Digue’m com llegeixes un llibre

C.S. Lewis: tots dempeus. El prestigiós professor de literatura, el brillant assagista religiós, el cartògraf del dolor per la mort de la seva dona (Una pena en observación), el fantàstic narrador de les Cròniques de Narnia, el crític literari erudit i innovador. D’aquesta última faceta sorgeix La experiencia de leer, un curt estudi de llarg recorregut convertit en un clàssic des de la seva publicació el 1961, recuperat per Alba Editorial en la seva col·lecció Trayectos en una traducció d’Amado Diéguez. Una obra carregada de lucidesa i saviesa que conserva la seva vigència i exposa reflexions perfectament aplicables a l’actualitat literària.

Lewis (Belfast, 1898-The Kilns, 1963) proposa un experiment: «Normalment i per tradició, la crítica literària es dedica a jutjar llibres. La seva opinió sobre la forma o les formes en què els lectors llegeixen un llibre en particular no és més que un corol·lari del seu judici per aquell llibre. Així doncs, i gairebé per definició, tenir mal gust seria el mateix que tenir gust de la mala literatura». I l’autor inverteix el procés: «Que la divisió entre lectors o maneres de llegir sigui el nostre punt de partida i la distinció entre llibres el corol·lari». Objectiu: descobrir en quina mesura és plausible definir un bon llibre perquè es llegeix d’una determinada manera i un mal llibre perquè es llegeix d’una altra molt diferent.

Majoria i minoria. Àrees distants. «En primer lloc, la majoria de la gent mai llegeix dues vegades el mateix». En canvi, «al llarg de la vida, els aficionats a les grans obres les poden llegir deu, vint i fins a trenta vegades». La majoria «no concedeix gran valor a la lectura. La considera més aviat un últim recurs. L’abandona alegrement tan aviat com sorgeix un passatemps alternatiu». La gent «lletrada», per contra, «busca sempre un moment de silenci i assossec per llegir prestant tota la seva atenció». I a qui li agrada la literatura viu la primera lectura d’una obra com una experiència intensa; el contrari del que succeeix amb els lectors passavolants: les persones «literàries» tenen sempre present el que han llegit.

Les xifres no compten: «L’important és que els uns no llegeixen de la mateixa manera que els altres. Hi ha crítics que miren per sobre de l’espatlla la majoria: illetrats, bàrbars amb reaccions ordinàries i vulgars. Un perill permanent per a la civilització». Com si llegir literatura popular fos «una infàmia moral». Lewis ho descarta: «En aquesta majoria hi ha certes persones iguals o superiors a alguns membres de la minoria en salut mental, virtut moral, prudència pràctica, modals i capacitat d’adaptació». I adverteix: «Tots els aficionats a la literatura som conscients que entre nosaltres no és petit el percentatge d’ignorants i canalles, de persones mesquines, retorçades i violentes». Millor oblidar-se dels qui practiquen aquest apartheid.

I els esnobs? Quin perill: «Estan per complet sotmesos a la influència de les modes». El devot de la cultura, per contra, «val com a persona molt més que l’esnob». Anem a la universitat. Sosté Lewis que «una trista conseqüència de convertir la literatura anglesa en ‘assignatura’ tant en els col·legis com en les universitats és que, des dels cursos inicials, en el cap d’aquests nens i joves tan obedients i conscienciosos, la lectura dels grans autors queda lligada a la noció de «mèrit».

Atenció: «El veritable lector sempre es pren de debò les seves lectures, perquè ell sí que llegeix amb dedicació i aparcant els prejudicis tant com és capaç. Però per aquesta mateixa raó és impossible que llegeixi amb solemnitat o gravetat tots els llibres que llegeix. Llegirà amb el mateix ànim amb què l’autor els va escriure».

I aquí és on els puritans fracassen estrepitosament: «Són massa seriosos per prendre’s la lectura amb la serietat necessària». Lewis aprofundeix en les diferències dels hàbits de lectura i els prejudicis derivats d’ells, les formes diverses de llegir i les satisfaccions diferents que cadascun obté de l’experiència. Hi ha lectors que critiquen la lentitud, uns altres busquen veritats indubtables sobre la vida, i no falta qui llegeix per guarnir-se amb un vernís de prestigi. Tot s’hi val. Com era previsible en un escriptor que fuig de la solemnitat l’obra traspua humor, dona un tracte precís i elegant a la paraula i exposa els seus pensaments amb claredat amena.

L’experiència de la literatura, sentencia Lewis, «guareix de la ferida de la individualitat sense minar els seus privilegis. Hi ha emocions col·lectives que també curen aquesta ferida, però destrueixen els privilegis». En la literatura, «com en la fe, en l’amor, en l’acció moral i en el coneixement, em transcendeixo a mi mateix, soc més jo que mai quan ho faig». Tota una declaració de grans principis propis d’un gran creador.

Subscriu-te per seguir llegint