La millor pel·lículade la història

La revista mensual britànica Sight & Sound es publica des del 1932, sota els auspicis del British Film Institute. De la mateixa manera que Cahiers de Cinéma a França va ser la veu dels components de la nouvelle vague, Film Ideal va fer conèixer a Espanya el valor dels clàssics Ford, Hawks i Hitchcock i la italiana Cinema Nuovo, fundada per Guido Aristarco, mantenia una línia essencialment marxista els anys 50, Sight & Sound era un exemple d’eclecticisme, encara que entre els seus redactors, també dels 50, hi comptéssim gent del free cinema social com Lindsay Anderson i Karel Reisz.

Resulta que la publicació londinenca organitza cada deu anys, d’ençà del 1952, una votació per classificar les deu millors pel·lícules de la Història del Cinema, segons una bona plèiade de crítics, programadors, arxivers i acadèmics, que en la darrera edició del 2022 es van elevar fins al respectable nombre de 1.639 electors. La primera llista era encapçalada per El lladre de bicicletes, de Vittorio De Sica, una de les obres definitives del neorealisme. Les cinc següents, fins a l’any 2012, el cap de cartell va correspondre a Ciutadà Kane, d’Orson Welles. Des del 1992, la tria es va dividir entre crítics i directors i, pel que fa a aquests darrers, l’escollit també fou el film de Welles. L’any 2012, les preferències van canviar, i Vertigen, d’Alfred Hitchcock, va ser designada guanyadora, juntament amb 2001: una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, en l’apartat corresponent als realitzadors.

La sorpresa ha saltat en aquesta última selecció, quan la relació l’ha encapçalada la cinta Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles, rodada el 1975 per la belga Chantal Akerman (a la foto). Es tracta de la història d’una viuda jove amb un fill adolescent, que es consumeix en la rutina diària, amb la monòtona repetició de les feines domèstiques i el recurs a la prostitució per guanyar-se la vida. Cal tenir paciència amb el seu metratge de més de tres hores i les llarguíssimes seqüències a la llar, els mateixos gestos amb la mirada buida i el cos cansat, per arribar a la catarsi del tercer dia, quan petites diferències accidentals trenquen la rutina i aboquen a una esplèndida Delphine Seyrig –cal ser molt bona actriu per navegar per les aigües del dolor– cap a la tràgica decisió que la deixa en un pla llarg mantingut en la interrogació més desoladora. Un cinema radical, en el sentit que t’obliga a experimentar el mateix que la protagonista, sense cap mena de finestra oberta a l’evasió.

Akerman, jueva amb família morta a Auschwitz, feminista, lesbiana i radical, va ser fidel a si mateixa, des de la influència rebuda dels undergrounds a Nova York, com Stan Brakhage i Jonas Mekas, fins a altres films de la seva obra, que podem seguir a Filmin, com Je, tu, il, elle, D’est i la seva darrera No home movie, que va rodar l’any 2015, abans de suïcidar-se a conseqüència d’una llarga depressió. Està enterrada al Père Lachaise de París, al costat de Jim Morrison, Colette, Proust i Edith Piaf.