Tot i que encara no és dels pintors més matiners, Lluís Puiggròs, de Santa Maria de Merlès, arriba a Sant Fruitós quan tot just han tocat les vuit tocades del matí. Segella la seva làmina i, tot seguit, ho aprofita per fer un cafè per afrontar la matinal. Altres pintors ja s’esperaven davant del centre cívic abans que el jurat obrís les portes per segellar i marxar cap als punts escollits per començar la seva obra. Són els participants del tradicional concurs de pintura ràpida que aquest diumenge hi ha convocat al municipi, un dels que es fan arreu de Catalunya on, pel seu arrelament i trajectòria, molts d’ells acostumen a prendre-hi part. 

El temps és or, però Puiggròs sembla que ho té tot sota control. Hi està avesat, i tot que disposa d’un marge de cinc hores per enllestir la feina, ell amb tres hores és capaç de tenir un quadre acabat per presentar al jurat. Fa més de trenta anys que participa a concursos de pintura ràpida, fins i tot fora de Catalunya. Tot va començar quan tenia deu anys i va guanyar el seu primer premi en un concurs de pintura ràpida. Des d’aleshores ha seguit aprenent, formant-se també a l’Escola d’Art de Vic. 

Unes veïnes observen el treball de Lluís Puiggròs, de Santa Maria de Merlès

Quan acaba el cafè se’n va cap al cotxe on té tots els estris per pintar i es dirigeix a l’entrada del poble, just al punt que ja havia triat prèviament per plasmar-lo sobre la làmina. El maleter està ple d’estris: pinzells, esprais, pots de pintura, un cavallet, garrafes d’aigua... Per què aquest lloc? «La setmana passada vaig passar per aquí just quan es ponia el sol i em va impressionar tant que vaig tenir clar el paisatge que havia de pintar», explica Puiggròs, que assegura que en altres ocasions no té una tria prèvia, «per això arribo una mica abans el mateix dia del concurs per buscar l’emplaçament». 

Quan arriba al punt, descarrega l’equipatge i es canvia de roba, es posa un jersei brut, uns pantalons tacats i una gorra de llana per no passar fred. «A vegades fins i tot t’arribes a embrutar els calçotets sense saber com», diu rient Puiggròs. 

Just a sota del vial on ha aparcat el cotxe hi passa el riu d’Or, que baixa amb molt poc cabal, gairebé sec. En una de les vores hi ha un un altre dels participants al concurs. Amb un carbonet als dits perfila la silueta d’un edifici que observa en la distància i marca els angles de les finestres amb un regle de fusta. Progressa de manera meticulosa, fixant-se en cada detall, i tria tons grisos, negres i blaus apagats per anar plasmant la seva obra. Damunt el cavallet hi té desplegats tots els estris: pintures, pinzells de totes mides, paper de cuina i un Cacaolat amagat darrere el llenç. Narcís Mansió és de Cassà de la Selva, ha estat pintor de parets tota la vida, però ara que està jubilat aprofita els concursos de pintura ràpida per distreure’s. De petit ja se sentia atret pel dibuix i la pintura. Diu que, de fet, era l’assignatura on tenia millors notes. Però no va ser fins als trenta-cinc anys que va començar anar a classes de dibuix professional. Un pintor del poble li va fer classes de dibuix durant tres anys, i afirma que avui quan pinta «encara continuo sentint la mateixa satisfacció de quan era petit». Amb els dits garratibats pel fred d’aquest matí, la falta de tacte fa que de tant en tant li caigui el carbonet a terra. És una dificultat afegida però que no l’atura. El mou la il·lusió pel dibuix. «He guanyat pocs primers premis. Alguns sí, per exemple a Sant Julià de Vilatorta, a Aurís, a Figueres o a Viladrau, però pocs», comenta Mansió. Reconeix que al Gironès es fan pocs concursos de pintura ràpida i això fa que per participar-hi tot sovint s’hagi de desplaçar cap a la Catalunya central o al Baix Llobregat.

Quan lliuren el quadre alguns pintors es queden a fer un dinar de germanor mentre el jurat fa la deliberació i d’altres opten per marxar cap a casa, ja que el jurat no sol anunciar-ho fins a mitja tarda. És el cas de Mansió, que diu que no es quedarà a esperar el veredicte, però que confia que si guanya li truquin.

Pintura ràpida

En paral·lel, Lluís Puiggròs ha anat avançant en la seva creació i ara espraia la tela amb diferents colors. Ell treballa amb esprai per marcar el primer esbós i després ho remata amb acrílic. Sobre el cavallet té una samarreta bruta, plena de taques de pintura d’un concurs de pintura ràpida de Burgos. Mentrestant, a l’altra punta del poble, ha plantat el cavallet la Yulyia Ilkunenka. Té 39 anys i és de Bielorússia, però fa deu anys que viu a Sant Fruitós. És una de les tres dones que s’ha presentat al concurs d’enguany. Diu que d’un temps ençà ha estat allunyada de l’activitat perquè va ser mare d’una nena. És pintora de parets i quan va arribar a Catalunya va treballar per encàrrec a grans ciutats com Barcelona, Sabadell i Terrassa. Avui ha estat el seu marit qui l’ha animada a fer una de les activitats amb què se sent realitzada i ha decidit apuntar-se al concurs que es fa al que ja s’ha convertit en el seu poble d’adopció. «A Bielorússia també es convoquen concursos de pintura ràpida, però es fan sempre a l’estiu. A l’hivern és impossible», perquè el fred intens posa moltes dificultats, diu Ilkunenka. Tot i que està concentrada pintant una imatge que té al davant, no es pot treure del cap la seva nena petita. I és que, diu, li manquen alguns pinzells, «però no sé si trucar al meu marit, perquè la petita dorm i la despertaria. Creieu que algú em robaria el quadre si el deixo aquí al carrer deu minuts?», es pregunta.

Puiggròs segueix avançant i, després d’espraiar, ha posat la directa i amb una hora i mitja de treball ha tingut el quadre enllestit. «Ara espero uns deu minuts perquè s’assequi la pintura i l’hora següent la dedico als detalls i als retocs finals», explica. Més enllà dels concursos de pintura ràpida, també exposa obres pròpies a galeries d’art. «Si guanyes el concurs, el quadre se’l queda l’Ajuntament. I si no guanyes, sempre tens l’opció de vendre’l», explica. Ara fa trenta anys que va decidir deixar-ho tot per dedicar-se exclusivament al món de la pintura. 

A prop de Yulyia Ilkunenka, ha triat el seu paisatge Josep Millàs, que ha vingut d’Igualada. Un pintor professional que ha recorregut mig món per mostrar unes creacions i unes habilitats que, afirma, ha après de forma autodidàctica. «La gent diu que pintar és relaxant, però la veritat és que hi ha moments que ho engegaries tot a rodar», admet Millàs. Tot i que gaudeix molt de la pintura, reconeix que quan no li acabar de sortir el que vol plasmar es frustra, oimés en concursos de pintura ràpida, «on es treballa a contra rellotge». «A vegades fas un quadre, no t’agrada, l’esborres, i amb una hora i mitja que et queda l’has de tenir enllestit», explica. Millàs va començar a pintar de petit, «quan em castigaven al passadís de l’escola», i ara ja fa trenta-cinc anys que s’hi dedica. Els caps de setmana es mou per tot Espanya buscant concursos de pintura ràpida, pot anar perfectament de Badajoz a Lleó i tornar a casa amb un premi a la butxaca. «Hi ha llocs d’Espanya que potser no guanyes res, però a d’altres, si ets el vencedor, et poden arribar a pagar fins a 5.000 euros». Tot i això, assegura que els premis són relatius, depèn molt del jurat o dels quadres que s’hi presentin. A Catalunya, per exemple, diu que s’estan reduint les dotacions i això en frena la participació. Recorda que, per exemple, «fa anys a Salelles, al Bages, hi havia un concurs amb un premi dotat amb 2.000 euros, i ara en canvi ja no hi ha ni concurs». A més, «el material també s’ha apujat molt, s’ha de pagar la gasolina, és una altra forma de vida». Després d’haver recorregut mig Espanya assegura que ha guanyat una quantitat de premis que arriba fins a tres xifres, i ha creat una petita gran família entre els pintors assidus. Més enllà d’Espanya, la pintura l’ha dut a creuar l’Atlàntic i ha arribat a Estats Units i al Canadà, on també hi fa exposicions. Recorda que aquest món dels concursos de pintura ràpida va començar amb tríptics informatius i ara els ajuntaments de cada poble ja envien un correu per informar-te quan hi ha un concurs. L’últim premi que ha guanyat ha estat el mes de gener passat a Manlleu. Cada any organitzen un concurs que se celebra el dia de Reis. Avui té una dificultat afegida. Gairebé fins a mig matí no s’aixeca la boira i dificulta veure el poble. «A vegades he buscat per internet idees per pintar sobre un poble en concret i Google t’ensenya imatges d’un altre poble, i és clar, llavors no guanyes el concurs», diu somrient Millàs.

Pintura ràpida

La majoria de pintors que participen a aquests concursos ja es coneixen entre ells i a la vegada es fan la competència. Estan en contacte a través de les xarxes socials, a través d’un grup de WhatsApp i de Facebook, on es comparteixen els concursos.

Puiggròs ha acabat el quadre abans de la una del migdia i torna al punt de segellar per lliurar el quadre al jurat que en farà la deliberació. Se’n va a dinar content de la feina feta i després, cap a les sis, hi tornarà per veure si hi ha hagut sort. I com a professor de pintura que és ha tornat a tenir sort (i perícia) una vegada més i s’ha endut el segon premi, valorat en 425 euros. 

Una vegada s’anuncien els guanyadors, el poble decideix un espai per exposar els quadres, en aquest cas és el Nexe-Espai de cultura on hi romandran dues setmanes i després l’Ajuntament se’ls quedarà en dipòsit.