ENTREVISTA | David Carabén Cantant de Mishima

David Carabén, cantant de Mishima: «La veterania et fa veure la subtilesa»

La banda barcelonina que lidera David Carabén porta demà a la Stroika de Manresa la gira per sales de «L’aigua clara»

Dani Vega (guitarres), Alfons Serra (bateria), David Carabén (veu i guitarra), Marc Lloret (teclats) i Xavi Caparrós (baix)  | ALBERTO POLO

Dani Vega (guitarres), Alfons Serra (bateria), David Carabén (veu i guitarra), Marc Lloret (teclats) i Xavi Caparrós (baix) | ALBERTO POLO / SUSANA PAZ. MANRESA

Susana Paz

Susana Paz

Un any de «L’aigua clara». Què n’han tret, de net?

Que el disc ha agradat molt, tant a la crítica com al públic i ara, que comencem la segona fase de directes, en sales, ja percebem quines cançons han començat a quallar entre la nostra audiència.

Sobretot?

Cotó, i Un lloc que no recordi. Són els dos primers senzills i són les cançons més vistoses.

L’últim disc sempre és el millor?

Sí, perquè a nivell personal sempre tens la sensació que vas aprenent i que cada vegada ets un compositor més expert. Que ho fas millor, que t’entens millor amb la banda, amb l’estudi...

Però que un disc sigui bo o no, no només depèn de qui el fa sinó del món on el presenta i del moment que s’està vivint, de si estàs en sintonia amb la teva generació i de si la teva generació vol escoltar música o no.

Però Mishima està en sintonia.

Sí, amb el nostre públic segur. Tu fas un disc com un acte de comunicació. Tu projectes una cosa al món i el món ho rep o no. En el nostre cas s’ha rebut, la gira ho ha demostrat, està anant molt bé, tenim concerts i la gent en surt contenta. És la nostra manera de capturar si la resposta es bona o no. En el nostre nivell estem molt bé.

És una utopia arribar a tothom?

No és ni necessari. Quan tu vols arribar a tothom has de sacrificar moltes de les coses que dius. Si ho apliques a la política ho veus molt clar. Hi ha partits que volen abraçar un arc molt gran de les tendències ideològiques del país i perden una mica de contundència en el que diuen. També depèn de la banda que vulguis ser. N’hi ha que sí que volen aspirar a omplir estadis i el que diuen ha de ser prou blanc per agradar a tothom.

Entenc que Mishima no.

A sacrifici d’altres coses. És a dir, a mi, els artistes que sempre m’han agradat han sigut més punyents o han exigit una mica més de l’espectador i això fa que no tothom tingui l’humor, les ganes o l’interès d’escoltar aquest tipus d’artistes. És una negociació que fas amb tu mateix, amb les teves capacitats i també amb el mercat.

Però la banda ha anar eixamplant el seu públic.

Jo crec que hem anat creixent des del primer disc fins ara. Hi ha més gent que s’hi apunta però gota a gota. Som un grup que ha crescut molt lentament, amb el boca-orella, i molt a base de convertir-nos en una mena de clàssics. Mai vam tenir un moment d’esclat, mai hem passat dels 10 a 1000 fans en un moment. No. Hem vist pràcticament com s’incorporava la gent cara a cara.

Què li dona aquesta professió?

Fer música dona propòsit a la meva vida. Com totes les disciplines, com més li concedeixes més et retorna. I en el cas meu i en el cas de Mishima hi apliquem tantes hores, plaer i vivències que el retorn és molt gran. No només és en forma de reconeixement per part del públic i com a acte de comunicació que funciona sinó que al final la música que faig m’explica.

Per això diu que li agrada ser el tipus que canta a Mishima? Si no, què seria?

Jo tinc el problema i la virtut que soc molt tastaolletes, m’agraden moltes coses de la vida i això fa que quan una o dues d’elles són motiu de depressió o de tristesa perquè no m’han funcionat, m’equilibren les altres. Si no hagués estat músic? Periodista o realitzador televisió o qui sap si de cinema... qualsevol disciplina artística.

Per què?

Perquè m’agrada molt treballar en grup, m’agrada molt aquest exercici de jugar amb les formes i anar trobant què volen dir.

Ho diu per les cançons?

I pels articles. Quan començo a escriure, sé el que vull dir però a base de treballar-hi trobo el sentit. És un exercici que hauria fet en qualsevol de les vides que hagués viscut.

El pas del temps és un tema recurrent en les seves cançons. Por?

Por no, però el temps com a fenomen m’interessa molt. En física no hi ha manera de determinar o calcular el temps però en canvi els éssers humans el percebem i, d’alguna manera, el patim perquè ens acaba condemnant a una temporalitat reduïda i a morir. A més, fixa-t’hi que la música és un art eminentment temporal: no hi ha manera de gaudir-la si no passa el temps. El camí cap a l’entropia és el que fa que finalment existeixin les formes de vida.

Fer-se gran es percebre els grisos?

Veus la complexitat de les coses, sí. La joventut és més l’acció, la veterania et fa veure més les subtileses i els mitjos camins entre les categories fortes. Això no treu que per determinades disciplines necessitis passar a l’acció i triar.

Triï un lloc que no recordi.

La cançó prové de la idea dels dopaminèrgics, la gent que es deixa guiar per la dopamina, un neurotransmissor fonamental per sortir del llit i fonamental per viure la primera meitat de la vida. I és el que, segurament, ens van treure durant el confinament perquè ens limitaven la mobilitat d’una manera molt bèstia com si fóssim presos de les nostres vides quotidianes tot i que tinguéssim moltíssim plaer perquè estàvem amb la família. Però vam perdre aquesta capacitat exploratòria, aquesta necessitat que molts tenim de sortir al món, de confrontar-nos amb l’altre, que és el que moltes vegades li dona sentit al dia, de posar en dubte les nostres certeses.