Xavier Mas-Craviotto, escriptor: "La societat sacralitza la família i si la teva és un infern quedes desubicat"

Xavier Mas-Craviotto (Navàs, 1996) va irrompre en l'escena literària el 2018 guanyant el Premi Documenta, amb la novel·la La mort lenta, i el Certamen Art Jove Salvador Iborra 2018, amb el poemari Renills de cavall negre. Quatre anys després publica una novel·la que reincideix en alguns temes com la família i la mort i que, novament, protagonitzen dos germans que aborden la violència patida des de prismes radicalment diferents.

Vostè pateix, escrivint?

Pateixo quan començo a veure la novel·la en la seva totalitat i voldria traslladar-la al paper tal com la tinc al cap. Això em generació frustració, patiment, en no poder-ho fer. Aleshores, sobretot, treballo el llenguatge, poleixo el text, ...

Ho deia perquè la violència hi és present en tot moment, a la novel·la, no dona respir al lector.

És una violència subterrània i constant, la que han viscut els personatges. Tenia ganes de reflectir la violència que pateixen, la tensió que no s'acaba mai. Fins i tot quan s'alliberen d'allò que fa mal, la tensió continua, sempre estàs amb la necessitat de protecció. El que has viscut no pots no viure-ho. Volia que la novel·la resseguís aquesta violència permanent, no hi ha respir.

Li interessa la violència?

En aquesta novel·la volia explorar la idea de la violència. Sovint pensem en la física, però no és l'única que hi ha, i m'interessava també la idea de la comprensió, perquè ens fa humans la necessitat d'entendre, donar significat a allò que ens passa. És una lluita amb tu mateix, el relat el que t'ha passat, transmetre allò viscut, et pot generar un sentiment de frustració.

A vegades li pregunten si no és massa jove per escriure sobre la mort.

La mort t'ha d'interessar a qualsevol edat. Em diuen que els temes que tracto són foscos, però els tracto des d'un punt de vista literari, no vital. El meu jo escriptor i el meu jo que viu al món són coses diferents. Hi ha gent que em diu que no em veu tan pessimista com les meves novel·les, però el que escric és un artefacte, la meva vida no té res a veure amb les novel·les. A la gent jove també li interessen aquests temes.

Té referents literaris sobre les qüestions que tracta?

En la novel·la hi ha un germen remot que ve d'Em dic Lucy Barton, d'Elizabeth Strout, d'allà trec la idea de com els fets del passat marquen el present per sempre més, i no pots relacionar amb el present sense el filtre del que has viscut. De Foster Wallace i L'escombra del sistema n'hi ha reflex en les converses amb els terapeutes, el recurs d'enregistrar, i de Los renglones torcidos de Dios, de Torcuato Luna de Tena, les contradiccions de la ment, el fet que tot és un laberint dins del cap. En el pòsit de la novel·la també hi ha moltes pel·lícules que tracten la violència quotidiana, la que no és explícita.

En el seu debut com a novel·lista, La mort lenta, els protagonistes són dos germans que es queden orfes i fan de la casa el seu refugi. Ara tornem a trobar dos germans, però la noia decideix marxar lluny. Hi ha alguna connexió entre ambdues ficcions?

La mort lenta i La pell del món formen un díptic que tracta sobre la idea de la família i els vincles de sang. Després de la primera, tenia ganes de continuar explorant un concepte com a la família que se sacralitza molt, però ara van sorgint discursos diferents. Hi ha gent per a qui la família és el pitjor, i si la societat la sacralitza, et quedes desencaixat perquè no et reconeixes en aquests discursos hegemònics. També m'interessa el tema de la família perquè els lligams de sang no els pots triar, i si la família és un infern cal replantejar-se la situació vital. Davant d'una situació així, hi ha actituds diferents: ella s'allunya, ell s'estanca.

Fins el punt que el germà diu que en el seu món ideal hi sobra la gent?

Sí, ell pensa que allò que fa perillós el món són les persones.

Dels dos germans en tenim notícia per uns fets d'infantesa.

La infantesa forma part de la família, i els fets que tenen lloc en aquesta etapa et marquen molt. Sobre uns fonaments podrits no pots construir-hi res. El que et passa durant la infància i l'adolescència et condiciona quan ets adult.

Dels traumes, però, un no se'n pot sortir?

La qüestió, potser, és aprendre a viure amb el que has viscut, per això tens obsessió a fer alguna cosa amb el que has viscut. Els ha definit, la seva identitat, està malmesa.

La novel·la també parla d'abusos sexuals, un tema que malauradament està molt d'actualitat. Va témer que l'etiqueta es mengés la complexitat del llibre?

Podia passar, però això anul·laria els altres temes. Les etiquetes simplifiquen la literatura perquè els llibres van de moltes coses, exploren camins diversos. No és un novel·la sobre abusos i prou. Hi ha altres temes com la necessitat d'entendre, els lligams de sang, com fer alguna cosa amb el que has viscut. La veritat, però, és que no m'estic trobant lectors que diguin que he fet una novel·la sobre l'abús sexual.

I si li diuen que a les seves novel·les no hi passa res?

Amb La mort lenta m'ho van dir alguns lectors, però com una cosa bona. Jo escric amb la voluntat de defugir de les grans èpiques i em centro en la quotidianitat. He rebut comentaris de gent que m'ha dit que no ha pogut parar de llegir tot i que no hi passa gaire res, perquè vas cap endins.

La seva és una literatura que se centra en la descripció dels sentiments dels personatges?

Sí, jo tinc necessitat de llegir textos i veure pel·lícules que neixen de la necessitat d'identificació, de sentir que no estem sols. M'interessa molt explorar això: com ens sentim, com ens condiciona i les contradiccions que ens fan complexos i reals. Hi ha tres maneres de mirar: el fet viscut, el fet recordat i el fet narrat. I no ho fem de les tres maneres alhora. En la novel·la hi ha aquestes tres línees.

El díptic es convertirà en tríptic?

No, el díptic queda tancat. Ara estic amb una novel·la sobre la idea de la comunitat. Fins ara he parlat de l'esfera privada, de la intimitat, de dues cases. A La mort lenta vaig situar l'acció a la ciutat, ara volia tractar les dinàmiques d'una comunitat petita, on tothom es coneix i com les dinàmiques dels pares incideixen en els fills.

Precisament hi ha un fet comunitari que marca molt la manera de ser de la protagonista de La pell del món: el cas de Katty Genovese, una noia que el 13 de març del 1964, a Nova York, va morir apunyalada mentre 37 veïns s'ho miraven i només un altre va trucar a la policia. Un periodista del The New York Times en va fer un article que va tenir molt ressò parlant de la insolidaritat de la societat.

És l'anomenat efecte espectador, que es coneix també com l'efecte Genovese, i que ve a dir que actuem si no hi ha ningú més, però quan hi ha més gent pensem que ja actuarà algú altre. Posteriorment es va saber que no era del tot cert que tothom s'inhibís, va haver-hi diverses trucades i la policia va ser qui va fallar. La Kitty va morir als braços d'una amiga, no pas sola. Però al periodista li convenia crear una faula sobre una societat apàtica.