Nando Cruz:«Els grans festivals generen frustració»

«El que falla no és el menú; és el macrorestaurant». Així de clar s’expressava Nando Cruz a finals de novembre de l’any passat a través del seu perfil de Twitter, coincidint amb el dia en el qual Primavera Sound havia anunciat el cartell per a la seva edició del 2023. Aquesta piulada resumeix en bona part la idea del llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música, en el qual el periodista barceloní dissecciona amb gran precisió els grans festivals de música: de la corrupció econòmica i moral, els impactes a mitjà i a llarg termini que tenen en el turisme i el medi ambient, els escàndols polítics i econòmics, i les conseqüències nefastes per a la música que impliquen.

«Juguen amb millors cartes a l’hora d’aconseguir els artistes més desitjats», afirma el periodista i escriptor sobre uns festivals que «ho han acabat tenint tot de cara». En la seva opinió, un dels avantatges d’aquests esdeveniments massius és que reben «els diners públics que se’ls nega a altres propostes més petites o a col·lectius més modestos», sovint amb l’excusa de l’impacte econòmic que poden generar en el territori. 

Cruz defensa en el llibre que la celebració d’aquests festivals, contra el que pugui semblar, perjudica el circuit de música en viu: «Acaben sent com un embut que s’endú tots els recursos, i fa que acabin atraient més públic». No obstant això, «quan acaba la temporada dels grans festivals, molts ciutadans es troben absolutament desatesos perquè falta oferta musical fora de temporada».

Un dels episodis de Macrofestivales és dedicat a l’ansietat que la gran oferta de concerts, sovint concentrada en tot just uns dies, pot provocar als aficionats a la música. «Quan assisteixes a un festival com el Primavera Sound, per exemple, hi toquen el millor del millor i de molts estils diferents. El problema és que no pots assumir 200 concerts en una setmana perquè el teu cervell no està preparat», apunta l’autor. «És com si et prohibissin menjar durant un any i, de cop, et diguessin que entris en un restaurant i mengis tot el que vulguis. Aquests empatxos el que fan és generar un sentiment de frustració en l’autèntic melòman», afirma Cruz, que també subratlla que, «per descomptat», hi ha gent que «s’ho passa molt bé en aquesta classe d’esdeveniments, però més enllà de la música».

L’entrada de capital nord-americà als principals festivals espanyols ja és un fet. Per a Cruz, aquest interès suposa una «paradoxa»: «Els fons d’inversió dels Estats Units, és a dir, d’un país on l’administració no pot posar diners públics en negocis privats, perquè és quelcom inimaginable, estan comprant festivals espanyols on l’administració sí que hi posa diners». Segons el periodista, aquests inversors han vist un gran negoci en aquest tipus d’esdeveniments, on «poden posar una cervesa a 7 euros o prohibir entrar menjar al recinte, i ningú no hi diu res».

El llibre també posa l’accent, entre altres temes, en la precarietat laboral que pateixen molts dels treballadors dels festivals. «Són una piràmide molt classista on hi ha gent que s’està emportant un milió i mig d’euros per una hora de feina, i al costat hi ha un treballador que ha cobrat 5 euros per una hora de feina», apunta.