Què faries si et quedés un mes de vida?

El Kursaal de Manresa acollirà, demà i diumenge, tres funcions de la comèdia, que farà temporada per tercer cop al Goya de Barcelona

«Em vaig preguntar si estava contenta amb la meva vida»

«Em vaig preguntar si estava contenta amb la meva vida»

Estan a punt d’arribar a la funció número 100. Van estrenar encara no fa un any dins del festival Grec, n’estan acabant la gira per Catalunya i del 24 de juny al 6 d’agost faran temporada, per tercer cop, al teatre Goya de Barcelona. «Aquesta obra ens està donant alegries molt xules. És la meva primera obra que arribarà a les 100 funcions i que va tant bé», assenyala Marta Buchaca, autora i directora de la comèdia Quant temps em queda?, que es podrà veure en tres funcions al teatre Kursaal de Manresa: demà, a les 20 h; i diumenge, a les 12 i a les 18 h.

Funció a les 12 del migdia

«Fer tres funcions aquí és un superèxit. Em va fer molta il·lusió quan em van demanar la tercera, i l’horari de les 12 del migdia em sembla meravellós per anar al teatre», remarca la dramaturga.

La comèdia, interpretada per Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri i Xavi Ricart, parteix del fet que al protagonista, en Pere, li queda un mes de vida i té una llista enorme de coses esbojarrades que vol fer abans de morir. I una de les coses que vol deixar lligades és que la seva dona sigui feliç, i per això té una estratègia. «Aconseguim que la gent rigui molt i també s’emocioni, perquè parlem de l’amor, la mort, l’amistat... que són temes molt universals. Surts amb ganes de viure i de ballar, i de canviar coses i reflexionar. Perquè també és una obra de donar valor al que tens», apunta Buchaca.

[object Object][object Object]

Lluís Villanueva (Sabadell, 1967) ha representat a Manresa comèdies com Pel davant i pel darrera, El nom, Art i 53 diumenges. També ha fet cinema i televisió.

Un moment clau de Quan temps em queda? és quan es fa la pregunta ‘Estàs content amb la vida que portes?’. Què contesta vostè?

Jo dic que no, positivament. És un no per sempre intentar millorar. Soc molt autocrític, i intento millorar en tot el que puc.

El seu personatge, el Pere, té una llista enorme de coses boges que vol fer abans de morir. Què hi ha a la seva llista?

Jo sóc molt de muntanya, i me n’hi aniria fins que no em trobessin. Desapareixeria, i ja està. I que no em vinguin a buscar!

L’obra també planteja la necessitat de trobar una afició. Quina és la seva?

Ja l’he dit: caminar per la muntanya. Però la meva gran afició, la meva vocació, era el teatre. Després es converteix en professió, i t’has de buscar una afició: sinó és insuportable.

Té nou projecte professional?

Una sèrie per a TV3, que es dirà Vintage. Rodarem a l’estiu i no sé quan es farà. És una comèdia, perquè sinó no vinc!

Sempre tria comèdia?

Si puc, em salto els drames. Tenia molt clar que volia ser actor de comèdia. Després em va venir molt de gust provar el drama i el teatre èpic, i em van agradar i en vaig aprendre molt. Però ja no m’interessa i sempre que puc trio textos de comèdia. És on em trobo més bé i m’agrada el contacte que em dóna amb el públic. És un tipus de gasolina que no he trobat enlloc més.

Però és més reconegut el drama que la comèdia...

És veritat que aquest prejudici existeix, però m’és igual. Vull gaudir de la feina, el prestigi no m’interessa. I sóc molt fan de les bones comèdies, dels grans actors de comèdia. M’agradava molt en Jack Lemon i mirava L’escurçó negre i Els joves. Em va formar com a actor i és el que he intentat aplicar a la meva feina.

El continuen reconeixent com el Ramon de Plats bruts. És una llosa?

No, m’agrada. D’una cosa en surt una altra. És fantàstic el reconeixement del públic.

[object Object][object Object]

De Marta Buchaca (Barcelona, 1979) se n’han vist obres a la Sala Petita del Kursaal com Les nenes no haurien de jugar a futbol (2009) i L’any que ve serà millor (2012). Subratlla que el seu pare és de Berga.

Està contenta amb la vida que porta?

Ara sí. Vaig escriure l’obra perquè em vaig preguntar això. I vaig fer canvis. La pandèmia em va tocar molt, i penso que tinc sort de dedicar-me al que m’agrada.

Què hi ha a la seva llista de coses a fer abans de morir?

Si em quedés un mes de vida, menjaria merdes (xuxes guarres, bollicaos...) tota l’estona i estaria amb els meus fills.

Quina és la seva afició?

És el meu drama, perquè la meva afició és la meva feina. Em fa feliç anar al teatre, llegir... No tinc una afició fora de la cultura, i m’agradaria. Intento anar al gimnàs, però em sembla el més avorrit del món. M’agrada fer pastissos però, com que vull cuidar-me, no en faig. M’agradaria recuperar muntar a cavall, però tinc l’esquena fatal...

Escriu teatre, cinema i ha debutat en la novel·la. Què la va portar a escriure Sis mesos d’hivern?

M’ho vaig passar molt bé perquè com a dramaturga, i ja no dic com a guionista, et passes la vida intentant convertir paraula en imatge. A la novel·la que, a més, vaig fer en primera persona, et podies explicar per la boca tota l’estona i era un gustasso. Va sortir d’una necessitat d’escriure gairebé adolescent. Em demanen la segona, i arribarà quan em surti.

Quant temps em queda? la van programar al Grec per oferir rialles després de la pandèmia.

En general, necessitem riure i, després d’una pandèmia, i tant! En els moments més horribles de la meva vida, sempre tibo del sentit de l’humor.

Ara fins i tot surt la seva foto al cartell del teatre Goya com l’autora de la comèdia. Creu que els autors s’haurien de reconèixer més?

En teatre l’autor és superimportant i té visibilitat, però és injust el tracte del guionista en cinema.

Què està escrivint?

Una sèrie per a plataforma i una pel·lícula. I no puc explicar res més pels contractes de confidencialitat.