«Nostromo»

El londinenc David Lean ha passat amb tots els mèrits a la Història del Cinema per ser el director d’obres èpiques que combinaven allò que és històric amb el dramatisme individual, sempre amb un gran sentit de la posada en escena, espectacular quan calia i íntima quan els personatges ho reclamaven. Tothom recorda El pont del riu Kwai, Lawrence d’Aràbia, Doctor Jivago i La filla de Ryan, aquesta darrera bastant incompresa al seu moment per la crítica i origen d’un greu disgust del realitzador, que el va mantenir desenganyat catorze anys –amb el projecte frustrat d’una versió de Motí a la Bounty per a Dino de Laurentiis entremig–, fins aconseguir rodar Passatge a l’Índia el 1984. No val oblidar, però, que els anys 40, Lean ens va oferir un clàssic del cinema romàntic, Breu encontre, i una de les millors adaptacions de Dickens amb Grans esperances.

La novel·la Nostromo és potser la millor –posem-la al costat d’El cor de les tenebres i Lord Jim– escrita pel polonès reciclat en anglès Joseph Conrad. La va publicar l’any 1904, basant-se en la guerra de la independència de Panamà respecte a Colòmbia i en el llibre de Santiago Pérez Triana, fill d’un president colombià, titulat Cincuenta años de desgobierno. L’obra és ubicada en una imaginària república sud-americana anomenada Costaguana i, en concret, al port de Sulaco, a la part occidental, separat de la resta del país per grans serralades. Els personatges principals són: Charles Gould i la seva esposa Emilia, administradors de la mina de plata de Santo Tomé; José Avellanos, polític il·lustrat, i la seva guapa filla Antonia; el diletant convertit en periodista Martin Decoud, enamorat d’Antonia; Giorgio Viola, anomenat Garibaldino, un lluitador que va acompanyar Garibaldi per l’Uruguai i el Brasil; i, per damunt de tots, Gian Battista Fidanza, capatàs de descarregadors, conegut precisament com a Nostromo. Tots ells, amb els capitalistes americans, els dictadors militars i els revolucionaris, pinten un fresc de la realitat dels països sud-americans sota el poder de les inversions estrangeres, en el joc d’interessos que porta la qualificada civilització.

Després d’haver deixat en mans de Steven Spielberg el rodatge de L’Imperi del Sol, David Lean s’embarca en el projecte de portar a la pantalla Nostromo, amb un repartiment de luxe, que inclouria Marlon Brando, Peter O’Toole, Anthony Quinn, Paul Scofield i l’actor francès d’origen grec Georges Corraface en el rol principal. Serà el seu comiat del cinema en beauté. En principi, la Warner està disposada a arriscar més de 30 milions de dòlars, amb Spielberg de productor executiu, però el guió passa per diferents vicissituds –ni Christopher Hampton ni Robert Bolt l’encerten– i els americans es retiren. Llavors entra en escena Serge Silberman –el productor francès de films de Buñuel i Kurosawa–, Lean s’encarrega del guió juntament amb Maggie Unsworth i les localitzacions se cerquen a Almeria. Les companyies asseguradores es mostren refractàries a mantenir la confiança en un director de 80 anys, en una superproducció de tan embalum. Finalment, a Lean li detecten un càncer de gola, que el porta a la tomba l’abril del 1991. Semblava que John Boorman –amic personal de Lean– agafaria les regnes del propòsit, però no hi va haver sort i la complicada estructura del llibre de Conrad queda plasmada en una minisèrie de quatre episodis, cofinançada per la BBC, la RAI i TVE, dirigida per Alastair Reid.

Hi ha un documental (a la foto) que narra tota la navegació i la varada en els esculls d’aquest darrer projecte del mestre anglès, dirigit per Pedro González Bermúdez el 2017 i que s’ha anat passant pel canal TCM.