Es pot dir que la besàvia de Joan Vilamala va tenir sort tot i rebre les punyalades de l’amant rebutjat de l’amiga Teresa i el seu sicari la matinada del 22 d’agost del 1858. Maria Serra Oms i cinc noies més tornaven a Folgueroles després de trobar-se en el punt intermedi habitual entre les fàbriques de Malars i la Vella de Can Ricart quan els dos individus les van interceptar i les van atacar: tres van morir i tres van sobreviure tot i que els criminals van marxar de l’escenari dels fets creient-les totes difuntes. Aquests fets, que van tenir un ampli ressò a l’època, han passat a la història com les Degollades de Folgueroles, un episodi de la crònica negra que Vilamala, fill de la localitat osonenca i veí de Manresa des de fa molts anys, ha posat en clar en un llibre que recull una exhaustiva investigació. Dimarts, a les 19 h, el presentarà a la sala d’actes del Casino de Manresa en un acte conduït per Jordi Estrada.
«La Teresa Fussimanya i el Pere Masferrer van renyir el 15 d’agost, per la Festa Major de Folgueroles, i l’home la va amenaçar dient-li ‘me la pagaràs’», explica Vilamala. El dissabte següent, la noia, de 19 anys, va sortir de la feina a Malars, entre Manlleu i Roda de Ter, juntament amb les germanes Mariàngels (23) i Maria Disorgas (14) i van fer camí fins a la creu de Codines, on també hi van arribar Maria Serra, de 13 anys, Josefa Sala (14) i Josefa Pous (12), procedents de la fàbrica de Can Ricart.
Poc s’imaginaven que a la Roureda del Banús, prop de Folgueroles, Masferrer i l’amic Sebastià Solà els tallarien el pas, les farien recular i les degollarien en un indret conegut com el Sot del Cós.
«Som davant d’un cas de violència de gènere, explica Vilamala, que sempre havia sentit curiositat per la història de la besàvia, supervivent d’una tragèdia que es va endur la vida de Teresa Fussimanya, Mariàngels Disorgas i Josefa Sala. La més petita, Josefa Pous, va ser qui primer va demanar ajuda, en concret a Joan Sala, el pastor del Cós.
Recercant en arxius i hemeroteques, Vilamala ha posat llum a un esdeveniment del que ha trobat informació tant en la premsa de l’època –Diario de Barcelona– com en romanços adreçats al gran públic. «Jo sabia el que tothom a Folgueroles sap, i a casa sempre havia escoltat anècdotes», apunta el filòleg i autor del llibre, que edita el Museu del Ter i es pot obtenir gratuïtament en format digital a la web del centre.
«Als meus germans i a mi ens horroritzava quan l’avi Cinto contava que a la seva mare li faltava un pit de resultes de l’intent d’assassinat», recorda. «També ens deia que la besàvia Maria havia enganyat els criminals aguantant-se la respiració quan els havien posat un misto encès al nas per saber si estaven mortes», afegeix.
Masferrer i Solà van anar l’endemà diumenge al matí a Vic i, en tornar a Roda de Ter, explica Vilamala, van assabentar-se que algunes noies eren vives. «Van anar a Torelló a veure un amic contrabandista, en Pau Noguera, perquè els ajudés a passar a França», indica l’autor del llibre. Els assassins van superar el coll de Malrem i van arribar al poble de la Menera, ja al país veí. Era dilluns, dia 23 d’agost, el mateix en què les tres difuntes van ser enterrades.
Dos dies després, Ramon Sendra, cap de vigilància dels Mossos d’Esquadra, va interrogar les nenes. Ja al capvespre, la policia va detenir els dos assassins mentre estaven entaulats a l’hostal de la Menera i «aquella mateixa nit el rector els va confessar». Tot i la culpabilitat admesa pels dos criminals, els tràmits d’extradició van allargar un procés de judici i condemna que va culminar el dimecres 29 de desembre amb l’execució de Masferrer i Solà pel mètode del garrot vil, a les Roques del Cós, a dos o tres centenars de metres on s’havia perpetrat l’atac.
Diaris i romanços
«El judici va ser militar i no he pogut trobar les actes, tot i que les he buscat per tot arreu», admet Vilamala. Tot i això, la recerca ha donat molts fruits, com la troballa d’esments de l’afer en el Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich.
Una altra font, que Vilamala ha entomat amb la prudència necessària, són els romanços, publicacions escrites en castellà que tenien probablement més difusió que els diaris entre una població que era majoritàriament analfabeta. «N’he trobat sis que parlen de les Degollades de Folgueroles», apunta l’autor: «El que expliquen aquestes peces i les notícies dels diaris no sempre coincideixen plenament». I afegeix que «en lloc s’explica amb claredat si hi va haver agressió sexual a les noies».
La seva besàvia i les altres dues noies van quedar en un estat precari laboralment parlant i, per ajudar-les, se’ls va permetre «exhibir-se» al Liceu per captar almoina. Maria Serra va passar pàgina «i va fer vida normal, es va casar amb Joan Vilamala i van tenir tretze fills, dels quals en van sobreviure sis». El llibre «és un homenatge a les víctimes, que no han de quedar en l’oblit».
