«La Masia del Barça, a partir d’una certa hora, era la llei de la selva»

Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) va estar dels 13 als 17 anys vivint a la Masia del Barça i a la Residència Blume com a jove promesa del bàsquet. L’aposta per la cistella no va cuallar però la literatura va guanyar un narrador que ara posa el dit a la llaga del somni blaugrana en una novel·la, Triomfador, que fa dels maltractaments viscuts a la casa del planter barcelonista una reflexió sobre la configuració de la identitat. Miralles va viure a Manresa i sovinteja una ciutat on hi té vincles personals.

El Barça és una marca molt potent: s’està menjant el debat sobre la novel·la? 

Molta gent identifica que el Barça és el tema central, i això és una manera de promocionar el llibre. Però la veu narrativa pren distància i és neutre, fins i tot en el lèxic, per tal que el lector vegi que qui escriu ho ha viscut o està ben documentat.

Confia que la lectura deixi en el lector un pòsit perdurable?

El llibre està escrit perquè sigui de lectura ràpida però deixi petjada. Importa el què s’hi diu, però també el ritme, és una sensació física.

«Triomfador», sense voler-ho, connecta amb la realitat: vostè parla dels 90, però l’assetjament és un tema molt actual. En tenim un cas recent, i tràgic, a Sallent.

El que passava als 90 ja passava abans i encara passa. El bullying és un tema molt humà. Vaig escriure des de l’odi; no ho he fet sempre, però en aquest llibre sí perquè l’odi et permet superar la por. La meva experiència no va ser tan traumàtica com la del protagonista, l’Ulisses, va tenir les seves llums i ombres. 

Fa molts anys de tot allò. Per què hi retorna ara?

A partir del 2010 vaig tornar a jugar a bàsquet, partidets, i em van venir records de l’època de la Masia. Per fer progressar la ficció, el catalitzador és l’odi, no podia parlar del Barça des de l’admiració. L’odi és l’inici d’alguna cosa que dona energia, però després calia que hi hagués altres aspectes, la compassió, les contradiccions, ... Per mi, la novel·la és lluminosa.

Per què? Estem parlant de que, per exemple, se’t pixin a sobre.

Perquè una història com aquesta és una història de superació i de tranformació. L’Ulisses és un noi de Manresa a qui, de cop i volta, li passa un fet extraordinari, l’accepten a la Masia. Una oportunitat per a la transformació, un viatge que podia ésser com el de l’Ulisses homèric, que marxa d’Ítaca, passa una sèrie d’aventures i torna a la llar, és un relat sobre la configuració de la identitat. Però els soldats que tornaven de la guerra mundial també van viure moltes experiències i la seva identitat va esdevenir un caos. Dues possibilitats per l’Ulisses: identitat o caos. 

Hi ha molt de l’autor en el personatge principal?

En quina ficció l’autor no hi és? L’important era distribuir bé la informació, perquè les coses més escabroses ens generen inversemblança. Ara bé, fins on jo apareixo no era una cosa que em preocupés, jo sabia en tot moment que el text és una ficció a partir de la imaginació i de coses vistes. L’ex-resident de la Masia que vaig ser jo no em va condicionar. Em pregunto, però, si haver tingut les experiències que vaig tenir han condicionat la meva manera de veure la realitat. Era una persona abans d’allò i una altra després.

Vostè va viure a la Masia i va patir maltractaments. Quin record té de l’època?

Uns records vaporosos, hi ha coses que no sabia si havien passat o no, els espais, certes històries, ... Per fer la novel·la em vaig documentar, volia saber com ho havien viscut altres persones, hi va haver qui va patir molt, són experiències que configuren la manera de ser. També hi ha qui creia que no l’havia afectat, però al llarg del temps veuen que sí.

A la Masia, explica la novel·la, els futbolistes dictaven la llei.

Si eres futbolista ho tenies millor, els assetjadors buscaven la feblesa, el qui està fora de casa, la minoria, i els del bàsquet érem minoria, ... quan oloren la ferida s’hi llancen. Tenen complicitats. I una altra qüestió: on són els adults? La violència estructural pot ser activa, però també es manifesta a través de l’omissió quan ets responsable d’uns nois i no fas res.

Els responsables de la Masia no en sabien res?

No ho responc això, prefereixo que s’ho responguin els lectors.

El relat de la Masia sempre és el de l’excel·lència en la formació. Vostè ha canviat la mirada.

Es fa una neteja de la imatge, i això em fa riure i m’indigna. Per a l’Ulisses i altres personatges és molt difícil viure-hi, ningú vetlla per tu, a certa hora, allò era la llei de la selva. I no era intermitent, era continu.

Ha escrit per estar en pau?

No és una novel·la terapèutica. Estic vivint les reaccions a la sortida del llibre i m’agrada veure com reacciona la gent. Penso, però, que és un termòmetre de la societat que en cap roda de premsa se li hagi preguntat pel que jo explico als representants del club.

En el llibre hi ha noms propis, com Núñez i Guardiola, però cap dels assetjadors.

Els personatges reals donen versemblança d’una època, però els altres no són ningú en concret, són una suma de personatges.