«La música és una manera de viure el vessant espiritual»

Núria Graham (Vic, 1996) va presentar el seu quart disc, Cyclamen, al passat Mercat de Música Viva de Vic i ha comptat que des de llavors ha fet més de 40 concerts, amb gira pels Estats Units i Europa. «Això no m’havia passat mai. Sembla que hagi tingut una vida molt llarga i no ha passat ni un any», assenyala mentre va des de Londres (on va tocar dimecres) cap a Gal·les (on va actuar ahir). Diumenge formarà part del cartell de luxe, amb els manresans Puput, de la jornada inaugural del FABA. I continuarà la voràgine de concerts, entre els quals els del Primavera Sound, a les seus de Barcelona, Madrid i Porto.

Com ho viu això d’anar actuant amunt i avall?

Molt bé, gaudint-ho molt. Ara que fem tongades petites, va molt bé, amb molta energia. Ahir vam estar tocant en una església de Londres i vindré carregada de coses bones.

Havia tocat mai en una església?

A l’església del festival SXSW de Texas on vaig tocar, ja hi vaig ser fa 5 anys. I també he tocat algun cop en una església ca Catalunya. Té molt potencial. S’haurien d’aprofitar molt més aquests espais, siguis religiós o no.

Li pregunto per si troba especialment apropiades les cançons de Cyclamen per a les esglésies?

He descobert que sí, però òbviament no és una cosa pensada. L’Helena Cánovas, l’arreglista, ja em va dir que el disc li evocava per a una gira especial per a esglésies. Oh I Bless Thee podria ser bíblica, però no ho és. Es pot interpretar així, fa riure.

És religiosa?

No en cap sentit convencional. D’alguna manera la música ja és una manera de viure el vessant espiritual que tenim tots les humans.

Al FABA actuarà a l’Anònima, un espai postindustrial. Com espera aquesta cita?

Amb moltes ganes! El concert es va posposar just a punt de fer-se, el 2020. El recordo marcat al calendari. I sóc de Vic, som veïns!

En aquest quart disc, va decidir experimentar. D’entrada, és el primer que s’ha autoproduït.

Necessitava abraçar tot el procés, però de forma lenta. La vida m’ha canviat tant, que era un senyal que havia de provar de seguir el meu instint. I després m’adono que sí que ho tinc clar. Ha estat divertit i he après moltes coses. He fet el què he volgut, perquè si penses en la música des de fora, pensant en el públic, hauries de defensar una cosa que no et representa.

En què la representa Cyclamen?

És un exercici estrany. El meu escriure és poc conscient. Escric coses que no acabo d’entendre. I és al cap d’un temps que hi trobo el significat. Que totes les cançons s’inspiren en faules, m’ho va comentar la meva amiga Ingrid. Me n’he adonat després. Si sabés al lloc on vaig, perdria la gràcia!

El so és més jazzístic: ha deixat banda de les guitarres i fa més protagonista el piano i hi inclou instruments com el fagot o l’arpa.

Tenia ganes de provar com sonaven altres instruments. Per la situació de la vida tenia un piano al menjador. Vaig abandonar la guitarra, que ja tocava feia molt de temps. Vaig agafar distància, perquè després ja hi tornes. El piano no el sé tocar tant bé, sóc inexperta, i em donava la sensació que estava jugant. L’esquelet de les cançons era a piano i veu, i les idees de posar-hi l’arpa, el fagot, van sorgir a última hora.

I, a tot plegat, s’hi afegeix que el disc l’editen els llegendaris segells nord-americans Verve Forecast i New Deal, al costat de Primavera Labels i Universal Music?

Això ha estat un motor. Des del 2020 que hi havia aquesta possibilitat. No és que de sobte apareguessin. I m’he endut alguna hòstia, com que una demo no els interessés. Això em va fer parar la maquinària, deixar de fer concerts, per fer el disc que volia fer. La decepció i la por van ser el motor per fer el disc així. Sí que va agradar, però era un misteri.

En plena gira, com afronta el futur?

Un cop ha sortir el disc, ja estàs en un altre lloc. El so del directe ja és un altre episodi del disc. Estem tocant en format de quartet, amb en Jaume Matas al baix i la guitarra, en Marcel·lí Bayer als clarinets i en Malcus Codolà a la bateria. I ja m’està portant a composar i fer música nova. És impossible no parlar amb el futur.

Com ha rebut el públic el seu canvi?

El públic em preocupa fins a cert punt. Alguns trobaran a faltar la meva banda més guitarrera, del vessant rock, però m’hi menjo gaire el coco. Ara, l’energia del públic és molt important, perquè segons com et rep, toques de manera difrent. És un element molt clau.

I com digereix el fet d’estar tocant tant amb aquest Cyclamen?

És molt divertit tot plegat. No sé si m’agrada més tocar o gravar. Arribar als llocs és molt màgic. Malgrat fer gires llargues, amb tota la part dura del cansament, això també et fa arribar al punt de màgia. Al final, toques durant uns 40 minuts, però el que passa humanament durant el dia també queda reflextit a la música.