Regió7

Regió7

Empar Moliner enamora Castellbell i el Vilar

L'escriptora coneix els seus veïns i veïnes en un acte literari al poble en què presenta la seva premiada novel·la «Benvolguda»

Empar Moliner, envoltada de veïnes i veïns de Castellbell Oscar Bayona

«M'agrada la gent», diu Empar Moliner just acabada la seva formidable presentació pública a Castellbell i el Vilar, ja el seu poble adoptiu. I a Castellbell li agrada Moliner. Se n'ha enamorat, un amor a primera vista. Ahir, l'escriptora «de poble, de Santa Eulàlia de Ronçana», va presentar la seva última novel·la, «Benvolguda», guanyadora del Ramon Llull l'any passat, a l'antiga biblioteca de Castellbell, un local al darrere de l'edifici consistorial, en desús cultural des de fa una dècada. Ahir a la tarda, una cinquantena de persones la van omplir a petar per conèixer la seva nova veïna, una escriptora famosa. Una personalitat en aquest poble de minsa activitat cultural.

Avui és un dia gran. Han vingut les veïnes de Moliner de Sant Cristòfol, dones i homes de tots els nuclis del poble que volen conèixer-la, saludar-la. Moliner arriba una mica tard acompanyada d'amics. «Nenes, xurris, guapes», escampa entre les dones amb ulls plens d’entusiasme. L'acompanya l'alcaldessa, Montse Badia, fascinada per la potent personalitat de Moliner. Fa poc més de tres mesos que l’escriptora va trucar Badia per comunicar-li que volia viure a Castellbell, a cal Joan del Plaià, una masia del 1830 a la qual convé un profund rentat de cara. Des d'aleshores, la relació entre l'escriptora i l'alcaldessa ha anat agafant cos. Les parelles han sopat juntes. «N’estic aprenent molt M'ha agradat conèixer l'Empar de veritat. Som dues ànimes bessones», diu Badia, per a qui la loteria seria un premi menor comparat amb l'arribada de l'escriptora. «Els diners són efímers, però el coneixement és etern», sentencia l'alcaldessa.

Moliner i Badia, «la jefa», li diu l'escriptora, pugen les escales. L'alcaldessa li ensenya el seu despatx. Dins l'antiga biblioteca, al costat de la tarima hi ha una taula amb uns geranis preciosos, un regal per a l'escriptora. Empar Moliner ve a parlar del seu llibre, de literatura, però també a donar-se a conèixer a un auditori encisat d’entrada. L'alcaldessa, que farà de conductora de l'acte diu sentir-se identificada amb la protagonista de «Benvolguda», la Remei, una dona en plena travessa de la menopausa, que veu esquerdar-se la seva vida familiar. Badia li pregunta: «què hi ha de tu a la novel·la?». I Moliner, que vesteix còmode, d'estar pel poble, s'embala. És enèrgica, una conferenciant esteroidèica, pura dinamita oral. L'apassiona parlar de literatura i engega una breu classe sobre ficció. Diferencia entre narració en primera i tercera persona, argumenta sobre la veritat narrativa, cita Kazuo Ishiguro. Insisteix que en primera persona (com està escrita «Benvolguda») l'autor «ha de ser sincer, posar-hi molta entranya». Explica com li agraden les digressions en la seva literatura. 

Cita Philip Roth i les seves magnífiques novel·les sobre el crepuscle de la sexualitat masculina. La seva «Benvolguda», diu, «no és una novel·la per a dones, sinó per a lectors». Assegura que «es pot fer literatura de tot, perquè l'important no és el què, sinó qui ho explica i com». Recomana llegir Dorothy Parker i Moby Dick i Kafka. Cita «Les criades», de Jean Genet, i l'alcaldessa fa que sí amb el cap. Explica com la seva novel·la tracta també sobre la maternitat i de l'amistat entre dones a les portes de les escoles. 

Revela alguns secrets de l'escriptura. Per què utilitza «curull» en la primera frase de la novel·la, per què la pluja a «Benvolugda» és «de peixateria». Per què és inevitable que «tocar l'ase» abundi a les seves narracions. S'adreça a l'auditori, que la segueix entusiasmat, com «gent Pfizer», persones amb la tercera vacuna, cauteloses a certa edat. No gent gran: «gent guapa», perquè Moliner veu així tothom, diu. I aborda el final de la novel·la, que no agrada tothom, afirma. L'alcaldessa confessa que encara no hi ha arribat, però Moliner no fa spoiler. 

«La gent que llegeix és més guapa», diu l’escriptora famosa, que encanta la sala amb un discurs desordenat però contagiós. Tothom vol posar-se a llegir. Ella insisteix que cal que els adolescents ho facin en veu alta, com es feia abans, perquè les paraules penetrin en aquests cervells plens de pantalles. «La literatura és per a intel·ligents. Som pocs, som una secta, però tenim raó nosaltres», insisteix. I torna a les cites quan diu com beure i com no:sí com Falstaff; no com Cheever. Moliner no para quieta: s'asseu, es posa dreta, obre les cames com si hagués de saltar damunt l'auditori o una bona història. Torna a seure, posa les cames sota les natges. Un torrent en temporada de pluges.

La conversa deriva cap a la vida quotidiana. Moliner vol conèixer els veïns, que l'aconsellin sobre què plantar al seu tros de terra. Hi vol un miler de ceps. «No t'hi cabran», crida algú que coneix la finca. La noia de Ca la Julita l'anirà a veure. I parlen de senglars, de com aturar-los perquè no destrossin la vinya. 

No s'acabarà l'acte sense que Moliner ja es proposi fer ja alguna cosa per la vila. «Un maridatge literari», amb vins del Pla de Bages. D'aquí marxarà amb ampolles de La Diferenta i de Fargas Fargas, regal de l'Ajuntament. Del maridatge se n'encarregarà Josep Belmonte, sommelier, marit de l'alcaldessa, que amb Moliner triaran segur un menú ple d'exquisideses. 

Acabada la presentació hi ha una cua enorme per signar exemplars de «Benvolguda». Tothom vol parlar amb la nova veïna, presentar-se, fotografiar-s’hi. Moliner és amable, propera, ja és dels seus. «Nenes, anem a sopar, no?», proposa l'escriptora, que just abans de marxar coneix la darrera resident de Cal Joan del Plaià, que li voldrà fer una visita. A Sant Cristòfol, on ja resideix, de lloguer, en una casa propera a la seva masia, que no estarà a punt fins d'aquí a uns mesos, haurà de conèixer la Teresa Calsina i la Maria Engràcia Calsina, «els dos pilars de Sant Cristòfol», diu Montse Badia. No són parentes, malgrat el Calsina. A Sant Cristòfol tothom es diu Enrich i Calsina, un cognom documentat des del 1200.

Empar Moliner surt de l'antiga biblioteca amb el poble a la butxaca. «Buscava una masia, era el meu somni. Però no havia d'estar a més d'una hora de Barcelona». Castellbell i el Vilar, sota Montserrat, el massís sobre el qual escriu i que la té captivada, havia de ser el lloc. «M'agrada conèixer gent», diu Moliner, que aquí la coneixerà tota. Li agrada fer poble, però assegura que voltarà per la nit de Manresa. «Ens veiem pels bars», s'acomiada.

Compartir l'article

stats