Manresa homenatja aquest divendres dos desconeguts regidors de la República, víctimes de la dictadura franquista

Aquest divendres, a les 6 de la tarda, a la sala d'actes del Centre Cultural el Casino de Manresa, l'Associació Memòria i Història de Manresa promou un homenatge a dos regidors de l'Ajuntament de Manresa del temps de la República, molt desconeguts, a qui el franquisme va fer pagar cara la seva adhesió a la República: Josep M. Álvarez Miguel, que va ser reclòs a la presó de Manresa; i Antoni Bertran Raurell que, després de la guerra, ja no va poder tornar a viure a la capital del Bages.

Durant l'acte es presentarà un web dedicat a Josep M. Álvarez i un altre a Antoni Bertran, que han elaborat els historiadors Jordi Pons i Genís Frontera i que es podran visitar al portal memoria.cat. Durant l'homenatge, la Companyia Els Carlins llegirà fragments d'un epistolari entre Josep M. Álvarez (aleshores exiliat a França) i la seva esposa, Maria Baltiérrez, des de Manresa; i uns fragments de les memòries d'un dels fills d'Antoni Bertran  A banda dels webs creats expressament, les biografies d'aquests dos republicans ja es poden trobar al web La República a Manresa en un clic (1931-1936). Com a curiositat, de les obres que van sortir del taller de manyeria i de maquinària A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa, d'un dels homenatjats, Antoni Bertran, que va ser ferrer, fabricant metal·lúrgic, republicà federal i regidor de Manresa, destaquen la portalada del Teatre Conservatori i la del Kursaal, que un dels seus fills, l'Hipòlit, de 97 anys, que assistirà a l'acte, visitarà.

Aquestes són les biografies extretes de La República a Manresa en un clic (1931-1936):

Josep María Álvarez Miguel (Manresa, 1905-1986)

Va néixer a Manresa el 5 de gener de 1905. El seu pare era un ferroviari navarrès que treballava a l’estació del Nord i la seva mare era natural de Valladolid. Vivia amb els seus pares i les seves dues germanes petites al carrer de Talamanca. Bon estudiant, als catorze anys comença a treballar a l’Estació del Nord com a factor (paqueteria), igual que el seu pare. Més tard hi farà de comptable, i obrirà una petita acadèmia on a les tardes ensenya francès, català i economia.

Durant la República s’afilia a Esquerra Republicana de Catalunya. Fou cunyat de Joan Selves i Carner, primer alcalde republicà de Manresa i posterior conseller de Governació.

El 1934 es casa amb Maria Baltiérrez Clotet, de família benestant i d’ideologia republicana. El dia que bategen el seu primer fill esclata la guerra: és el 18 de juliol de 1936, quan es produeix el cop d’estat feixista que capgirarà la vida del jove matrimoni.

Josep María Álvarez es presenta voluntari, sense haver d’anar al front. El seu compromís polític es tradueix en la seva elecció com a conseller-delegat d’Hisenda i Economia del Consell Municipal el 26 d’octubre de 1937, durant l’alcaldia de Josep Corbella, càrrec que ocupa en nom de la CNT i que mantindrà fins al 31 de maig del 1938.

El 22 de gener del 1939 Josep María Álvarez marxa sol cap a l’exili. Dos dies després Manresa és ocupada militarment. Travessa la frontera enmig de l’allau humana de refugiats a principis de febrer del 39 i és tancat al camp de concentració de Saint-Cyprien. Allà va estar en un barracó de manresans, entre els quals hi havia Joaquim Amat-Piniella.

Al cap d’un temps serà traslladat al camp de Sètfonts i d’allà al de Vernet d’Arieja. Dintre de les dures condicions dels camps, ell tindrà sort, perquè el seu domini del francès fa que els gendarmes l’agafin com a intèrpret.

Finalment aconsegueix sortir del camp per treballar en una empresa metal·lúrgica al municipi de Romorantin, al departament de Loir-et-Cher, a la meitat nord de França.

La seva voluntat de reunir-se amb la família fa que explori la possibilitat de tornar a Manresa, però la seva esposa troba dificultats per aconseguir els avals necessaris davant les autoritats franquistes per evitar la presó o l’afusellament. Malgrat els bons informes sobre la seva persona, el càrrec polític que va exercir desaconsella la seva tornada. Aleshores és la seva esposa que inicia tràmits per poder reunir-se-li, junt amb els dos fills, a França, malgrat la seva recança per la nova guerra que ha esclatat contra Alemanya. Les dificultats per obtenir un passaport francès ho van endarrerint.

El maig-juny de 1940 la invasió llampec alemanya de França, la seva ocupació ràpida de nord a sud amb el seguit de bombardeigs aeris i l’allau de refugiats que en fugen canvia completament la situació: Josep Mª Álvarez fuig també cap al sud i decideix córrer el risc de travessar la frontera espanyola. Ho farà l’agost de 1940, quan la III República francesa ja és història.

Creuarà els Pirineus amb un passador, perquè el passaport que duia, visat pel consolat espanyol, no serveix sinó porta l’autorització francesa. Arribarà a Ripoll, i d’allà a Ribes de Freser, on hi ha una família que l’acollirà.

Després d’uns dies decideix tornar a Manresa i presentar-se a les autoritats franquistes. Abans, però, passa per la casa familiar que tenen els Selves a Castelltallat. Baixant a peu cap a Manresa se’l troba un amic seu taxista que li ofereix de baixar amb ell. Però en arribar a Manresa, l’amic taxista s’avança i el delata davant les autoritats.

Serà empresonat, jutjat i sentenciat a 12 anys de presó «por Auxilio a la Rebelión Militar», commutats per una pena de 6 anys i un dia, i dels quals n’acabarà complint prop de 2 a la presó de Manresa. Aquí podrà ser visitat entre reixes per la seva dona i fills. Sortirà de la presó el juny de 1942 en règim de llibertat vigilada fins al 1949. La policia, però, li ordenarà confinament domiciliari cada cop que Franco visiti Catalunya, el darrer en una data tant tardana com el juny de 1970.

No podrà recuperar mai el seu lloc de treball a l’Estació del Nord per «rojo». Es guanyarà la vida com a viatjant de productes diversos, amb èxit amb els productes d’aixovar per a núvies.

Va morir a Manresa el 1986 als 81 anys d’edat.

Antoni Bertran Raurell (Vilafranca del Penedès, 1897 – Barcelona, 1983)

Antoni Bertran és un ferrer inquiet i talentós que neix el 1897 a Vilafranca del Penedès i el 1923 es trasllada a Manresa, atret per les oportunitats que li ofereix la capital del Bages en el "ram del ferro”. S’hi trasllada amb la seva dona, la Maria Gallart, i el seu primogènit d’un any, el Manel. El 1925 neix el seu segon fill, l’Hipòlit, que aquest divendres serà a Manresa.

Després d’un primer domicili, la família Bertran-Gallart s’instal·la al número 4 del carrer del Dos de Maig, en una casa de dos pisos, on la família viu a sobre mateix del taller de manyeria i de maquinària que regenta l’Antoni: A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa.

El taller no triga a consolidar-se i prospera de seguida: hi treballen de sis a deu operaris i ateny tant la producció mecànica –sobretot de màquines perforadores- com la forja artesana en la qual l’Antoni Bertran gaudeix més i es realitza com a ferrer.

Entre la gran quantitat d’obres de manyeria i forja que assumeix, cal destacar la de la segona i última portalada del Teatre Conservatori, oberta davant per davant del Passeig, i l’entrada, les reixes i les baranes de la casa Matamala. Tanmateix, l’obra de la qual Bertran es sent més orgullós és la del 1927 al batejat com a Gran Kursaal de Manresa. Durant la seva construcció el taller d’Antoni Bertran basteix la triple portalada d’accés a l’atri “a través d’una reixa de línies clàssiques amb pilars coronats per fanals de ferro i vidre”, i també hi forja totes les baranes, tant les balconeres com les d’escala. Ben aviat el seu taller es fa un nom a la ciutat i al Bages.

Antoni Bertran és client assidu de l’American Bar, és futboler, un apassionat de l’esport de taula i, sobretot, del billar. Durant aquests anys s’associa al Billar Club Manresa amb seu social a l’American Bar; i no triga a integrar-se a la seva junta directiva. El llibreter, lletraferit i cul de cafè del Passeig, Joan Vergé, diu de l’Antoni que “els càrrecs de junta i les assemblees del Club [de billar], l’han iniciat en l’art difícil de la polèmica. Hom pot comprovar en els llibres d’actes, que les protestes més sorolloses i ben argumentades, provenen sempre de l’afany de bona administració i ordre d’en Bertran.” L’Antoni té do de gents, és bon comunicador, té inquietuds i és respectat com a persona honesta i raonable. Aquest caràcter i el seu ja citat “afany de bona administració i ordre”, marcaran la seva politització natural cap al republicanisme manresà.

A l’American Bar i al “passeig Esquerre”, l’Antoni Bertran coneix i confraternitza amb catalanistes progressistes i republicans nacionalistes. Conflueix amb els fills radicalitzats dels “lligueros” del Casino i amb els joves manresans d’origen rural o provinents de l’obrerisme i de la menestralia que, com ell, han progressat socialment a la ciutat. És així com el desembre del 1929, Bertran viu la fundació del diari El Dia. També veu com els seus amics “lluhins” funden, el juny del 1930, l’Acció Catalana de la Comarca del Bages, presidida a partir de l’agost pel company de gremi Francesc Senyal que, com Antoni Bertran, és un nouvingut a Manresa que també ha progressat fins a regentar un taller propi de llauneria i maquinària. Durant el mes de març del 1931, aquest partit es fusiona amb el Centre Republicà Català per a crear la Unió Catalanista Republicana de Manresa (UCR), amb seu al número 30 del Passeig, poc més amunt de l’American Bar.

Amb l’adveniment de la República i davant de l’hegemonia d’ERC a Manresa, Antoni Bertran i com proclamava el diari El Dia el 1929, se sent “pimargallià” en esperit: el 1932 participa en la fundació de l’Ateneu Republicà Democràtic Federal de Manresa i Comarca que, tot just l’any següent, ja s’adapta al context catalanista del moment amb el nom “nacionalitzat” de Centre Republicà Federal Català (CPFC), presidit per Juli Domingo.

Antoni Bertran ja es troba fent política a primera línia i per a les eleccions municipals catalanes del 14 de gener del 1934, ja va de número dos del CPFC a la plataforma Concentració Republicana d’Esquerres encapçalada per ERC amb Francesc Marcet al davant, el qual també regenta un taller de llauneria. Aquesta candidatura guanya les eleccions i revalida els 16 regidors de la Concentració Republicana del 12 d’abril del 1931.

Com a regidor i militant destacat del CRFC de Manresa, Antoni Bertran ajuda al president i al secretari dels federals manresans, Joan Burés i Eudald Costa, a organitzar el Segon congrés del Partit Republicà Federal de la circumscripció provincial de Barcelona que se celebrarà a Manresa el 17 de juny del 1934. En aquesta convenció, el comitè comarcal hi presenta el setmanari Fructidor com a òrgan de comunicació dels federals bagencs; i hi intervenen representants de l’Ateneu Obrer Federal de Sant Adrià de Besòs, del Centre Republicà Federal de Badalona i del Centre Republicà Democràtic Federal de Santa Coloma de Gramenet.

Arran dels Fets del Sis d’Octubre és reclòs a la presó de Manresa, a la presó Model de Barcelona i al vaixell Uruguai, habilitat com a presó al port. El 24 de desembre és traslladat al vaixell Argentina i, seguidament, és posat en llibertat. La victòria del Front d’Esquerres a les eleccions generals plebiscitàries del 1936 restituiran Bertran en el seu càrrec de regidor de l’Ajuntament de Manresa.

El març del 1936, just quan publica el llibre 40 homes i un campionat, Joan Vergé escriu que Antoni Bertran “ara, incorporat a la seva vida normal, es lliura de nou a les expansions preferides -billar i escacs- i torna a regnar l’entusiasme en el seu taller de serralleria, on no s’acaben mai les cantades: Esmola que esmola…”, fins que arriba el 18 de juliol del 1936, la nit del qual Bertran és reuneix amb la resta de l’equip de Govern a l’Ajuntament de Manresa. Durant els propers mesos, supera dues remodelacions del govern municipal -les del 4 d’agost i de l’11 de setembre- i es manté al seu càrrec de regidor, lleial a l’alcalde Marcet fins que cessen plegats, entre altres, el 19 d’octubre del 1936.

Tanmateix, Antoni Bertran manté intacte els seus principis ideològics i el compromís polític; i el 17 de juny del 1937 consta com a president del CRFC de Manresa amb Teodor Amador com a secretari. Els dies 23 i 24 d’octubre del 1937 i com a president dels republicans federals de Manresa, Antoni Bertran Raurell, intercedeix amb el confederal Antoni Camps, cap del departament d’Investigació i vigilància local -amb seu a l’ara col·lectivitzat Casino dels senyors- perquè retorni les armes de foc que va requisar a dos militants del CRFC, el guàrdia urbà Pasqual Palau i al sabater Manel Prat, després que aquests s’encaressin a un escamot revolucionari. Per a posar fi a la batussa, el president Bertran assegura al “camarada” Camps que “els dos amics que ja coneixeu han promès davant nostre distingir-se per la bona harmonia que ha de sortir dels militants a tot partit polític.”

La militància del CRFC que presideix Antoni Bertran és, majoritàriament, obrera i menestral, nodrida de mecànics, electricistes, sabaters, pastissers, botiguers, ferroviaris, calderers, filadors, teixidors i cintaires. I també hi milita una dona, l’obrera Pilar Mesalles de cal Galí de Manresa.

Mentrestant, el negoci A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa és col·lectivitzat per la Comissió Mixta Tècnica de Serrallers de Manresa dominada per la CNT i l’UGT, alhora que l’Antoni es converteix en un treballador més del taller que havia creat tretze anys enrere. A partir del 1938, el taller serà militaritzat i la seva producció es posarà al servei del cossos d’enginyers (companyies de sapadors) de l’Exèrcit Popular de la República. Al taller del número 4 del carrer Dos de Maig de Manresa s’hi fabricaran els encaixos metàl·lics per a fixar les passeres que, a finals de juliol del 1938, creuaran l’Ebre en la batalla final de la guerra Civil.

Antoni Bertran i la seva família abandonen Manresa el matí del 23 de gener del 1939, un dia abans que les tropes franquistes ocupin la ciutat. Pugen a un camió International Harvester dels pontoners del cos d’enginyers de l’Exèrcit Popular, el qual els duu fins a Balenyà. D’allà, agafen els ferrocarrils del Nord i arriben a Ripoll el 24 de gener. Fent camí a peu cap a Sant Joan de les Abadesses, seguint la “retirada”, es refugien en dues cases emboscades, primer al mas de l’Anglada i, després, a ca l’Adroguer. El 23 de febrer del 1939, la família Bertran-Guitart emprèn el retorn cap al Penedès, a recer de la xarxa familiar.

Antoni Bertran Raurell desitja retornar a Manresa i recuperar casa seva i el taller. Per aquest motiu la seva dona visita la ciutat d’incògnit, es reuneix amb un advocat de dretes de confiança i li demana si creu que la família pot tornar sense patir les represàlies del nou règim dictatorial. L’advocat no té cap dubte: pel bé de la família, no han de tornar a Manresa. Fins i tot, quan la Maria Gallart està a punt de dir-li el nom del municipi on es troben, ell l’atura i li diu que no ho vol saber. Cal pensar que era perquè si trobaven l’Antoni Bertran i el detenien no poguessin mai pensar que els havia delatat. Atesa aquesta situació, doncs, Antoni Bertran mai més tornarà a la capital del Bages, la ciutat que l’ha vist progressar i per la qual tant ha lluitat i ha patit. Refarà la seva vida a Barcelona.