«Aquest és el viatge que he intentat fer tota la vida»

El viatge de Roger Mas ja ha començat. I el cantautor solsoní (1975) té clar que gaudeix més del camí que de l’arribada. Avui (21.30 h) omplirà el Teatre Comarcal de Solsona amb un espectacle on repassa cançons de totes les èpoques però que incorpora aquesta composició nova, de mitja hora de durada que transcorre per nou paisatges poètics i musicals a la recerca del seu particular viatge a Itaca. Després, el solsoní se’n va al Canadà: «Penso llegir moltíssim, fer d’esponja i reomplir-me». Abans, ell ja ho haurà donat tot.

Per què una cançó de mitja hora?

Sóc cantautor i faig cançons... En definitiva, són recitatius i és música i no és res que no hagi fet en altres discos, com a La senyora dels guants vermells o A la casa d’enlloc. Però aquesta vegada el tema té més envergadura i és més llarg: una cançó de 30 minuts que passa per 9 paisatges. S’assemblaria més a un disc conceptual dels anys 70 que no a una cançó convencional.

Com es fa aquest camí?

He de dir que vaig molt ben acompanyat en el viatge. El mestre Xavier Guitó de Berga al piano, l’Ivan Dach a la guitarra elèctrica, l’Arcadi Marcet al contrabaix, l’Oriol Roca a la bateria i al Míriam Encinas, que és una bèstia i que toca instruments del món i antics. Tenim espai per a la improvisació i anem interpretant els nou paisatges de la cançó. Sí que hi ha uns textos i uns llocs on ens hem trobem tots però es tracta d’explicar la història en funció de com ens sentim en el moment, de com és el públic i de com és l’espai. I aquesta és la gràcia. Per això, la cançó es mou i evoluciona. Sempre és la mateixa però sempre és diferent, no està tancada.

Però qualsevol cançó, a l’escenari, no es mai la mateixa...

Però aquesta encara més. És com el llenguatge clàssic del jazz. Tenim uns camins harmònics que hem acordat prèviament, sabem on som però hi ha la màgia del moment. És molt divertit.

S’està divertint.

No, jo pateixo molt (riu). Jo m’ho passo molt bé assajant a casa i fins que pujo a l’escenari.

Encara ara, després de 25 anys?

Sí, i amb aquesta peça encara més perquè hi ha molt d’espai. En uns temps en què tot va tant ràpid m’agrada esponjar la música; en uns temps de respostes immediates, en què no hi ha temps per a la reflexió, en què musicalment ens fixem més en els canvis de nota que en el que passa quan una nota està sonant i ressonant, jo necessitava fer això. És una peça on passen moltes coses però hi ha molts espais per pensar i per sentir. Ja ho sé que en l’època que vivim té un punt de risc i en funció de la inspiració del moment pot ser més bonic o menys. Però aquesta és gràcia. Vull dir que a mi em fa molta il·lusió però em dedico a això, se de què va aquest ofici i sempre hi ha la preocupació.

Quina? Com ho rebrà el públic?

Exactament. Hi ha un proverbi oriental que diu alguna cosa així com que el savi assenyala el cel i el mestre mira el dit. I és lleig dit així però jo intento assenyalar una cosa i el que em preocupa és no saber-la assenyalar prou bé. Perquè és un peça que tracta d’assenyalar, nosaltres a l’escenari assenyalem i acompanyem i la gràcia seria que el públic s’hi trobés una mica allà. Allà on assenyalem.

Doni’m una pista. Què vol assenyalar?

Doncs mira, una serenor, confrontar les inquietuds i les contradiccions que tots tenim a la vida i per tant també mostrar aquesta part difícil de l’existència. Sí, aquesta recerca de la serenor.

És un viatge personal que vol compartir?

Sí, segurament és això. Son totes les meves dificultats per trobar aquesta serenor que quan t’hi acostes sembla que està un tros més enllà.

És que sempre està un tros més enllà.

Sí (riu). La felicitat em remet a un estat més exultant, menys equilibrat i la serenor l’entenc com un estar a la vida que val la pena i que té sentit. Que va algun lloc però tranquil·lament (riu).

Per què ho necessitava?

Jo crec que és el que he intentat fer tota la vida. Perquè miro endarrere i encara que sembli que ara estigui fent una cosa nova, veig que sempre hi torno. I que hi ha moments en què intento fer cançons tancades com a Totes les flors o a Mística domèstica en què busco fer l’estructura més clàssica de cançó però, al final, sempre acabo tornant a aquest esperit de Les cançons tel·lúriques, és a dir, a una música i a una poètica que m’acompanyi, que reflecteixi el sentit de la vida... No t’ho estic venent gens bé (riu de nou)

El que vol dir és...

El que vull dir és que el que fem és molt de veritat i hi ha un punt de nuesa i d’striptease que a mi m’incomoda bastant.

L’incomoda però necessita treure-ho.

Exactament. I més a Solsona perquè en els textos sortiran referents que la gent coneix. Textos que en altres llocs ressonarà en la fonètica de les paraules però que a Solsona entendran molt més que a qualsevol lloc.

Està a casa seva.

Sí. I faig referència a una Solsona antiga, una Solsona que s’ha perdut i la gent de Solsona es retrobarà amb imatges.

De 9 paisatges.

És el viatge. L’antropòleg Joseph Campbell va escriure El viatge de l’heroi (1959), una obra que va influir molt, per exemple, en la saga de Star Wars i fins i tot en els llibres de Harry Potter. Ell es va adonar que des de l’antiguitat existeix el mite de l’heroi, aquesta persona que surt de la comunitat, s’endinsa en el desconegut, té una experiència transformadora i com l’Ulisses, el primer text literari important de la humanitat, torna transformat i la seva transformació té una influència sobre ell. A mi, des de petit, sempre m’ha interessat aquest tipus de viatge, aquesta gent que surt a enfrontar-se al desconegut, tornen canviats i ho expliquen. I el viatge és això, el viatge de l’heroi del Campbell, un viatge iniciàtic. Una experiència per trobar-se en una terra desconeguda que a la vegada és la més coneguda de totes perquè és el propi magma d’un mateix.

El viatge de Roger Mas. Vostè en la pell d’aquest viatger que s’acaba confrontant a ell mateix?

És just això.

Com comença el viatge?

Convocant els esperits, les forces, les energies, carregant la motxilla per caminar, per enfrontar-nos al desconegut. Hi haurà experiències trasbalsadores i, simplificant, el retorn transformat. En el meu viatge hi ha una part que m’agrada molt que és el «Núvol Rosa»: el viatger es pensa que ha vist el mon per un forat i que ja ho ha entès tot, que és el que ens passa als humans moltes vegades. I té una primera transformació i torna a pensar que ara sí, que ja ho ha entès tot, però la vida li torna a explotar i veu que ha de ser humil i que es un viatge que no s’acaba mai. Tot això va succeint en la cançó.

El definiria com un viatge a contracorrent?

Potser sí. Els primers éssers humans van aparèixer fa més de 130.000 anys i només en fa 10.000 que vam domesticar les cabres i els enciams i això ens va canviar la vida. És veritat que en els últims 10.000 anys la humanitat ha viscut com una progressió diabòlica i jo crec que tot el nostre cos i el nostre cervell encara entén molt bé les coses de quan érem caçadors recol·lectors. I de fet el que busca aquest viatge és reconnectar amb la configuració inicial.