ENTREVISTA | Oriol Pérez Musicòleg

Oriol Pérez, musicòleg: «Robert Gerhard creia que la música és una eina per fer pensar»

El manresà presenta avui a l’Espai Òmnium de la capital bagenca la biografia del compositor, acompanyat del director Antoni Ros Marbà

Oriol Pérez reivindica el valor de la música de Gerhard, un dels grans compositors catalans | OSCAR BAYONA

Oriol Pérez reivindica el valor de la música de Gerhard, un dels grans compositors catalans | OSCAR BAYONA / Toni Mata i RIu. Manresa

Toni Mata i Riu

Toni Mata i Riu

Mai sabrem quina alçada hauria agafat a casa nostra la figura de Robert Gerhard i Ottenwaelder (Valls, 1896-Cambridge, 1970) si la guerra no hagués irromput a la seva vida. El seu cas és el de tants i tants artistes i intel·lectuals de la Catalunya republicana amb trajectòries prometedores que van quedar estroncades pel triomf feixista tot i que el seu llegat ens parla d’una obra rellevant. Per apropar-lo al públic del segle XXI, el musicòleg manresà Oriol Pérez (1972) n’ha escrit una biografia que presenta avui (19 h) a l’Espai Òmnium de la capital bagenca en companyia del compositor i director Antoni Ros Marbà.

L’obra de Robert Gerhard encara és poc coneguda més enllà dels cercles acadèmics. La seva música és en els repertoris de les formacions i els equipaments musicals de Catalunya?

Mica a mica es va normalitzant la seva presència, però encara queda molt per fer. Val a dir que hi ha el Quartet Gerhard, que porta el seu nom, i el periodista i escriptor Xavier Bosch està fent un documental sobre la seva vida.

De fet, fins i tot es va crear el Centre Robert Gerhard, que va dirigir vostè.

Sí, hi vaig ser del 2008 al 2012, una iniciativa de l’etapa de Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura per promocionar i dignificar el patrimoni musical català. Gerhard és un dels grans compositors catalans, un intel·lectual que creia que la música és un instrument, una eina per fer pensar.

Per això ens ha de sorprendre que encara estigui poc present en les programacions musicals del país?

Tampoc ens ha d’estranyar, no és una música fàcil. Estilísticament, Gerhard va fer una gran evolució des del nacionalisme musical de Felip Pedrell, de qui va ser deixeble, fins l’electroacústica, que ens l’apropa a una altra gran figura com la del manresà Josep Maria Mestres Quadreny, a qui dedico el llibre. De fet, Gerhard va ser el primer compositor català en tenir un laboratori d’electroacústica a casa seva.

Estava connectat amb el que es feia fora del país?

Gerhard va aprendre amb Arnold Schonberg, el gran mestre de l’Escola de Viena i això el va arrelar en una tradició i un univers cultural i humanístic, Schonberg era el cordó umbilical. Gerhard, juntament amb Higini Anglès, va defensar la celebració a Barcelona del Festival de la SIMC, que demostrava el compromís de la ciutat amb la música contemporània i la musicologia.

Aleshores, però, va arribar l’exili. Gerhard va fugir perquè s’havia significat políticament?

A finals del 1938, Gerhard va anar a Varsòvia, amb la seva esposa, la Poldi, i veient com anava la guerra ja no van tornar i es van desplaçar directament a París. Hi hauria dos motius, el trasllat a França de la seva mare i del seu germà Carles, que va ser diputat en el Parlament de Catalunya, i que el 1954 va ser nomenat secretari del Parlament a l’exili, amb Tarradellas essent escollit president de la Generalitat; d’altra banda, també va agafar por perquè van matar el seu amic Manuel Clausells.

Punt final a la seva trajectòria?

S’ha dit que va triomfar de seguida, però no és veritat. De París va passar a Cambridge, on l’acabarien fent Doctor Honoris Causa. A la Universitat va tenir lloc per crear, però el dinamisme que havia experimentat en els anys de la República va quedar enrere i allí Gerhard passejava, componia i estrenava.

Va poder tornar?

Hauria pogut instal·lar-se aquí de nou, i hi venia per vacances, però quin futur li esperava? A Cambridge estava en contacte amb una tradició molt important.

Era més reconegut a l’estranger que a casa seva?

En els primers anys de l’exili ho va passar malament. Però després va ser reconegut. El 1955, es va estrenar a Baden Baden, durant el Festival de la SIMC, la seva Simfonia número 1, dedicada a la Poldi. Fins i tot, temps després, la Filharmònica de Nova York, de Leonard Bernstein, li va encarregar una simfonia.

Motius suficients per entendre que val la pena submergir-se en el coneixement de l’obra de Robert Gerhard.

Va viure dues guerres mundials, la guerra civil, la pesta del 1918, ... Quan Camus va publicar La pesta va quedar colpit i va escriure a l’escriptor perquè va voler compondre una obra musical sobre la novel·la, i la va poder estrenar.

Subscriu-te per seguir llegint