi havia. I a la colònia no hi havia res, vides dures: el bar, l’economat i l’església, i el sou tornava a la mina». Quan va acabar els estudis, als 13 anys, Agustín Rueda va entrar a treballar de matricer a Santpedor, durant quatre anys. La Maria recorda la bicicleta que els pares van regalar al seu germà: «Era la joia de la corona», somriu.
Lector i amant del futbol. Lector voraç i amb moltes ganes de «formar-se», l’Agustín Rueda es va implicar en la vida del barri muntant un club juvenil, una biblioteca i als 18 anys un equip de futbol, el Dynamo ERT, que tenia una secció femenina en la qual va participar la Maria. Quan jugava a futbol («era molt bon jugador!») se’l coneixia com Denís (el seu ídol era el jugador escocès Denis Law; també era molt de Cruyff i del Barça). De l’equip de la colònia passaria pel Manresa i el Moià i, recorda la Maria, també jugaria a França. Al SMOC Perpinyà. Era el curs 76-77, quan ja havia desertat a la Catalunya Nord. El seu germà, diu, amb qui es portaven quatre anys, se l’enduia a reunions. Una, a Calders, li ha quedat gravada a la memòria. Com la vaga i el tancament dels miners de Balsareny i Sallent el febrer del 1972: «L’Agustín els portava menjar, informació... tot el poble estava amb els miners».
La Model i França. El novembre del mateix any, l’Agustín va encapçalar una manifestació «en la qual es va implicar tot el barri» per acabar tallant la carretera per reclamar un túnel segur i evitar més morts en travessar-la. Acabava de morir la mare d’un company: «Els més joves llançàvem pedres als grisos i la Guàrdia Civil va acabar ocupant la colònia. Dos dies després detenien el matrimoniCamacho i el meu germà».Seria el primer cop que l’Agustín entraria a la presó, a la Model. Quan va sortir, i ja abans, «li resultava difícil trobar feina al poble o a la comarca», continua la Maria, perquè «s’involucrava per intentar millorar les precàries condicions de feina dels obrers. Aconseguia millores però ell anava al carrer». El 1974, l’Agustín era cridat a files i, fins i tot a la mili, diu la Maria, «va muntar una biblioteca clandestina a la taquilla. Volia que la gent es formés, que llegís, que pensés». Aquell mateix any moririen els seus pares. A la tornada a Sallent, «ja no trobaria feina», diu.Comença la seva vinculació amb exiliats i cenetistes a Perpinyà. Tornarà diverses vegades a Barcelona i Sallent, però ja era un home «marcat». Des de França, creuaria clandestinament els passos fronterers diverses vegades més. Però ja no tornaria viu a Sallent. I la vida de la Maria canviaria un 14 de març de fa 45 anys.
« Mai no he volgut que l’Agustín sigui un màrtir. El que vull és que el seu compromís no caigui en l’oblit»
MARIA RUEDA
GERMANA D’AGUSTÍN RUEDA
« El meu tiet era un home sensat, perseverant i fidel als seus ideals, que lluitava per les seves injustícies»
JÈSSICA PARRA
NEBODA D’AGUSTÍN RUEDA
Un crim d’estat
L’assassinat d’Agustín Rueda va ser el primer que va portar davant la justícia funcionaris de l’estat. La sentència, que no va arribar fins al 1988, decretava que la mort del sallentí havia estat constitutiva d’un delicte d’imprudència temerària; en el codi penal que estava en vigor el 1978 no existia el delicte de tortures amb resultat de mort. Segons el fiscal, va ser una pallissa intensa, prolongada i tècnica. El cos, com es pot veure en les fotografies que guarda la família i que va fer un funcionari de presons, va quedar destrossat.
El tribunal va condemnar Eduardo José Cantos, director de Carabanchel, el sotsdirector Antonio Rubio i cinc funcionaris més a deu anys de presó. L’acusació en demanava 30. Als altres funcionaris, a set, vuit i sis anys, i als metges José Luis Casas I José María Barigow a dos anys per un delicte menor d’imprudència. Per a la Maria Rueda, l’actuació dels metges, que van provar d’ocultar els fets i no van socórrer el seu germà, va ser «imperdonable». Com el càstig que van rebre els presos que posteriorment van denunciar les tortures. De fet, com denunciava la mateixa Maria Rueda a aquest diari l’11 de febrer del 1988, «el judici ha estat una farsa». I ho continua pensant: «Vam guanyar però els assassins van poder fer vida normal». Primer a Segòvia, «amb tota mena de comoditats: portes obertes, visites familiars i menjar».
Vuit mesos després del judici, les sentències van quedar sense efecte i es van reincorporar a Carabanchel.
«Ens van donar la raó per tota la pressió social»
«Va ser un cas molt mediàtic. No ho van poder tapar, tot i que ho van provar des de l’inici. I ens van donar la raó per tota la pressió social», recorda avui Maria Rueda. El febrer del 1988 explicava a aquest diari l’actitud del president de la sala durant el procés judicial: «Estava totalment al costat dels acusats. De vegades, fins i tot donava respostes en lloc dels funcionaris; en moments en què els acusats estaven acorralats donava minuts de descans i va celebrar el judici durant els dies de Nadal perquè no hi hagués tanta gent». Impotència.
El 17 de març del 1978, més de tres-centes persones, cantant himnes com A las barricadas, acomiadaven a Madrid el fèretre d’Agustín Rueda després de sortir de l’Institut Anatòmic Forense. L’endemà, el 18 de març, el cos arribava a Sallent. La situació a la conca minera era de vaga general. En un ambient especialment emotiu, més de 3.000 persones es van concentrar a la Botjosa per acompanyar el cos del llibertari sallentí al cementiri enmig d’un gran desplegament policial. Com explicava aquest diari anys després, recordant l’enterrament, «més de cinc-cents membres de les forces de l’ordre van ocupar els carrers de Sallent i es van situar estratègicament a la muntanya de les Forques, des d’on es controlava el cementiri. No hi va haver inicidents greus, però la invasió dels militars va provocar els sallentins, que van denunciar el fet públicament». Aquell mateix dia, es va conèixer el text d’una carta que Agustín Rueda havia dirigit a l’opinió pública en què denunciava la política del govern en matèria penitenciària.
Àlex Romaguera
Periodista especialitzat en moviments socials
«La Maria, com totes les víctimes de la transició, van viure soles el procés»
Són quinze familiars de víctimes de violència política assassinades per ETA, els GRAPO, el gihadisme, l’extrema dreta o els aparells de l’estat. De Merçona Puig Antich, a Pilar Manjón, de Pili Zabala a Rosa Lluch i la sallentina Maria Rueda. Són protagonistes del llibre del periodista Àlex Romaguera (1970) a Víctimes en so de pau (Pagès Editors). Què les uneix? «Les equipara el dolor viscut i el valor de passar del dol a la resiliència, de rebutjar la violència i de tenir clar que totes les víctimes tenen els mateixos drets». Àlex Romaguera, juntament amb Maria Rueda, va presentar el llibre ara fa uns quants dies a l’Espai Òmnium de Manresa.
Què destacaria del testimoni de la Maria Rueda?
Ella, com les víctimes del període de la transició, la Merçona Puig Antich o l’Asier González, estan unides per un sentiment de soledat, de perplexitat, d’indefensió i d’impotència. Van viure molt soles tot el procés. Ningú no els va fer costat, ni els partits polítics ni els sindicats... excepte en el cas de la Maria, col·lectius com Mujeres Libres. Sola, acompanyada d’algun amic de l’Agustí, es va dedicar a denunciar el cas recorrent poblacions de l’estat. Un periple de desemparament amb una doble victimització.
Què vol dir?
Que al dol se sumava el menyspreu de les autoritats i les institucions del moment. A la Maria, però, li va quedar el consol d’haver aconseguit portar a judici per primer cop funcionaris de presó que van ser condemnats, tot i el tracte preferent que van tenir, amb sentències sense efectes al cap de vuit mesos.
Què destacaria d’ella?
La seva entrega i dedicació. Tot i el desgast emocional després de tants anys ha aconseguit mantenir viva la memòria de l’Agustín per donar a conèixer com des de les estructures de l’estat es reprimia qualsevol dissidència d’uns joves durant el canvi de règim. En el cas de l’Agustín, per la seva lluita a favor dels treballadors i perquè els presos comuns i polítics tinguessin una vida digna.
Les víctimes volen ser identificades com a víctimes?
Totes es consideren supervivents. Cronificar-se com a víctimes provoca dolor i tristesa, però ser reconegudes víctimes legalment els permet tenir dret a una justícia correcta i a un procés de reparació. Però tant la llei de les víctimes del terrorisme del 1999, com la del 2011, exclou els afectats pel terrorisme d’estat, pels crims dels cossos i forces policials. Els nega aquesta condició. Oficialment, se’n despreocupa. Reconèixer-les significaria que l’Estat admet que ha matat.
Víctimes de primera i de segona?
O de tercera, sí. Són víctimes que no han vist satisfets els drets fonamentals que els reconeix l’ONU, que són el dret a la veritat, a la justícia i a la reparació. Només se n’han reconegut algunes causades per grups d’extrema dreta i dels GAL.
El període més negre és el de la Transició?
És quan hi ha més casos d’impunitat. Es calcula que del 1975 al 1982 hi ha unes 270 víctimes de les quals no se sap qui van ser els seus botxins i que no s’han judicialitzat.
I avui dia?
L’estat continua instal·lat en un model de silenci que ha estat denunciat en l’àmbit internacional perquè derogui una sèrie de lleis que impedeixen escatir la veritat. La llei de secrets oficials del 1968 o la d’amnistia del 77. O l’anomalia de l’Audiència Nacional.
VÍCTIMES EN SO DE PAU
Àlex Romaguera
Pagès Editors. 196 pàg. 17 €
